Francesc Millet i Simón, el considerat el principal inspirador de les Milícies Pirinenques, després anomenades Regiment Pirinenc nº1 i de les que en va ser un dels capitans, va morir executat després d’una farsa de consell de guerra per part d’uns oficials republicans de l’Exèrcit de l’Est que depenia del govern central republicà el 1937, quan després d’uns forts combats amb moltes baixes no va aconseguir que el seu batalló conquerís una cota que prèviament havien perdut a l’Alt Aragó. Algunes informacions diuen què això succeí el 30 de juny de 1937 i altres que el 5 de novembre de 1937, cosa de la que en parlaré després, però les dues versions coincideixen en les circumstàncies.
L’opinió general dels veterans ex pirinencs és que l’execució va ser causa de l’animadversió que tenien molts comandaments de l’Exèrcit Republicà de l’Est afins al PCE i al PSOE cap els considerats separatistes catalans.
El Regiment Pirinenc nº1 va arribar a tenir uns 2.000 membres el març de 1937 i 1.000 d’ells portaven uns mesos lluitant al front del Pirineu Aragonès quan a finals de maig de 1937 el govern central republicà va acabar amb el poder real del Consell de la Generalitat i els va integrar a tots dins de l’Exèrcit de l’Est dispersant-los en les diverses Brigades Mixtes al mateix Pirineu Aragonès. Els altres 1.000 van anar als diversos fronts de guerra.
Van ser la primera força especialitzada en la guerra en alta muntanya a tot l’Estat Espanyol, van ajudar a entrenar a altres milicians republicans d’arreu de l’Estat que s’incorporaven al front del Pirineu Aragonès i van inspirar als mateixos franquistes que crearen posteriorment una força Alpina per fer front als Alpins republicans, cosa reconeguda per ells mateixos.
Curiosament els que més han elogiat militarment als Pirinencs catalans en posteriors escrits són els alpins franquistes que es van enfrontar a ells, a diferència d’alguns sectors del bàndol republicà adversaris polítics seus, cosa que per altra banda és una constant històrica el que les diferents faccions del bàndol republicà es desprestigiïn entre elles pel sectarisme de les seves diferències polítiques mútues, sobre tot pel que fa a aquells republicans que odiaven tot el que feia olor a independentisme.
A partir de juny de 1937 però, sota comandaments del govern central republicà, encara que no lluitaven sota la seva estratègia inicial de ser un exèrcit català, la majoria van estar en forces de xoc tant en el Pirineu com en altres fronts.
A continuació les circumstàncies de la creació de les Milícies Pirinenques, del seu desenrotllament i de l’assassinat del capità Francesc Millet.
ANTECEDENTS DELS PIRINENCS CATALANS
Josep Maria Batista i Roca, un històric membre del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), havia creat el 1927 l’Organització Militar Catalana (ORMICA) com a substitució de la Societat d’Estudis Militars (SEM) liderada Miquel Arcàngel Baltà, que havia set dissolta per la policia després del complot del Garraf del 1925, en què membres d’Estat Català van intentar matar al rei Alfons XIII.
Josep Maria Batista havia creat també el 1930 el grup Palestra, com una secció del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Palestra pretenia ser una organització que aplegués a una part del jovent nacionalista català per educar-los tant en l’àmbit cultural, excursionista i esportiu en general com una font per formar un exèrcit català de caire alpí. L’organització paramilitar abans esmentada ORMICA als primers anys 30 s’havia convertit en una societat secreta a on Batista i Roca pretenia derivar tant als més preparats tant de Palestra com d’altres grups independentistes.
Batista i Roca cedí la presidència de Palestra a Pompeu Fabra, conegut per ser el creador de la nova gramàtica i ortografia catalana.
El 1932 Nosaltres Sols, liderats per Daniel Cardona i que era una de les escissions d’Estat Català de Macià que no s’havien volgut integrar a ERC, havia format l’Organització Militar de Nosaltres Sols (OMMNS), que era una altra alternativa militarista a ORMICA, però desmarcant-se més d’ERC i promocionant un separatisme més radical.
El 1934 un grup de membres de Palestra liderats per Carles Llopis i Francesc Ferrer, als que s’hi va afegir Francesc Millet entre altres, se’n van escindir ja que consideraven que Palestra feia massa seguidisme a ERC i a Companys i apostaven per un independentisme més radical fundant el Club Català, que tenia unes pretensions semblants a Palestra en el sentit de formar a la joventut nacionalista en la cultura, l’esport i el militarisme de muntanya. Per aquesta causa la majoria de membres del Club Català s’aproparen a Nosaltres Sols i a la OMNS.
Joves estudiants nacionalistes de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), després de tenir greus enfrontaments amb ultraespanyolistes a la universitat, s’aproparen a aquestes organitzacions paramilitars com ORMICA. Andreu Xandri un dels líders de la FNEC, va formar un subgrup dins del sindicat estudiantil anomenat Bloc Escolar Nacionalista (BEN), de caràcter més radical independentista i van ingressar al Club Català i apropant-se també a Nosaltres Sols.
Per altra banda, Josep Maria Benet i Caparà, que va ser uns dels fundadors de l’Unió Excursionista de Catalunya el 1931, va formar part també als primers anys 30 de l’organització ORMICA de Batista i Roca. Benet es va fer també oficial de l’exèrcit espanyol amb la graduació d’Alferes per agafar coneixements militars que servissin un dia a causa independentista com li comunicà a Batista i Roca.
Aquestes organitzacions relacionades d’alguna manera amb l’excursionisme militarista van ser el germen de la idea que ja planejava des de finals dels anys 20 que Catalunya s’havia d’alliberar de manera militar controlant primer la frontera des del Pirineu.
CREACIÓ DE LES MILÍCIES ALPINES CATALANES
A principis d’Agost de 1936, al poc de començar la guerra, Francesc Millet, del Club Català i Ramón Reinés, els dos independentistes relacionats amb l’excursionisme, van plantejar a Josep Maria Benet i Caparà, que era oficial de l’exèrcit, independentista i militant de l’ORMICA de Batista i Roca, un pla per formar una milícia catalana preparada per les situacions d’alta muntanya, amb la idea inicial de controlar la frontera catalana amb l’Estat Francès.
En aquells moments, uns quants milers de milicians catalans ja havien anat a corre cuita a l’Aragó per aturar als sollevats feixistes amb membres de totes les forces però amb el predomini de la CNT ja que era la que havia aconseguit més armes a l’assaltar les casernes militars després de l’intent de cop d’Estat del 19 de juliol de 1936. La CNT també havia passat a controlar majoritàriament al frontera catalana amb l’Estat Francès.
També des de principis d’agost de 1936 forces catalanes amb predomini d’Estat Català i ERC, però també amb membres de les altres forces intentaven conquerir les illes Balears als sollevats feixistes. La idea era que aprofitant una victòria a les Balears de les forces majoritàriament sobiranistes catalanes, es passés a controlar la frontera i des d’allí arribar a fer la guerra en clau independentista.
Francesc Millet i Josep Maria Benet van parlar amb el president de la Generalitat Lluís Companys sobre el projecte a principis d’agost de 1936 i Companys, que coneixia les seves idees separatistes radicals, dubtava ja que estava en una posició que era una barreja de no voler incomodar als anarquistes de la CNT-FAI que dominaven, de desconfiança de què els separatistes radicals li prenguessin protagonisme i a la vegada d’estar també en gran part d’acord en què la Generalitat i els catalanistes havien d’acabar dominant la situació a Catalunya.
Cal tenir en compte que el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CMAC) amb la participació de quasi totes les forces antifeixistes però dominada realment per la CNT-FAI, era el que tenia el poder real per sobre de la Generalitat de Catalunya presidida per Companys i des d’allí s’havia impulsat la revolució i les col·lectivitzacions a Catalunya i a part d’Aragó.
Finalment Companys va acceptar la proposta de la creació d’un grup alpí català i llavors Francesc Millet va tenir com a objectiu convèncer al CMAC. Amb fortes reticències de Joan Garcia i Oliver, cenetista que era el cap del CMAC, finalment aquests van acceptar la creació del grup alpí però que estaria sota les ordres del CMAC, es dirien Milícies Antifeixistes Alpines i es parlava d’enviar-les al front de l’Alt Aragó i no a la frontera francesa del Pirineu català.
Durant els primers dies de guerra les columnes catalanes per filiacions, tant de la CNT, POUM i PSUC, així com dels nous reclutats amb membres d’ERC o Estat Català i de voluntaris en general, van anar immediatament al front d’Aragó a aturar als feixistes i algunes petites columnes d’aquestes forces també havien anat a lluitar a la zona del Pirineu Aragonès, en general sense una preparació específica per la guerra en l’alta muntanya. Allí es van unir amb els antifeixistes aragonesos de la zona que estaven comandats principalment pel comandant Mariano Bueno.
El PSUC, partit afí a la III internacional a la que hi havia entrat separadament del PCE i que feia pocs dies que s’havia format inicialment amb forces provinents del marxisme sobiranista i separatista, va formar l’anomenat Grup Campalans a mitjans d’agost de 1936 amb la intenció de reclutar milicians experts o aficionats a l’excursionisme o a l’alpinisme per formar un grup alpí per anar al front de l’Alt Aragó.
Joan Comorera, el secretari general del PSUC i en aquells dies molt proper a Companys ja que havia governat amb ERC durant tota la república amb l’antiga USC, coneixia perfectament la intenció de crear el grup alpí per part de Francesc Millet i Josep Maria Benet, per tant el PSUC va intentar encapçalar aquells reclutaments de milicians alpins veient els dubtes inicials de Companys i les reticències del CMAC.
Francesc Millet a l’igual que Ramón Reinés va entrar al Grup Campalans fundat pel PSUC al veure’l com una primera gran font de reclutament de milicians alpins. No obstant això Millet jugava a diferents bandes i també promocionava el reclutament de milicians des del Casal Obrer Espartacus afí a ERC, al que també pertanyia, i promocionava també el reclutament des d’altres centres catalanistes com el CADCI, Front Nacional d’Estudiants de Catalunya o del Bloc Escolar Catalanista entre altres o del mateix Club Català. També des de centres excursionistes com la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) o el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i molts altres de diverses comarques catalanes es va promocionar el reclutament de milicians alpins.
Per tant Francesc Millet era a la vegada del Club Català que era proper a Nosaltres Sols que estaven ja integrats dins del nou d’Estat Català escindit d'ERC dos mesos abans, del grup excursionista del Casal Obrer Espartacus, proper a ERC i del recentment format Grup Campalans proper al PSUC. Com es veu una triple militància que li servia per ser a tot arreu a on es poguessin reclutar milicians alpins.
Pel seu compte l’Ateneu Sindicalista de Sabadell, de caire catalanista d’esquerres, va iniciar el mateix més d’agost un reclutament de milicians experimentats en l’alta muntanya o aficionats al l’excursionisme de manera totalment autònoma dels reclutaments de Millet o Benet, segons alguns inclús abans que aquests dos últims s’ho plantegessin. Aquests van fer el reclutament directament per anar a ajudar d’immediat al front del Pirineu Aragonès i no amb l’estratègia inicial de Millet i Benet de cobrir la frontera per arribar a dominar la situació a Catalunya.
Inicialment l’Ateneu Sindicalista de Sabadell va reclutar uns 70 voluntaris alpins que a mitjans d’agost ja van marxar cap al front de l’Alt Aragó i sense pràcticament instrucció prèvia i recomanats per Josep Maria Benet es posaren des del primer dia a les ordres de Antonio Bertran, “L’esquinazau”, un oficial aragonès que comandava els milicians de la zona formats per aragonesos de la zona fugits del cop feixista. El més següent els del grup alpí de Sabadell hi enviaren 70 milicians alpins més a l’Alt Aragó.
Antonio Bertran, malgrat que era aragonès, es va afiliar al PSUC ja que era d’ideologia marxista i en aquells moments totes les milícies al front d’Aragó depenien militarment de la Generalitat de Catalunya i inicialment també del CMAC.
A mitjans d’agost de 1936 Josep Maria Benet va començar a seleccionar personalment als voluntaris per les Milícies Alpines en què escollia als nous aspirants sota la norma que fossin de fortes conviccions catalanistes i persones fortes físicament o aficionats a l’excursionisme o l’alpinisme. S’hi van presentar uns 4.500 voluntaris dels que se n'escollí inicialment més de 650. Una bona part dels reclutats eren d’Estat Català i d’ERC i també un bon nombre del PSUC, alguns d’ells provinent del grup Campalans que també reclutava milicians alpins. També n’hi havia molts que eren d’idees catalanistes en general sense cap filiació política específica. Una de les causes que no en fossin reclutats inicialment més va ser perquè el pressupost i les previsions de repartiment d’armes tant de la Generalitat com del CMAC no donava per més.
El 28 d’agost de 1936 s’oficialitza per part de la Generalitat el naixement de les Milícies Alpines dirigides per Benet.
Una part dels alpins reclutats pel Grup Campalans del PSUC no es volgueren integrar en les milícies de Benet i van optar per formar un grup alpí propi comandat per Joaquim Terrades i a les ordres directes del PSUC. Francesc Millet però, integrat inicialment en el grup Campalans, havia convençut a la majoria dels reclutats del grup Campalans d’integrar-se en les milícies alpines de Benet.
El PSUC era un partit recentment creat i amb diversos partits marxistes sobiranistes i alguns diuen que el motiu pel que alguns dels seus membres dins del grup Campalans no s’integraren inicialment en les Milícies Alpines de Benet, va ser perquè volien formar part d’una milícia purament marxista i a més volien anar de manera immediata al front de l’Alt Aragó, fora de l’estratègia inicial dels Pirinencs de en principi sols controlar les fronteres.
No sembla però que fos pel motiu que fossin els menys nacionalistes dins dels alpins de grup Campalans del PSUC ja que Joaquim Terrades, el seu capità, havia set en el passat un activista d’Estat Català i havia participat en l’intent d’invasió des de Prats de Molló organitzada per Francesc Macià el 1926 i que al començar la guerra s’havia afiliat al PSUC.
Un cop constituïdes les Milícies Alpines sota les ordres de Benet, a principis de setembre de 1936 Francesc Millet va abandonar immediatament el grup Campalans desvinculant-se del PSUC i posant-se a les ordres de Benet. Com he dit abans Millet, sense saber-se del cert si va arribar a militar al PSUC, jugava a diverses bandes per reclutar alpins catalanistes d’on fos. També Salvador Galobardes un altre dels inspiradors del reclutament d’alpins dins del grup Campalans i també pertanyent al Club Català va abandonar el grup juntament amb Millet per integrar-se a les forces de Benet.
De la mateixa manera Ramón Reinés, de procedència nacionalista catalana i juntament amb Millet un dels inspiradors de les Milícies Alpines i que militava al PSUC, també va abandonar el grup Campalans, però per va fer un gir sobtat i va començar a simpatitzar amb les idees del POUM, partit al que es va afiliar el setembre de 1936. Reinés va organitzar una petita milícia alpina del POUM i alguns dels quals van anar també al Pirineu aragonès i altres van anar a la Cerdanya per reforçar el comitè del POUM que hi havia a Alp prop de la frontera i que col·laborava amb el comitè de la CNT que dominava la comarca.
El setembre de 1936 a l’Alt Aragó hi van acudir uns 70 alpins més reclutats per l’Ateneu Sindicalista de Sabadell que units amb els 70 que ja hi eren des del començament de la guerra ja n’eren uns 140. Aquests últims van ser acompanyats per Josep Maria Benet a l’oficialitzar-se al Grup Alpí i ja tots estaven sota les seves ordres i integrats automàticament al seu grup que ja es deia oficialment Milícies Pirinenques, un cop dissolt el CMAC i integrades totes les forces, inclosa la CNT, dins del Consell de la Generalitat.
Aquest segon component de milicians alpins de Sabadell a l'arribar a la zona de Torla es posaren a les ordres de l’oficial aragonès Antonio Beltran “l’esquinazu” que esdevindria major de milícies i que tenia a Mariano Bueno com a comandant de l’Alt Aragó, encara que tots sota les ordres de nou creat Consell de la Generalitat que dominava el front d’Aragó.
Membres d’Estat Català, que venien de la fallida i boicotejada pel govern central republicà expedició a les Balears, van formar immediatament noves milícies. Uns 700 van formar la columna Volant que va anar al front d’Aragó a Farlete, uns altres van anar al front de Madrid i uns 100 van anar al front del Pirineu Aragonès per posar-se a les ordres de Mariano Bueno i Antonio Bertran convertint-se de cop també en milicians Pirinencs dependents de Josep Maria Benet.
Per tant al Pirineu Aragonès al estar ja tots sota les ordres de Josep Maria Benet, els pirinencs catalans entre els 140 de Sabadell i els 100 d’Estat Català provinents de l’expedició a les Balears tenien més de 240 milicians alpins, tots ja integrats en les Milícies Pirinenques de Benet. Curiosament cap d’ells eren dels aproximadament 700 pirinencs reclutats directament per Benet que hi havia el setembre de 1936 que romanien a Barcelona teòricament en període d’instrucció o, com afirmen altres, en període de desplaçament estratègic per la frontera de la rereguarda catalana.
També hi hauria de sumar unes dotzenes de milicians més del PSUC dels alpins del grup Campalans que tenien com a líder a Joaquim Terrades, que van acceptar posar-se a les ordres del comandant Mariano Bueno a l’Alt Aragó des de principis de setembre de 1936. Encara que inicialment no eren de les Milícies Pirinenques, ja que tenien als comandaments del PSUC com a màxima referència, finalment tots van passar a dependre del comandament de Benet i tècnicament van passar a ser també Pirinencs de Benet. Per tant aquell setembre de 1936 els Pirinencs catalans sota les ordres de Josep Maria Benet al front del Pirineu Aragonès ja eren entre 300 i 350. Al cap d’uns mesos de guerra Joaquim Terrades, el cap dels alpins del grup Campalans, es va tornar a apropar a Estat Català, partit al que ja havia pertangut abans.
