Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Fernández Díaz, el fill del repressor
06/01/2014 Hemeroteca

Les paraules de Jorge Fernández Díaz inventant-se una suposada fractura social a Catalunya entre partidaris i contraris de la independència són un intent del PP de provar de convertir els seus desitjos en realitats. Després d'aquestes paraules vindran suposats testimonis que explicaran haver viscut aquesta fractura. Tots pagats o manipulats des del mateix Partit Popular. De casos així, i documentats, uns quants.

El que més xoca, però, de les declaracions de Fernández Díaz és que ell s'autoatorgui la condició de “català mestís”, com si fos un més dels centenars de milers de ciutadans d'altres punts de l'estat que entre 1950 i 1970 van venir a viure als Països Catalans.

Fernández Díaz no és cap immigrant, ni fill de cap immigrant. Ell no va venir de la misèria imposada pel franquisme a buscar una millor vida al nostre país. Ell no es va integrar en les classes populars catalanes. Ell era tot el contrari: el nen d'un repressor franquista que, entre altres missions, tenia la de reprimir la immigració d'aquella època.

Servei de repressió del barraquisme. Fou instaurat per l'ajuntament franquista el 1949. A partir de 1957 prohibí l'edificació de més barraques i executà diversos enderrocs a través de l'acció de grups de la Guàrdia Urbana. Així mateix, el governador civil franquista Acedo Colunga va ordenar deportar aquelles persones que arribaven des d'altres punts de l'estat si arribaven sense contracte de treball.

Palau de les Missions de Montjuïc. Un autèntic camp d'internament per on van passar més de 15.000 persones en virtut de les ordres d'Acedo Colunga i de l'ajuntament de Barcelona. Molts altres ni tan sols van arribar a passar-hi, essent retornats immediatament a les seves poblacions d'origen amb el mateix tren amb què havien vingut. Fet que els deixava encara més en l'absoluta misèria després d'haver invertit tots els seus estalvis en poder arribar a Barcelona.

Rivera López, “el Grabao”. Guàrdia urbà d'infausta memòria per als barraquistes de la ciutat. Els barris de barraques eren el territori on tenia barra lliure per a enderrocar cases, deportar barraquistes, robar, fer xantatge i, segons diuen alguns, fins i tot fer avortar dones d'una pallissa.

Jorge Fernández Díaz és nascut a Valladolid el 1950, però ja de molt petit arriba a Barcelona. No hi arriba després de tres dies de viatge amb “El Sevillano”, traginant maletes de cartró i amb un paperet amb l'adreça d'algun familiar on instal·lar-s'hi al principi. Tampoc fa el darrer tram de trajecte amb la por de ser caçat per la policia i ser retornat al seu poble d'origen, o de ser internat al Palau de les Missions. Res d'això. Jorge Fernández Díaz va venir a Barcelona amb 3 anys com el que era: el fill del nou i flamant subinspector en cap de la Guàrdia Urbana.

Eduardo Fernández Ortega. Pare dels Fernández Díaz. Tinent coronel de cavalleria de l'exèrcit franquista. El mateix cos que desfilà el 21 de febrer de 1939 per la Diagonal de Barcelona per celebrar la conquesta de la ciutat. Després de la vaga de tramvies del 1951 és el moment de renovar l'aparell repressiu de la ciutat, per fer-lo més efectiu. Al govern civil, pel mateix motiu, nomenen a Acedo Colunga. És el pare de l'actual ministre de l'interior qui dóna cobertura a les pràctiques de policies com “el Grabao” i qui ordena ràtzies i internaments al Palau de les Missions. En la mateixa època en què un tal Francisco García-Valdecasas reprimia i expulsava estudiants des del seu càrrec de rector de la Universitat de Barcelona. Temps després, els seus respectius fills, el Jorge i la Julia, serien companys polítics i també destacarien en la repressió contra el poble català. I altra vegada indiscriminadament: contra els que ja hi eren i contra els que acabaven d'arribar.

Jorge Fernández Díaz va fer carrera política gràcies als serveis prestats pel seu pare al franquisme. Dos anys a la delegació del ministeri de treball de Barcelona li van servir per endollar la seva esposa, tres germans, tres cunyats i un cosí polític. Després arribaria el seu càrrec com a governador civil, des d'on empresonaria diverses persones per portar una pancarta en què hi deia “Independència”.

Fernández Díaz no és cap fill de la immigració. Fernández Díaz no és dels nostres. I no ho és, no pas perquè sigui favorable a la unitat d'Espanya, no. No ho és perquè ell és de la casta, de la xusma, que van enfonsar el sud de l'estat en la misèria i van imposar un règim de terror als Països Catalans. Contra tots: contra els qui ja hi eren, contra els qui se'n van haver d'anar i contra els qui van venir-hi fugint de la misèria franquista.

Valora
Rànquings
  1. Felip VI és rebut amb crits a Paiporta i acaba parlant amb un noi que porta una samarreta neonazi
  2. Poble Lliure promou mocions als ajuntaments per denunciar la gestió del PP de la crisi de la DANA al País Valencià
  3. Reflexions de les causes i efectes d’una DANA
  4. Som República i visca l’Aplec del darrer Diumenge d’Octubre
  5. "Panem et circences..." o bé una actuació criminal davant d'una tragèdia
  6. El Govern empara una psicòloga d’un centre de salut de Reus que es va negar a atendre una usuària que parlava en català
  7. Decidim! exigeix responsabilitats polítiques i penals
  8. L'ANC fa una crida a reprendre el camí a partir de la Declaració de la Independepència
  9. Poble Lliure condemna la gestió d'un govern colonial, capitalista i criminal
  10. USTEC·STEs (IAC) demana un permís per al personal docent i personal d’atenció educativa valencià per poder anar al País Valencià a atendre a les famílies afectades per la DANA.
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid