És possible un Maidan a la plaça de Catalunya?

El guió s'ha repetit ja en massa llocs i ocasions com per no destriar-ne els elements comuns i establir-ne la pauta i la temporització; l'hem vist a Egipte, a Líbia, a Síria, a Ucraïna, i actualment s'està desenvolupant a Veneçuela, per exemple, i no hem de descartar que potser ben aviat l'hàgim de veure a casa nostra.

El punt de partida sempre és el mateix: aprofitant-se d'un descontentament popular que pot obeir tant a un desig de millora de les condicions de vida com a una ànsia de noves o més profundes llibertats democràtiques, s'encén l'espurna de la protesta a la plaça de la capital de qualsevol país molest de la perifèria de l'imperi i immediatament s'endega una campanya mediàtica internacional en la que es llancen tot un seguit d'idees-força que pasten el pensament de l'opinió pública al gust dels interessos del sistema-món actual. La bateria de consignes llençades sobre la ciutadania sovint són un retalla i enganxa aplicable a qualsevol dels conflictes en marxa, com ara: la revolta s'ha iniciat de manera espontània gràcies a les xarxes socials; els participants en les protestes són joves, mestresses de casa, aturats i treballadors, és a dir, el poble; el govern contra el que es lluita és corrupte i dictatorial, per culpa seva el població es troba en la misèria més absoluta; hem de fer-hi alguna cosa, aquest cop no podem quedar-nos de braços plegats com ja ha passat d'altres vegades, etc.

Passats els primers dies i si la protesta no es desinfla, qualsevol xoc entre els manifestants i les forces de l'ordre o els partidaris de l'statu quo no fa més que alimentar la revolta i confirmar els temors més profunds al pati de butaques: el que s'està jugant en aquell racó del planeta no és un conflicte d'interessos o un canvi institucional, sinó la democràcia, la llibertat i la dignitat humanes... de manera que quan comença la violència organitzada per part dels revoltats, l'opinió pública no la troba només justificable, sinó fins i tot heroica. Poc hi fa que els que es situïn en primera línia de confrontació —i per tant tinguin tots els números per esdevenir hegemònics en la nova societat que s'està construint—  siguin islamistes radicals, feixistes, o els fills de papà de l'oligarquia local... al cap i a la fi estem assistint en directe a una lluita entre absoluts —la llibertat contra la tirania, el bé contra el mal—  i les tebiors o els escrúpols s'han de deixatar quan el que es cerca és el triomf de la justícia.

Arribats a aquest punt, poden passar dues coses: una, que els rebels fent ús només de les pròpies forces aconsegueixin derrocar el govern, o una altra,  que necessitin el suport d'una força militar exterior ja sigui regular (OTAN, exèrcit d'alguna potència internacional) o informal (milícies islàmiques finançades per les monarquies saudites, agents entrenats pels EE.UU, etc.). Mentrestant, entre els qui observen la pel·lícula dels fets des del sofà de casa no faltaran, a banda d'una immensa majoria integrada en la zona de confort del consens majoritari, grups d'esquerra que, fent malabarismes ideològics al pitjor estil del doble pensament orwellià, quan els avions d'una potència suposadament aliena al conflicte apareguin en l'horitzó per a bombardejar la població civil defensin als seus manifestos una cosa i la contrària alhora: cal defensar la intervenció militar i també a la sobirania nacional del país en conflicte, cal lluitar contra els abusos de la tirania governamental i contra els dels revoltats... o fins i tot els que, sense cap tipus de vergonya, es mostrin obertament partidaris de la maquinària bèl·lica que, amb mandat o sense de l'ONU, aixafarà tot el que es posi al davant de les erugues mecàniques de la democràcia occidental.

La història acaba gairebé sempre igual, i no per això deixa de commoure el públic ni d'evitar que decaigui l'interès dels mitjans de comunicació per l'afer en el mateix moment que les imatges són gravades: el poble, a la fi lliure i feliç, enderroca estàtues i comença un futur prometedor. Tant hi fa que el nou govern resultant del cop d'estat sigui molt més corrupte i dictatorial que l'anterior i es dediqui a executar persones per qüestions de raça o ideologia, o que desmantelli els serveis socials existents fins al moment,  o que suprimeixi drets bàsics de les dones o les minories ètniques, religioses, o lingüístiques, o... aquest ja no és un tema que ens afecti, sinó un problema intern que el temps acabarà solucionant.

Precuinat o no als despatxos d'intel·ligència dels EE.UU o la Unió Europea, el guió d'aquesta història és pot reconèixer fàcilment en qualsevol de les primaveres àrabs, en les revoltes de colors de les antigues repúbliques soviètiques, o en la lluita colpista contra les revolucions d'esquerres de l'Amèrica llatina. I no resultaria sobrer que, ni que sigui com a simple exercici especulatiu, els qui aspirem a uns Països Catalans independents i socialistes ens féssim la següent pregunta: és possible aplicar aquest guió al procés d'independència de Catalunya amb la finalitat d'avortar-lo? Potser que en traguem alguna conclusió sorprenent, però anem a pams.

A Catalunya, com a la resta de l'estat espanyol, existeix un fort descontentament popular generat per la crisi econòmica i per una casta política que s'ha mostrat inoperant a l'hora de trobar-hi solucions, més enllà de les purament repressives com són la retallada de drets socials i civils. Aquest descontentament, al que cal afegir el conflicte nacional obert amb Espanya, ja s'ha manifestat en més d'una ocasió amb l'ocupació de places públiques, manifestacions massives i xocs amb les forces de l'ordre.