A l’Alt Aragó també hi havia un indeterminat grup de milicians catalans de la CNT amb l’anomenada Columna Alpina Ferrer i Guàrdia i també un 80 membres del grup alpí propi del POUM que no se’ls considerava Pirinencs, ja que encara que militarment estaven teòricament sota les ordres de Josep Maria Benet sols obeïen als seus caps de partit o sindicat.
Entre els 700 reclutats pels Pirinencs directament per Benet, la totalitat dels quals romanien a Barcelona, es va crear el setembre de 1936 una companyia d’Esquí amb uns 135 membres. La companyia d’esquí inicialment era capitanejada per Narcís Salas i Deveses que era un reconegut esquiador. Narcís Salas havia estudiat tàctiques de guerrilla a l’alta muntanya amb grups alpins francesos i italians i havia fet un programa propi escrit sobre el tema. Andreu Xandri va agafar l’escrit del programa de tàctiques de guerrilla alpina de Narcís Salas i el va modificar una mica amb aportacions pròpies, cosa que causa un petit enfrontament entre els dos, encara que no va anar a més.
No obstant això una gran part dels futurs esquiadors van obligar amb intimidacions a Narcís Salas a abandonar el càrrec i van imposar a Carles Balaguer com a capità, sota l’estranya passivitat de Benet. Narcís Salas va passar a ser sergent major dels esquiadors alpins.
Alguns diuen que va ser perquè Narcís Salas, a part d’un expert esquiador i catalanista en general, no tenia cap bagatge d’ideologia política concreta i en canvi Balaguer, un també conegut esportista i esquiador d’elit, tenia una original militància nacionalista i d’esquerres. Altres en canvi diuen que era perquè Balaguer provenia del Grup Campalans del PSUC i que van ser els d’aquesta filiació que el van imposar. Altres diuen que Balaguer havia set del Grup Campalans del PSUC a l’igual que Millet per ajudar a reclutar alpins però que era separatista.
L’enfrontament verbal que Narcís Salas havia tingut amb Andreu Xandri sobre el programa escrit de tàctiques de guerrilla abans esmentat, tampoc va ajudar a que els del sector proper a Nosaltres Sols li donessin suport. Bé, tema per un altre debat, el fet és que Carles Balaguer va ser el capità de la Companyia d’Esquiadors Pirinencs després d’aquell estrany cop d’efecte.
DESPLEGAMENT DELS PIRINENCS RECLUTATS PER BENET
L’octubre de 1936 va començar el primer desplegament dels Pirinencs directament reclutats per Benet que romanien a Barcelona. Dos companyies de raquetes amb una Secció de Mar incorporada van sortir de Barcelona el 21 d’octubre de 1936 per instal·lar-se a Figueres i Olot com a casernes generals i per desplegar-se prop de la costa i de la frontera francesa, destinada a cobrir la vigilància del sector marítim de la zona. Aquest grup estava compost per uns 475 milicians comandats pel tinent-comandant Ricard Pallisó i Solé amb Salvador Galobardes com un dels principals oficials entre altres. Posteriorment s’hi van allistar alguns voluntaris de les comarques de la zona propera a Figueres. Inicialment s’anomenà 1er Batalló Pirinenc.
Aquesta columna a part de la vigilància costera va iniciar també operacions de controls de zones en mans d’elements incontrolats i formava part de l’estratègia inicial dels Pirinencs de dominar llocs estratègics de la rereguarda catalana propera a la frontera.
Per tant a Barcelona hi restaven uns 350 Pirinencs entre els que hi havia els 135 de la companyia d’esquiadors i diversos oficials en període de formació com el capità Francesc Millet, el considerat principal inspirador dels Pirinencs. Tot això malgrat que molts dels oficials com Millet i altres ja tenien una formació paramilitar prèvia quan eren membres del Club Català, Palestra, ORMICA o OMNS durant els anys anteriors.
Membres d’aquestes organitzacions paramilitars d’alta muntanya nacionalistes i independentistes seguien entrenant pel seu compte a joves per la lluita alpina. Josep Maria Batista i Roca, el pare de totes aquestes organitzacions, seguia creant grups de joves excursionistes per formar-los en la guerra per en un futur ingressar en els Pirinencs durant la guerra.
El novembre de 1936 ja s’havia aprovat la creació de l’Escola de Guerra de Catalunya per la formació del futur Exèrcit Popular Català depenent del Consell de la Generalitat, que estava composta per consellers de totes les forces antifeixistes i que pretenia substituir les milícies per filiacions per un exèrcit regular.
Es va iniciar una nova fase de reclutament de diverses quintes i més de 400 reclutes d’aquestes noves quintes es van integrar en els Pirinencs de Benet que ja havien passat a anomenar-se oficialment Regiment Pirinenc nº1 des del 15 de novembre d’aquell any 1936. Uns 100 d’aquests nous reclutes van ser enviats amb els Pirinencs de la Companyia de Mar que eren a Figueres i Olot i els altres restaren a l’Escola de Guerra a Barcelona.
El 10 de novembre de 1936 les forces alpines de l'Alt Aragó, amb un bon component d'alpins catalans dels alpins de Sabadell i dels d’Estat Català, s’endinsaren en el sector de Santa Orosia i es van consolidar en la posició controlant també la zona de Sabiñánigo. També dominaren Torga, Fragen, Broto, Viu i Linás de Broto i després d’uns combats entraren a Yésero. Els franquistes contraatacaren des de Gavín amb forces arribades de Jaca però els Pirinencs els van fer fugir arribant a causar grans baixes, uns 37 morts, arribant a les portes de Gavín i recuperant nombrosa munició i armament a l’enemic.
El 21 de novembre de 1936 es va destapar el complot d’Estat Català que, ajudat per l’ex conseller en cap de la Generalitat Joan Casanovas d’ERC, pretenia fer-se amb més de 1.000 fusells provinents de l’Estat Francès.
Dins de les especulacions que s’apunten dins d’aquest complot, incloïa que els Pirinencs destacats a Figueres i els que romanien a Barcelona juntament amb la Columna Volant d’Estat Català intervindrien en el cop d’Estat a Catalunya per agafar el poder i la direcció de la guerra en clau independentista. Aquest complot que al fracassar finalment representà la fugida de Casanovas i d’alguns dirigents d’Estat Català, va posar des de llavors sota sospita als Pirinencs de formar part d’una conspiració separatista, cosa no molt allunyada de la realitat si tenim en compte la idea inicial de Millet i de Benet de crear el grup alpí per controlar la frontera francesa i ser l’origen d’un exèrcit independentista català sota les ordres de la Generalitat.
Alguns atribueixen la tardança en enviar als Pirinencs directament reclutats per Benet a l’Alt Aragó, romanent uns a Barcelona en fase de formació i altres enviats a Figueres, a Olot i a la costa de l’Empordà, com a estratègia pel suposat complot que havia de donar un cop d’efecte a Catalunya.
El desembre de 1936 uns 160 efectius dels Pirinencs originals que eren a Barcelona van ser enviats al front de l’Alt Aragó, inicialment a la zona del front de Jaca. Eren els primers Pirinencs reclutats directament per Benet que anaven al front de l’Alt Aragó, que sumats amb els altres que ja hi havia del grup alpí de Sabadell, dels d’Estat Català provinents de l’expedició de les Balears i els dels grup Campalans del PSUC que s’havien integrat finalment als Pirinencs de Benet, ja eren uns 500 els membres del Regiment Pirinenc nº 1 que eren lluitant al front del Pirineu Aragonés.
A Barcelona quedaven en aquells moments, entre els originals i els nous reclutats, uns 440 Pirinencs que sumats als més de 600 de la zona de Figueres i els 500 que ja eren al front d’Aragó, els membres del Regiment Pirinenc nº 1 ja eren més de 1.500.
Comptant però el nombre indeterminat i difícil de saber ara dels que s’incorporaren a les companyies de raquetes i la Companyia de Mar dels Pirinencs que era a Figueres i a Olot des de les comarques de la zona i comptant els encara centenars més que s'incorporaren als Pirinencs dels nous reclutaments de lleves en els següents mesos a Barcelona, es calcula que el Regiment Pirinenc nº1 va arribar a tenir finalment uns 2.000 membres en els següents mesos.
El desembre de 1936 totes les milícies catalanes que hi havia al front d’Aragó passen a denominar-se Exèrcit Popular de Catalunya sota el comandament de Vicenç Guarner i que pretenia que les milícies per filiacions polítiques es convertissin en columnes d’un Exèrcit Popular de comandament únic.
En aquells moments al Pirineu Aragonès els republicans que hi operaven estaven integrats bàsicament en dos grups; l’anomenat Batallón Alto Aragón a on hi havia entre altres, la majoria d’aragonesos originals de la zona de totes les filiacions antifeixistes i l’anomenat Batallón Alpino a on hi eren integrats la majoria de catalans que pertanyien al Regiment Pirinenc nº1. El conjunt dels dos era conegut a la zona com la Agrupación Alpina i Mariano Bueno era el comandant de la zona que depenia de Josep Maria Benet, que havia set nomenat per la Generalitat el cap del front del Pirineu Aragonès.
També hi havia milicians del POUM i membres de la CNT que vinguts de Catalunya operaven dins de la Agrupación Alpina, però normalment no se sotmetien a les ordres de Bueno ni de Benet.
LA COMPANYIA D’ESQUIADORS SURT CAP A LA MOLINA
A mitjans de desembre de 1936 els 135 membres de la Companyia d’Esquí del Regiment Pirinenc nº 1 van sortir finalment de Barcelona i es van traslladar a un xalet de la Molina que pertanyia al CEC a la Cerdanya prop de la frontera. Hi van anar comandats pel capità Carles Balaguer, els tinents Carles Altaba, Andreu Xandri, Nicolau Gausset, Enric Ribera, Lluís del Río, els sergents Narcís Salas, Ernest Mullor i Josep Boix i els caporals Josep Gutiérrez, Joan Grabiel, Josep Lliró, Joan Ballescà, Josep Camañes, Ramón Olivé i Alfons Segalàs.
La seva missió oficial era ajudar a controlar la frontera i fer pràctiques de guerrilla, encara que també tenien la secreta missió d'arribar a controlar del tot la frontera de la zona i al comitè revolucionari de la CNT de la Cerdanya liderat per Antonio Martín “El cojo de Málaga”, que era el delegat de la CNT a Puigcerdà i que dominava la frontera i les col•lectivitzacions. El motiu principal de la secreta missió era que el comitè revolucionari de la Cerdanya, liderat per la CNT i el POUM, no reconeixia ni el Consell de la Generalitat i moltes vegades ni als mateixos líders de la CNT-FAI integrats en el Consell de la Generalitat.
La CNT de la Cerdanya liderada per Antonio Martín se’n va adonar de seguida de les intencions dels esquiadors Pirinencs i es va preocupar que no els arribessin armes i amb prou feines tenien uns pocs fusells. Hi hagueren diversos incidents entre els esquiadors Pirinencs i la CNT de la zona recolzada pel POUM que tenia la seva seu a Alp.
El febrer de 1937 el comitè revolucionari del Consell de la Cerdanya dominat per la CNT des de Puigcerdà amb l’ajuda de la CNT de la Seu d’Urgell i del comitè del POUM amb seu a Alp, van programar assaltar el poble de Bellver que amb una majoria de simpatitzants d’ERC no s’havia sotmès a les ordres del Comitè Revolucionari de la Cerdanya, ja que consideraven que era indisciplinat amb el Consell de la Generalitat i amb la mateixa direcció de la CNT.
El poble de Bellver es va parapetar amb unes dotzenes de veïns armats amb uns pocs fusells, escopetes de caça, una metralladora, 8 policies secretes enviats per la Generalitat la majoria militants d’Estat Català, uns anarquistes escindits del grup d’Antonio Martín liderats per Joan Jordà “el Penja-Robes" i uns 15 membres dels esquiadors Pirinencs que hi havien acudit a ajudar-los amb un parell de fusells, algunes pistoles i algunes bombes de ma.
Increïblement però, els centenars d’anarquistes i poumistes armats fins a les dents amb armes automàtiques i metralladores no es van atrevir a assaltar Bellver defensat per unes poques dotzenes de gent armada precàriament. En converses telefòniques entre els anarquistes de Puigcerdà i de la Seu d’Urgell que havien set escoltades pels de Bellver, ja que havien punxat el cable telefònic, es mostrava el temor dels anarquistes de la Cerdanya a morir tots en l’assalt.
Va ser per això que el cap del comitè anarquista de la zona Antonio Martín va ordenar, enlloc d’assaltar Bellver, assaltar el xalet de la Molina el 26 de febrer de 1937 a on hi havia la resta d’esquiadors Pirinencs, cosa que els resultà fàcil ja que hi van acudir amb un centenar d’homes amb armes automàtiques mentre els esquiadors Pirinencs del xalet només tenien dos fusells operatius.
Segons l’historiador Antonio Gascón entre els assaltants del Xalet de la Molina dels esquiadors Pirinencs hi havia Ramon Reinés, un dels inspiradors dels Pirinencs juntament amb Francesc Millet i que s’havia passat al POUM posteriorment.
Finalment els 15 esquiadors que hi havia a Bellver, amb el tinent Xandri al davant, es van entregar al xalet de la Molina als anarquistes i poumistes davant l’amenaça que si no s’entregaven afusellarien a tots els seus companys. L’1 de març de 1937 van ser tots expulsats de la Molina i enviats a Barcelona, malgrat les ordres contràries que va rebre Antonio Martín dels mateixos caps de la CNT des de Barcelona, cosa que demostrava que el Consell de la Cerdanya anava totalment pel seu compte.
No obstant això, el dur entrenament que feren a la Molina els esquiadors Pirinencs foren molt efectius quan mesos després foren enviats al front del Pirineu Aragonès, a on 20 d’ells van resultar morts en combat com veurem més endavant.
Dos mesos després el 27 d’abril de 1937, membres de la CNT i del POUM de la Cerdanya van intentar finalment assaltar amb uns 300 milicians fortament armats amb metralladores el poble de Bellver, que parapetat i armat amb unes dotzenes de simpatitzants d’ERC del poble amb 16 fusells, unes 15 escopetes de caça, 10 pistoles, algunes bombes de ma, els 8 policies secretes i uns pocs anarquistes escindits del comitè d’Antonio Martín liderats per Joan Jordà “el Penja-Robes, com abans he esmentat, que disposaven d'una metralladora, van rebutjar l’assalt matant al cap del Consell Revolucionari de la Cerdanya Antonio Martín “el Cojo de Málaga” i 7 assaltants més.
Com van guanyar aquells pocs veïns de Bellver a centenars d’assaltants armats amb metralladores?, encara hi ha gent que s’ho pregunta. Segons el que era Cap d’Ordre Públic de Lleida Francesc Viadiu diu en les seves memòries, aquells milicians de la rereguarda sols servien per matar capellans i pagesos indefensos i desarmats que no se sotmetien a ells, que era a on se sentien valents, però no sabien el que era un combat real i en el primer combat que tingueren feren fallida. Evidentment això és la seva opinió que té un cert sentit i això no treu que milers de membres de la CNT així com d’altres forces eren al front lluitant i morint amb valor i efectivitat.
Francesc Viadiu, que hi va acudir l’endemà del tiroteig amb uns 30 Guàrdies d’Assalt, diu en les seves memòries que és absolutament fals que els Guàrdies d’Assalt participessin en el tiroteig de Bellver com alguns han dit després de manera totalment manipuladora i falsa.
TIROTEJOS DELS PIRINENCS ENVIATS A L'EMPORDÀ
Per altra banda, pocs dies abans que els esquiadors Pirinencs haguessin de marxar de la Molina, els Pirinencs de les companyies de raquetes amb la Secció de Mar que havien set enviats a l'Empordà mesos abans amb seu a Figueres, entre els dies 17 i 19 de febrer de 1937 van participar en zones entre Girona i la frontera, juntament amb les Patrulles de Control i Guàrdies d’Assalt lleials de la zona, en una batuda i tirotejos contra 30 Guàrdies Nacionals (ex- Guàrdia Civil) que volien fugir a França per canviar de bàndol. Quinze d’aquells Guàrdies Nacionals fugitius van resultar morts i els restants van ser detinguts segons les autoritats, encara que alguns especulen que alguns pocs podrien haver creuat la frontera.
En els tirotejos contra els Guàrdies fugitius van resultar morts dos membres del Regiment Pirinenc nº1, Manuel Sicilia Rúbio, natural de Lorca (Múrcia) i Manuel Batlle i Soler, natural de Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). També 4 Guàrdies d’Assalt lleials i 1 membre de la CNT van resultar morts en els tirotejos.
ALTRES ESQUIADORS PIRINENCS
Cal ressaltar també que entre els aproximadament 500 membres del Regiment Pirinenc nº1 que ja eren al front de l’Alt Aragó des del setembre de 1936, també crearen alguns grups d’esquiadors al marge de la Companyia d’Esquí que havia anat a la Molina abans esmentada, sobre tot entre els membres del Grup Alpí de Sabadell i del Grup Alpí d’Estat Català.
NOU CONTINGENT DE PIRINENCS AL PIRINEU ARAGONÈS
El febrer de 1937 es va crear el batalló alpí Cinco Villas format a Caspe i a Barcelona majoritàriament per aragonesos fugits de la zona feixista, una gran part dels quals anarquistes a part d’alguns d’altres filiacions, que també s’hi apuntaren per ajudar a cobrir la zona del Serrablo a on hi feien falta més milicians. Es posaren a les ordres de Mariano Bueno però no s’integraren en el Regiment Pirinenc nº1, ja que no era un grup alpí pròpiament català ni independentista.
Finalment el març de 1937 Vicenç Guarner que havia esdevingut el cap del front d’Aragó sota les ordres de la Generalitat i després d’estructurat el nou Exèrcit Popular Català, va requerir a més Pirinencs que hi havia a Barcelona que s’havien format a l’escola de guerra per enviar-los al front de l’Alt Aragó a on els franquistes ja disposaven de bones milícies alpines i cada cop pressionaven més.
Els Pirinencs que restaven a Barcelona, entre els originals i els que s’hi incorporaren dels posteriors reclutaments es van dividir en 1er Batalló i 2on Batalló. Cal recordar que els Pirinencs enviats guardar les costes frontereres amb seu a Figueres també s’havia anomenat inicialment 1er Batalló, per tant hi ha que suposar que es va fer una nova reestructuració.
El 7 de març de 1937 l’anomenat 2on Batalló dels Pirinencs es va traslladar de Barcelona cap al front de l’Alt Aragó amb diversos oficials que havien rebut formació. Van arribar a l’Alt Aragó el dia 9 de març amb quatre companyies comandades pels oficials Salvador Galobardes, Francesc Millet, Leandre Pons i Roger Rodés, que van prendre posicions a Yésero, Linás de Broto, Viu i Fragen.
Salvador Galobardes figurava com un dels oficials que havia anat amb la Secció de Mar dels Pirinencs a Figueres l’octubre de 1936, per tant s’entén que fou traslladat ja que la Secció de Mar seguia a Figueres.
A finals de març de 1937 també va sortir l'anomenat primer Batalló Pirinenc cap al Pirineu Aragonès, que fins llavors encara era a Barcelona i al que s’hi afegiren alguns pocs components la companyia d’esquiadors, no tots ni la majoria, per acabar de cobrir tota la capçalera alta del riu Ara amb base a Bujaruelo, prop de la frontera francesa. La majoria d’esquiadors restaren a Barcelona de moment.
Durant el més d’abril de 1937 els Pirinencs catalans recentment arribats a l'Alt Aragó, van tenir diversos enfrontaments amb els alpins franquistes com els de Gavín o ocupant cotes a la zona de Biescas i el coll de Batrazo, entre altres, causant nombroses baixes i presoners a l’enemic, com expliquen alguns dels que hi participaren com Roger Rodés o Antoni Fort i Nolla.
Francesc Millet, capità d’una companyia que operava en aquella zona, el 26 d’abril de 1937 amb la seva companyia atacà posicions dels franquistes la zona de Layes causant nombroses baixes.
Un mes abans el març de 1937 s’havia creat un altre grup alpí republicà aragonès, el de la Federación Española de Trabajadores de la Enseñanza (FETE), organisme que ja existia i que formà un grup alpí del mateix nom. La FETE estava inicialment compost per mestres i estudiants aragonesos afiliats a la UGT i el seu inspirador va ser Telmo Mompradé, un mestre de Canfranc que es convertí en el seu capità. No obstant això la FETE tenia la seva seu a Barcelona i també alguns catalans afins a la UGT i relacionats amb l’ensenyament també es van incorporar al grup alpí de la FETE a l’Alt Aragó. LA FETE però, era una grup aragonès no integrat en el Regiment Pirinenc nº1.
ELS PIRINENCS I ELS FETS DE MAIG DE 1937
Els sectors més radicals de la CNT-FAI, majoritàriament representats en comitès revolucionaris indisciplinats, alguns a l’estil del Consell de la Cerdanya abans esmentat, cada cop es feien més notoris al considerar que la mateixa direcció de la CNT feia masses concessions a les altres forces d’esquerres. Aquests radicals no estaven d’acord en què la revolució no fos total, en el sentit que es respectés a alguns petits propietaris tant del camp com d’empreses i tampoc veien amb bons ulls que la CNT participés en l'espècie d’Estat Català que era de facto el Consell de la Generalitat.
Això provocà alguns incidents greus com l’assassinat de 38 pagesos a la Faterella el gener de 1937 i altres de similars en altres pobles, amb la guspira final de l’assassinat del militant del PSUC Roldán Cortada, secretari del Conseller de Treball també del PSUC Rafael Vidiella el 25 d’abril de 1937. Roldán Cortada fou assassinat quan patrullava pel Baix Llobregat, zona dominada majoritàriament per la FAI, per intentar descobrir als autors d’un intent d'atemptat un dia abans contra el cap de policia Eusebi Rodríguez i Salas, també del PSUC. Tot això culminat amb els fets de Bellver del 27 d’abril de 1937 abans esmentats que acabà amb la mort del cap del comitè anarquista de la Cerdanya Antonio Martín “el Cojo de Màlaga".
Això augmentà la pressió de les forces policials dominades ja pel PSUC cap a alguns comitès de la CNT a Barcelona i voltants, cosa que feu que una gran part de cenetistes es radicalitzessin més en general, armant-se i desobeint a les forces policials que els volien desarmar. Tot això accelerà l’assalt per part dels Guàrdies d’Assalt a la Telefònica que estava dominada per la CNT el 3 de maig de 1937 i que provocà els enfrontaments que duraren 3 dies per Barcelona entre membres d’ERC, PSUC, Estat Català i Guàrdies d'Assalt contra membres de la CNT i del POUM, que es posà al costat dels anarquistes per evitar que el PSUC agafés el poder.
Durant els fets de maig de 1937 membres de la companyia d’esquiadors dels Pirinencs, que eren a Barcelona des que van ser expulsats pels anarquistes de la Cerdanya, comandats pel tinent Andreu Xandri i juntament amb altres membres del Regiment Pirinenc, van participar en durs combats contra membres de la CNT i el POUM, al costat d’ERC, PSUC i Estat Català. Durant els combats van morir dos Pirinencs, el tinent Fèlix Marimón, que era Pirinenc però no de la Companyia d’esquí i el soldat Domènec Jaumot, que si era de la Companyia d’esquí, mentre defenien el Palau de la Generalitat en un intent d’assalt per part dels grups més radicals anarquistes.
Després dels fets de maig en què van ser derrotats la CNT i el POUM i després que els líders de la CNT ordenessin abandonar les barricades, ni ERC ni Estat Català van poder gaudir de la victòria i l’arribada de milers de guàrdies d’assalt a Barcelona enviats pel govern central de València sota el vistiplau confiat de Companys, va provocar que el PCE i el PSOE, que estaven sota la total influència d’Stalin, acabessin dominant la situació a Catalunya amb la complicitat dels dirigents del PSUC, també ja sota la total influència d’Stalin i amb una creixent i vergonyosa submissió al PCE, tenint en compte el seu origen de marxisme sobiranista i que havia entrat el la III Internacional de manera separada del PCE.
El resultat d’aquella lluita entre catalans va ser que el poder de la Generalitat i ERC acabés sent testimonial, acabant en uns mesos el govern central instal·lant-se a Barcelona, amb el POUM esclafat i amb la CNT fora del poder. El PSUC va passar a ser una titella del PCE i Estat Català va començar a patir uns certa persecució per part dels estalinistes dins del PSOE i del PCE, ja que si abans els seus enemics dins del bàndol republicà eren els anarquistes catalans ara els seus enemics eren els que anomenaven separatistes.
ELS PIRINENCS DESPRÉS DE LA DISSOLUCIÓ DE L’EXÈRCIT POPULAR CATALÀ
El 20 de maig de 1937 la Generalitat perdé el control de l’exèrcit a Catalunya i del front d’Aragó que passà a dependre del govern central republicà. Tant les forces anarquistes catalanes com les nacionalistes catalanes i les del Pirineu perderen la seva hegemonia en la direcció de les seves zones de guerra.
El juny de 1937 es va dissoldre l’Exèrcit Popular Català que passà a anomenar-se exèrcit de l’Est depenent totalment del govern central republicà. Això a més d’afectar a totes les columnes catalanes al front d’Aragó va afectar també als membres del Regiment Pirinenc nº1 que va ser oficialment dissolt, encara que mantenint inicialment gran part de l’estructura de les seves companyies.
Els caps militars propers al PCE i al PSOE van començar a agafar el comandament de l’Exèrcit de l’Est i a partir de llavors els milicians tant independentistes com anarquistes van ser objecte d’una desconfiança general dels comandaments i en alguns casos d’una certa i progressiva persecució.
A principis de juny de 1937 els Pirinencs catalans que hi havia a l’Alt Aragó es van reorganitzar sota les directrius del govern central republicà en diverses unitats orgàniques i companyies d’infanteria que van ser integrats en la recentment creada 130 Brigada Mixta de l’Exèrcit de l’Est.
També pels mateixos dies de juny de 1937 el Batalló de Pirinencs amb la Secció de Mar incorporada que era a Figueres i a Olot des d’octubre de 1936 amb més de 600 efectius, va ser enviat primer a Barcelona i 224 dels seus components van ser enviats al front de l’Alt Aragó. Aquests van ser dividits en companyies sota les ordres del capità pirinenc Salvador Galobardes que va ser nomenat cap tot el Batalló.
El nombre d’antics Pirinencs catalans que hi havia en aquells moments al Pirineu Aragonès era d’uns 1.000 mentre els altres que romanien a Barcelona, que podrien ser uns 1.000 més, van anar progressivament ser incorporats al front durant els següents mesos, uns al mateix Pirineu Aragonès i altres en les diverses Divisions del front d’Aragó.
Les companyies dels 1.000 exPirinencs que eren a l’Alt Aragó van quedar repartides entre diverses brigades i batallons de l’antiga Agrupación Alpina de l’Alt Aragó integrades majoritàriament en la recentment creada 130 Brigada Mixta de l’Exèrcit de l’Est comandada pel coronel Bueno Mariano Bueno i alguns posteriorment a la 72 BM que ja existia i provenia majoritàriament de combatents de la batalla de Guadalajara.
Un cop dissolt el Regiment Pirinenc nº 1 i integrat la 130 BM a l’Alt Aragó, alguns antics Pirinencs catalans van patir una espècie de crisi d’identitat al no saber molts perquè lluitaven, donat el cop d’efecte del govern central contra la sobirania catalana, ja que la idea inicial de molts d’ells d’afiliar-se als Pirinencs va ser per formar part d’un exèrcit independentista català, tot això sumat amb el rebuig i desconfiança que patien molts d’ells al Pirineu Aragonès tant per part dels nous comandaments com d’alguns milicians de la zona, sobre tot els recentment arribats, per ser considerats separatistes.
Això va provocar que alguns d’ells inclosos alguns oficials Pirinencs sol·licitessin el seu trasllat a la antiga columna Macià-Companys d’ERC i que havia esdevingut la 30 Divisió, a la que ja s’hi havia adherit feia poc els membres d’Estat Català de la Columna Volant, que malgrat les escissions del passat en aquella situació preferien estar en un lloc on hi predominessin els nacionalistes i sobiranistes catalans.
Els comandaments de l’exèrcit de l’Est però van rebutjar la petició d’alguns dels antics Pirinencs catalans a ser traslladats a la 30 Divisió, l’ex Macià-Companys, i inclús el mateix Josep Maria Benet s’hi oposà, ja que volia a tots seus Pirinencs a l’Alt Aragó. La seva experiència i entrenament per la muntanya era bàsic per instruir als nous combatents d’arreu de l’Estat Espanyol que s’incorporaven al front del Pirineu Aragonès.
REESTRUCTURACIÓ DE LA COMPANYIA D’ESQUIADORS DELS PIRINENCS
El mateix juny de 1937 la Companyia d’Esquí dels Pirinencs, la majoria dels quals encara eren a Barcelona van ser enviats al Pirineu Aragonès. Els comandaments de l’exèrcit de l’Est van formar una nova Companyia d’Esquí amb els mateixos membres dels ex esquiadors Pirinencs amb el capità Carles Balaguer i els tinents Andreu Xandri, Carles Altaba, Nicolàs Gausset i Enric Ribera com a principals oficials, destacant també els sergents Narcís Salas i Ernest Mullor i els caporals Alfons Sagalàs, Josep Guitèrrez i Josep Lliró entre altres, destinats inicialment a Torla.
La companyia d’esquí dels ex pirinencs destinada inicialment a Torla el 5 de juny de 1937 tenia un total d’uns 135 esquiadors. D’allí van partir cap a Bujaruelo, prop de la frontera francesa, on hi havia el comandament de la recentment creada 130 Brigada Mixta a on s’hi havien integrat.
Inicialment els de la companyia d’esquí dels ex Pirinencs es van dedicar a fer patrulles per la zona per intentar descobrir les posicions de l’enemic. Mentre agafaven posicions a les valls d’Otal i d’Ordiso, prop del riu Ara, per muntar llocs permanents de guàrdia i organitzar patrulles de reconeixement.
El mateix juny de 1937 en una de les patrulles que feren s’introduïren momentàniament en zona franquista i al ser descoberts per l’enemic van ser tirotejats des de d’alt a la zona de Tendeñera. Després d’un tiroteig per cobrir la retirada es van replegar quedant el sergent Ernest Mullor ferit de bala.
ESTRANYES MISSIONS IMPOSSIBLES ASSIGNADES ALS ESQUIADORS PIRINENCS
L’endemà mateix del tiroteig abans esmentat, la companyia d’esquiadors catalans ex Pirinencs van rebre l’ordre d’atacar la central elèctrica de Panticosa que subministrava una fàbrica que els franquistes tenien a Sabiñánigo, missió per altra banda d’alt risc ja que s’havien d’introduir en les línies enemigues.
Comandats per Xandri i Balaguer van pujar dividits en diverses columnes i van arribar dispersats uns al coll de Tendeñera i altres a la carena de las Escuelas de 2.570 metres. Posteriorment van arribar a la zona exacta a on havien set tirotejats pels franquistes el dia anterior i en què havia set ferit Ernest Mullor, dins mateix de la zona franquista, cobrint immediatament amb metralladores tota la carena.
Continuaren pujant per congostos fins que naturalment van ser divisats per l’enemic que els comença atacar amb metralladores i morters havent de retirar-se cap la seva zona original i tornant a Bujaruelo. Abans però havien fet algunes fotos de la zona i divisat i mesurat posicions enemigues.
Pocs dies després el mateix juny de 1936 es va assignar a aquells esquiadors Pirinencs catalans integrats en la 130 BM una altra difícil missió i que ningú s’havia atrevit a fer abans en 11 mesos de guerra, la de volar amb dinamita la presa de Batrazo amb la finalitat de tallar el subministrament elèctric del balneari de Panticosa al deixar fora de servei la central hidroelèctrica de la zona.
Els esquiadors en nombre d’uns 135 van sortir amb els oficials Carles Balaguer i Andreu Xandri al davant de Bujaruelo i passant per la Vall de l’Ara i posteriorment fent nit a prop de Vignemale. Al dia següent van iniciar la pujada fins arribar a Brazato, ja en zona franquista, que era al final d’una penosa pujada i allí es van desplegar en forma de combat.
A l'arribar a la presa de Brazato els esquiadors es van trobar que estava fortament protegida amb un gran contingent de soldats franquistes, cosa que ja demostrava la impossibilitat de la missió. Tot i així els esquiadors van restar a la zona esperant els altes esquiadors que anaven amb el burro que portava la dinamita. Una patrulla enemiga va descobrir els esquiadors desplegats prop de la presa de Batrazo i van intentar rebutjar-los a trets. Els esquiadors Pirinencs van aguantar la posició amb un fort tiroteig que durà dos hores i mitja esperant els altres esquiadors que portaven el burro de la dinamita, burro que no va arribar ja que es va estimbar en les muntanyes, cosa que ja descartava del tot l’operació. Finalment Carles Balaguer va ordenar la retirada dels esquiadors Pirinencs tornant a Bujaruelo.
Després del fracàs d’aquesta missió impossible, el comandament de la 130 BM els va ordenar sortir de Bujaruelo per anar primer a Torla i després cap a Boltaña, a on era el lloc de comandament de la 130 BM.
En aquells moments el comandament de la 130 BM ja havia decidit dissoldre la companyia d’esquiadors, cosa que ells no sabien però que es podia intuir fàcilment.
Els esquiadors Pirinencs van expressar el seu gran malestar pel trasllat i molts pensaven ja en abandonar la guerra i creuar la frontera, ja que després de la missió impossible de Brazato no se sentien reconeguts i pel rebuig que sentien dels comandaments per ser considerats separatistes, no se sentien motivats per seguir lluitant.
El capità Carles Balaguer va donar llibertat als que volguessin de marxar a França. Llavors el tinent Andreu Xandri va ordenar a tota la companyia d’esquiadors a agafar el camí de la frontera i un cop prop de la frontera els va fer una arenga dient que els volguessin podien marxar a l’Estat Francès, però que ell es quedava ja que encara que no se sentia identificat amb el comandament republicà, hi havien molts catalans lluitant contra el feixisme i no els volia deixar sols. Només dos van creuar la frontera i tots els altres van seguir a Xandri camí cap a Torla.
Un cop a Torla els van prendre tot l’equip d’esquí i van ser portats a Jànovas, al costat de Boltaña, a on van ser assignats a la 72 Brigada Mixta, formada majoritàriament per combatents procedents de la Batalla de Guadalajara o dels combats d’Osca. El Major de milícies de la 72 BM Rodolfo Bosch Pearson els va fer un discurs dient que allí tindrien com a companys a milicians foguejats en la batalla i que els ensenyarien a combatre mentre ells els ensenyarien a ells a llegir. Això va provocar una esbroncada general dels esquiadors Pirinencs, com va explicar el sergent dels esquiadors Alfons Segalàs.
Allí alguns dels esquiadors van començar a penedir-se de no haver creuat la frontera davant les infàmies que rebien com la de tractar-los de poc efectius per l’operació fracassada de la voladura de la presa de Batrazo o el rebuig i desconfiança que rebien dels comandaments i milicians de la 72 BM al ser considerats separatistes. Els esquiadors sempre van considerar aquella missió impossible de Brazato com un intent de desprestigiar-los, malgrat que hi van arribar a les portes i mantenint la posició durant hores entre un intens tiroteig.
Al dia següent a Jánovas, a on es va fer una festa de rebuda als nous incorporats a la 72 BM entre els que hi havia també els de Guadalajara, els esquiadors Pirinencs, molestos pel discurs de Rodolfo Bosch, la van boicotejar primer no acudint-hi i després robant les agulles del gramòfon tirant-les al riu Ara perquè no pogués sonar la música, a més de trencar un bon nombre d’ampolles de vi preparades per la festa.
Poc després es van assabentar de la dissolució de la companyia d’esquiadors i el 30% d’ells que eren voluntaris i no de lleva, per tant tenien dret a escollir destí, van demanar tornar a Barcelona. Un cop a Barcelona aquell grupet d’ex esquiadors Pirinencs, entre els que hi havia el capità Carles Balaguer i el caporal Alfons Segalàs, van formar a Barcelona juntament amb uns refugiats bascos també experimentats en la muntanya un nou grup alpí anomenat Batalló de Muntanya Basc-Català. Aquest batalló en el que també s’hi va crear una companyia d’esquí dirigida per Carles Balaguer, va tornar al poc temps al front de l’Alt Aragó inicialment a Benasc.
Els altres esquiadors que s’havien quedat a Jánovas van ser enviats a diversos batallons de la recent creada 43 divisió que actuava a l’Alt Aragó, formada per les Brigades Mixtes 72, 130 i la recentment creada 102 Brigada Mixta, entre les que també hi havia dispersats juntament amb milicians de totes procedències els aproximadament 1.000 ex Pirinencs catalans que restaven a l'Alt Aragó.
L’ASSASSINAT DEL CAPITÀ FRANCESC MILLET
El 1937 el capità Francesc Millet, l’inspirador de les Milícies Pirinenques, fou executat per uns oficials de la 72 Brigada Mixta de l’exèrcit de l’Est amb una excusa banal de no poder recuperar una posició, encara que tothom coincideix que fou assassinat per la seva condició d’independentista. No obstant això, si bé es coincideix en el motiu, hi ha dos versions sobre la data i el lloc.
A partir de juny de 1936, just quan passava l’afer abans esmentat dels esquiadors Pirinencs, s’havia incrementat fortament l’ofensiva dels franquistes a cap a les posicions republicanes del Pirineu Aragonès.
El 14 de juny de 1937 s’havia produït una gran ofensiva republicana a Osca i els franquistes no sols van contenir l’atac sinó que a més van llençar una contraofensiva al nord.
Inesperadament dos columnes franquistes havien abandonat la defensa d’Osca, cosa que vol dir que tenien la situació controlada i es van traslladar a Sabiñánigo per iniciar la reconquesta de les posicions del massís d’Oturia i l’explanada de Santa Orosia. Cap dels caps de l’exèrcit de l’Est van preveure això i les posicions estaven defensades per pocs milicians que no esperaven l’atac ja que eren un lloc elevat de difícil accés, sent el capità ex Pirinenc Francesc Millet l’encarregat amb el seu batalló de protegir l’esplanada de Santa Orosia.
A la matinada del 29 de juny de 1937, emparant-se amb la nit i la boira, juntament amb un Terç de Requetès de Navarra que se’ls van unir, les dues columnes franquistes van atacar per sorpresa les posicions republicanes del massís d’Oturia i de l’esplanada de Santa Orosia amb un gran nombre d’homes i d’artilleria de morters agafant als pocs republicans que defensaven les posicions per sorpresa.
L’esplanada de Santa Orosia estava coberta per la companyia del capità Francesc Millet, formada per antics Pirinencs que era dins del batalló 286, a on Millet hi havia set traslladat feia pocs dies i que pertanyia a la 72 BM. Al voltant seu hi havia els batallons 518, 519 i 520 que pertanyien a la 130 BM.
Després d’agafar a aquests quatre batallons per sorpresa i després d’uns tirotejos amb alguns ferits, el Batalló 519, que eren els de la FETE (Federación de Trabajadores de la Enseñanza) comandats per Telmo Mompradé i que eren al massís d’Oturia de 1.920 metres, que era la posició més elevada i que tenia que donar cobertura als altres, van començar a fugir davant la superioritat numèrica i el contundent atac per sorpresa amb morters de l’enemic. Això provocà la fugida també dels del Batalló 286 de Millet de Santa Orosia, que quedà desprotegit i sense cobertura i també la fugida dels Batallons 518 i 520. Els franquistes van conquerir les dues posicions i diversos pobles petits de la zona com Olivan, Susín, Larrade o Saté entre d’altres.
Per una banda els comandaments de la 130 BM van donar la culpa al batalló 519 que eren els de la FETE, que estaven capitanejats per Telmo Mompradé. Mariano Constante però, un milicià de la FETE que hi era present, afirma en les seves memòries que Mompradé no hi era present ja que havia set estranyament cridat per una reunió uns dies abans, encara que això seria un altre debat.
No obstant això Vicente Amaro Garcia Cuervo, que era el comandant que manava sobre el 286 batalló en el que hi havia la companyia que manava el capità Francesc Millet i que pertanyia a la 72 BM, va culpar a Millet del desastre.
Vicente Amaro Cuervo Garcia va ordenar a Francesc Millet recuperar la posició de Santa Osoria fos com fos, cosa quasi impossible, donat que no tenien el factor sorpresa i havien d’atacar de baix a dalt.
El capità Francesc Millet amb els membres del seu batalló, va fer tres intents quasi suïcides de reconquerir la posició de Santa Osoria patint nombroses baixes. Finalment Millet li digué a Vicente Amaro Cuervo que era impossible i que no faria cap més atac. Cuervo va atribuir això a una insubmissió de Millet i aquí comença la controvèrsia de si va ser afusellat en aquell moment o uns mesos després.
Segons algunes informacions aportades per l’historiador Antonio Gascón Ricao, el cap del 286 Batalló Vicente Amaro Cuervo després de considerar que Millet s’havia rebel·lat, va improvisar amb altres oficials un simulacre de consell de guerra ràpid el 30 de juny de 1937 i després de condemnar-lo a mort li engegà un tret al cap. Posteriorment va informar que havia mort en combat per no informar de la farsa de consell de guerra.
Antonio Gascón però en el seu llibre no diu les fons en la que es basa aquesta versió, encara que podria ser que es basés en les afirmacions de Mariano Constante, un milicià que del 519 Batalló que era el de la FETE, el qual va participar en la batalla i que diu en les seves memòries que li van dir que Millet havia set afusellat posteriorment per no poder recuperar la posició, encara que ell no ho va veure directament i li ho havien explicat posteriorment.
Durant els intents infructuosos d’aquells dies de juny i juliol de 1937 per recuperar les posicions perdudes en la zona d'Oturia i Santa Orosia, es produïren nombroses baixes tant entre els ex Pirinencs com entre les forces de les Brigades Mixtes 130 i 72 en general. Entre els morts dels ex Pirinencs destaquen el tinent Miquel Sales i Tutusaus i el tinent Llibert Salesas i Claudí, dos oficials Pirinencs de prestigi i que ompliren pàgines de diaris en homenatge seu i la mort del soldat Pere Torra i Ferrer, entre altres ex Pirinencs.
En aquells dies els diaris de l’època propers a Estat Català, ERC o PSUC, treien fotos o feien menció als milicians alpins catalans que morien en aquelles batalles al Pirineu Aragonès. No hi ha cap foto ni referència a Francesc Millet, cosa que seria rara si hagués mort aquells dies de juny de 1937, ja que sent el principal inspirador de les Milícies Pirinenques hagués hagut d’omplir pàgines de diaris.
Un caporal dels Pirinencs catalans, Raimon Galí, que pertanyia a la 130 BM i que escrivia un diari personal durant la guerra, afirma que Millet fou afusellat el 5 de novembre de 1937 durant un intent dels republicans de recuperar les zones del Pirineu Aragonès perdudes abans a la zona propera de Lecinosa.
