De fet, no seria cosa estranya. Vull dir: que ara votés la dreta. O l’extrema dreta. Ho llegia l’altre dia en aquest diari, que el grup poblacional més de dretes és el dels nois de 16 a 24 anys. En tinc 27, però no em queda tan lluny. M’agrada pensar que el meu entorn se sorprendria. Que no ho entendria. De fet, esperem que els actes d’algú corresponguin al seu vot a les urnes, però no sempre és així. Hi ha persones tan educades i agradables i gentils que un diumenge, silenciosos, escullen la papereta de Vox. O l’horror que es cova en algunes cases d’esquerres. Però vull pensar què porta un jove, un noi jove, a la dretanització. Què m’hi duria a mi.
Parlaria, per començar, de la insatisfacció de les polítiques d’esquerres. Podria posar d’exemple Justin Trudeau, que va arribar a ser primer ministre del Canadà amb la bandera de la lluita contra el canvi climàtic, però va comprar un oleoducte. Que va prometre transparència, però el van culpar més d’una vegada d’infringir lleis sobre conflictes d’interessos. O podria parlar d’aquí, sense anar gaire lluny, on la crisi d’habitatge més salvatge dels darrers anys ha arribat en mans de governs d’esquerres a Catalunya i Espanya. O podria parlar d’una esquerra reactiva, a remolc de la dreta, que respon, però que no proposa. No em despolititzaria, aleshores, no. Perquè això seria caure en un somni plàcid, desactivador. Contra el que la gent pensa, hi ha una cosa pitjor que desactivar-se: hi ha el cinisme. Perquè el cinisme activa, desperta, envalenteix: reaccionàriament i conservadora, però ho fa.
Aleshores parlaria, inevitablement, de la desconfiança que em genera el sistema democràtic, perquè si qui el defensa com el valor fonamental dels nostres temps no en sap fer bon ús ni el posa en pràctica com cal en temps de crisi, aleshores, quin valor té? El passat autoritari, que desconec en primera persona, que no he hagut de patir, em semblaria una alternativa fascinant: d’ell, només em seduiria l’ordre, la puresa, la norma i la pulcritud. Parlaria del present desordenat, caòtic, i dels malentesos de la democràcia. Pensaria que la meva llibertat és el més important de tot i li diria llibertat a poder enriquir-me, ser molt exitós. Em convenceria que el meu esforç tot ho val, que amb ell ho puc aconseguir tot.
Aleshores tornaria a X, a TikTok, passaria d’un reel a un altre sense parar. No els acabaria de mirar bé. Sense notícies contrastades, allà on tots els discursos són fàcils, plans, d’un temps brevíssim. Em fascinarien nois més grans que jo que parlen de diners fàcils, de les disputes absurdes de l’esquerra, de com els problemes importants són uns altres. No voldria saber més: un consol simple m’acompanyaria de veritat. El futur em semblaria, aleshores, brillant. O tan sols possible: un futur possible per a mi.
Els adults dirien que tot és cosa meva, que soc un mandrós, que estic perdut i no sé què, perquè ells no voldrien fer-se càrrec del que han fet per dur-me fins aquí. Oblidarien que els partits dirigits per la gent de la seva edat cada vegada es dretanitzen més, que una part de la suposada esquerra compra discursos d’habitatge i d’immigració de la dreta, i, si no, se suavitzen davant d’ells. Oblidarien que els mitjans tradicionals, la ràdio, els diaris, la televisió que ells escolten innocentment, coquetegen amb la dreta per por a la desestabilització: ho fan parlant de seguretat, de feminisme, d’immigració, d’ocupes. De por a la por. Ho fan parlant de futbol a totes hores per no parlar de res. Oblidarien que han anat eliminant progressivament les humanitats dels instituts mentre repetien la cantarella que les humanitats ens fan crítics i ens fan lliures. Oblidarien.
Aleshores podria parar d’imaginar. Paro d’imaginar. No tinc setze anys, ni estic en aquell moment que no sé ni qui soc ni què sento. Llegeixo titulars sobre els joves com si ells mateixos fossin Trump, Milei o Musk. O com si ja els donéssim per perduts (qui els està condemnant?). Primer caldria preguntar-se qui són aquests joves: on són, què senten, què els passa. Després caldria repetir-nos que no són ni Trump, ni Milei, ni Musk. Són joves de setze anys. Són nois. Alguns encara són nens. Caldria imaginar què cal dir-los, què els sedueix, què no entenen, per què volen sentir el que senten. I aleshores caldria armar un discurs, rearmar-lo, un discurs que els generés més empatia que rebuig. Potser passa que no ens hem sabut explicar prou bé? Potser caldria començar una altra vegada de zero? Per una generació de gent jove caldria començar tantes vegades com fes falta. Insistir tantes vegades com fos necessari. No s’ha perdut res. No s’ha perdut res encara.