El govern espanyol ja fa temps que duu a terme una campanya mediàtica contra el procés d'autodeterminació del poble de Catalunya que mira d'exportar desesperadament al món (des de la Unió Europea als EE.UU, passant per la Seca, la Meca i les valls d'Andorra),  i que consta d'unes idees-força que han fet forat fins i tot en sectors poc informats de la societat catalana: la independència no és constitucional, ergo és antidemocràtica; la independència és una fal·lera personal del president Artur Mas, ergo no es tracta d'un projecte sorgit del poble i per al poble, sinó al servei d'una petita elit política i econòmica; els independentistes fan servir mètodes o tenen idees nazis, ergo són nazis; la independència crearà pobresa, aïllament i trencament social; existeixen unes masses espanyoles establertes a Catalunya que pateixen ja a dia d'avui una conculcació dels drets lingüístics elementals i una persecució per raons de pensament i consciència, i que no podem abandonar a la seva sort, etc.

Molt bé, imaginem ara que qualsevol guspira provoca una nova onada de protestes i que en el marc d'aquestes s'ocupa la plaça de Catalunya. I que, un cop esdevinguts els primers intents de desallotjament per part dels Mossos d'Esquadra, amb l'estat d'ànim de frustració i ràbia que pateix gran part dels sectors populars a aquestes alçades de la crisi, per comptes de practicar una resistència passiva a l'estil de les del 15M, aquest cop no triguen a aixecar-se als carrers de Barcelona les barricades que tantes vegades s'han aixecat al llarg de la nostra història. No és cap bestiesa suposar que, aprofitant la situació, acudeixin també a la lluita grupuscles feixistes i espanyolistes, així com agents secrets entrenats pels serveis d'intel·ligència espanyols amb l'objectiu de crear més inestabilitat i desacreditar el govern de la Generalitat, ni que donada la debilitat actual de les formacions revolucionàries aquestes no aconsegueixin esdevenir el cap visible de la protesta... Quin seria l'impacte provocat en l'opinió pública espanyola i internacional per les imatges d'anònims lluitadors que en alguns llocs de la capital catalana alçarien banderes espanyoles mentre es jugaven heroicament la vida enfrontant-se a les forces d'un govern corrupte i nacionalista? Quin seria el relat que el govern espanyol sens dubte sabria vendre al món fent ús del seu estament diplomàtic i els seus grups de pressió? Té prou influència internacional el govern català per a contrarestar-lo? És prou fàcil imaginar-s'ho, i més tenint en compte que quan la realitat no s'ha ajustat als seus interessos, fins ara tots els agents implicats en la intoxicació mediàtica (des de diaris a televisions públiques i privades, passant per les agències d'informació) no han dubtat a tirar de beta de les omissions d'informació, de les mentides, dels muntatges, o de les fotografies retocades per ordinador o directament agafades de qualsevol altre conflicte del planeta... perquè a veure, a qui li importa si l'uniforme del policia antiavalots que estomaca una iaia o un nen a la foto del diari no és el de la policia catalana, sinó el de la russa o la grega, posem per cas? Què importa si l'home que li rebenta el cap a un altre amb un pal no és un independentista català, sinó un feixista ucraïnès que desitja sí o sí entrar a la Unió Europea, per exemple? Quina importància tindrien tots aquests detalls quan el que s'estaria jugant als carrers de Barcelona serien la democràcia constitucional, la llibertat i la dignitat humanes?

Arribats a aquest escenari, i quan joves espanyolistes provinents dels barris de la zona alta i del lumpen-proletariat de la perifèria barcelonina protegits amb passamuntanyes i cascs i armats amb pals, pistoles i escopetes de caça, tot i ser una minoria en comparació amb la resta de revoltats ja s'haguessin afegit a la crema de contenidors i a l'ocupació d'edificis de l'administració local i es produïssin les primeres i inevitables morts (a efectes de la trama dramàtica tant hi fa el bàndol al que pertanyi el cadàver), no hauria arribat el moment de socórrer el poble alçat contra la dictadura nacionalista? No hauria arribat segur el moment d'enviar en missió solidària l'exèrcit espanyol a la capital catalana? I no hauria arribat també el moment de, comptant amb l'aprovació internacional, un cop restablert l'ordre i empresonat el govern sediciós, així com eliminats els seus esbirros i els elements més actius de l'independentisme català, suspendre l'autonomia o entregar el govern de la Generalitat a algun partit lleial a la constitució espanyola que s'ocupi de derogar la immersió lingüística, la cooficialitat del català, i de desmuntar tota la feina que amb penes i treballs s'ha construït al llarg dels anys? No seria per fi hora d'acabar d'una vegada per totes amb el problema de Catalunya i amb els errors comesos de bona fe durant la massa generosa

Des de l'Esquerra independentista podríem pensar, ni que fos per simple prevenció paranoica, que a dia d'avui ja hi ha qui arreplega cordes i cables d'acer esperant el moment d'enderrocar l'estàtua de Francesc Macià de la plaça de Catalunya. I posats a pensar, pensem també en quin tipus de resposta o noves i hipotètiques estructures organitzatives caldria posar en marxa, arribat el cas.