Raimón Galí diu en les seves memòries que el novembre de 1937 era amb la seva companyia que pertanyia a la 130 BM a la zona de Lecinosa, quan els van agregar part d’un batalló provinent de la 72 Brigada Mixta en la que mesos abans havien integrat al capità Francesc Millet, que havia fracassat feia poc en l’intent de recuperar la cota 1.190 on hi havia l’anomenada ermita de San Pedro en una zona anomenada Las Cocullas, prop de Lecinosa i també prop de l’esplanada de Santa Orosia.
El capità d’aquells components de la 72 BM i amb qui Galí va tenir molt bona relació, li comunicà que el capità Francesc Millet havia set afusellat injustament pocs dies abans, el 5 de novembre de 1937. Aquest capità li digué que Francesc Millet i la seva companyia havien set enviats com a força de xoc per intentar recuperar la cota 1.190 a on hi havia l’ermita de San Pedro que prèviament el 23 d’octubre de 1937 havien perdut en un atac dels franquistes. Segueix explicant que en l’intent de recuperar la cota a on hi havia l’ermita de San Pedro van ser rodejats per totes bandes per l’enemic, tant de dalt a baix com pels costats. La companyia de Millet s’havia mantingut en primera línia per cobrir la retirada de la resta de companyies i van ser els últims en retirar-se amb gran risc. Segons aquest capità digué a Galí, els caps de la 72 BM van acusar a Millet d’haver abandonat la posició i li van fer un simulacre de consell de guerra ràpid i el van afusellar immediatament.
Aquest capità va fer cridar a un caporal de la 72 BM que havia presenciat l’afusellament de Millet perquè li ho expliqués en directe a Galí, cosa que reflectí en les seves memòries. Aquest caporal li digué que després del consell de guerra ràpid contra Millet van formar un batalló d’afusellament. Segons explica el caporal, Francesc Millet es va negar a que li tapessin la cara i va demanar ser afusellat mirant la posta de sol, cosa que si concedí. Així explicà el caporal com fou afusellat Francesc Millet.
Aquell capità de la 72 BM li va dir a Galí amb gran indignació que no entenia com havien afusellat a Millet i no l’havien afusellat a ell mateix o tots als altres oficials en aquella batalla, ja que tots havien retrocedit com Millet amb la diferència que la companyia de Millet havia set la última en retirar-se.
Raimón Galí afirma que aquell dia, tant ell com els altres ex Pirinencs catalans que eren amb ell a la zona van rebre amb forta ràbia la noticia de l’afusellament de Millet i cada cop dubtaven més perquè lluitaven.
Aquesta versió de Raimón Galí sobre la data i ell lloc d’afusellament de Millet el 5 de novembre de 1937 a las Cocullas prop de Lecinosa, és la que dona per bona l’historiador Jaume de Ramón i Vidal en el seu llibre “El Regiment Pirinenc nº1”, contradient la versió de l’historiador Antonio Gascón Ricao en el seu llibre “Las Milícies Pirinenques, el nacionalismo radical en armas”, que dona com a data de l’afusellament el 30 de juny de 1937 després de perdre la posició de Santa Orosia.
Malgrat tot, les dues versions coincideixen en la manera injusta de l’afusellament per no poder recuperar una posició quasi impossible i en l’animadversió dels caps de la 72 BM cap a Millet com a causa de l’assassinat.
Segons molts veterans dels Pirinencs catalans, aquells eren considerats separatistes pels comandaments de l’exèrcit de l’Est i patien una persecució per part d’aquests i que això va ser un dels motius pels que van assassinar al capità Francesc Millet.
Però això no sols passava contra els separatistes catalans, als anarquistes els passava quelcom similar després dels fets de maig de 1937. Molts comandaments del PCE i del PSOE també tenien animadversió contra els anarquistes i els enviaven a cops a missions en les que tenien tots els números per ser morts.
De fet l’octubre de 1937 en la mateixa zona de Sabiñánigo, prop de la Ermita de San Pedro, 9 milicians del grup alpí Cinco Villas, format majoritàriament per anarquistes, havien set també afusellats acusats d’insubordinació quan van protestar pels tipus de missions que se’ls encomanaven, ja que consideraven que el que pretenien era treure-se’ls de sobre.
Aquella protesta dels anarquistes del Cinco Villas tenia l’origen en què s’havia descobert aquell mateix mes que dos dels caps de l’Estat Major de la 130 Divisió, els germans Miñana, eren uns infiltrats i des de l’emissora de Casbas enviaven les posicions i els plans d’atac i defensa a l’enemic franquista. Això havia causat moltes baixes entre els del Batalló Cinco Villas i d’altres alpins republicans en general. Els del Cinco Villas van sospitar de l’Estat Major per les nombroses baixes que havia causat això i van ser afusellats 9 anarquistes del seu Batalló al negar-se en massa a seguir les ordres d’atac.
Això demostra també que alguns d’aquells desastres militars amb els que a cops s’acusava als seus oficials, especialment els que no eren afins al PCE o al PSOE com el mateix Francesc Millet, tenia l’origen, a part de la ineficàcia d’algunes ordres del comandament, en els infiltrats dins de l’Estat Major republicà al Pirineu Aragonès que provocava alguns d’aquells desastres.
Telmo Mompradé, el cap i fundador del grup alpí aragonès de la FETE, va morir en un d’aquells forts combats de l’octubre de 1937 plens de traïcions i infiltracions en la presa del poble de Biescas.
Josep Maria Benet, l’ex cap dels Pirinencs catalans i en aquell moment un dels comandaments de la zona, va afirmar anys després que Francesc Millet havia set assassinat injustament per la animadversió que li tenia el seu cap de la 72 BM, Vicente Amado Garcia Cuervo. Benet, que com a oficial amb funcions de comandant es va poder assabentar de com van anar els fets, diu que a Millet el van enviar com a força de xoc per conquerir la cota a on hi havia l’ermita de San Pedro, perquè abans havia perdut la posició de Santa Orosia i també la de la mateixa ermita de San Pedro i el seu cap fent-lo responsable el va enviar en primera línia per recuperar les posicions.
Josep Maria Benet afirma en una entrevista que surt en el llibre de Estanislau Torres, que quan van afusellar a Francesc Millet ell era a l’hospital ja que havia set ferit greu en el cap durant un bombardeig contra les forces republicanes a Monzón i que si no hagués set així ell no hauria permès aquell assassinat. Una de les claus per reafirmar la data de l’assassinat del capità Millet seria saber en quina data fou ferit Josep Maria Benet, cosa que situaria de manera exacte quina de les dues dates que donen com la de l’afusellament seria la correcta.
De totes maneres Josep Maria Benet, encara que en la seva entrevista amb Estanislau Torres no diu la data en què fou ferit, es quasi segur que fou a finals de 1937 ja que afirma que aprofità els dos mesos d’hospital per treure’s el títol de l’Estat Major, al qual ja pertanyia però no de manera oficial, que li fou donat poc després de sortir de l’hospital. Bé, el que si se sap és que el títol d’Estat Major li fou donat a Benet a principis de 1938, cosa que situa la data en què fou ferit a finals de 1937. Pel que si Millet fou assassinat quan Benet era a l’hospital havia de ser el novembre de 1937 com deia Galí.
També Josep Maria Benet afirma que Francesc Millet fou assassinat amb l’excusa d’acusar-lo de no haver pogut recuperat la posició de l’ermita de San Pedro i l’intent d’assalt a aquesta posició ocorregué a principis de novembre de 1937, per tant segons les dades que dona Benet també és pot deduir que Millet fou assassinat el novembre de 1937. Benet no hi era present però com a ex cap dels Pirinencs devia estar ben informat.
No obstant això, l’historiador Antonio Gascón en el seu llibre ja coneixia la versió de Galí i afirma que és errònia, lo qual que demostra se suposa que ha investigat, cosa que encara fa augmentar més la polèmica.
També Alfons Segalàs, l’esquiador Pirinenc, en les seves memòries parla de “l’execució del capità Millet i la dissolució del Regiment Pirinenc nº1 el juny de 1937”. Alfons Segalàs el juny de 1937 era amb els ex esquiadors Pirinencs a la zona de Bujaruelo una mica lluny del port de Santa Orosia a on era Millet i no se sap si va sentir parlar de la mort de Millet en aquells moments o posteriorment com la majoria. Més confusió.
De totes maneres ni Raimón Galí ni Mariano Constante, unes de les principals fonts de les dues versions, ho van veure i sols ho saben per testimonis que els ho van explicar.
Per tant, si bé inicialment me inclinat per la versió de Raimon Galí del 5 de novembre de 1937 com la data de l’assassinat del capità Millet, tampoc amb aquestes dades ho poc assegurar 100%.
En tot cas no sembla tampoc que sigui massa difícil comprovar-ho per una tercera cerca d’algun altre equip d’historiadors que afirmi o desmenteixi alguna de les dues versions, com les de fer un repàs dels documents dels capitans que formaven part de la 72 BM i veure si Millet encara hi era el novembre de 1937 o trobant el comunicat de Garcia Cuervo en què afirmava que Millet havia mort en combat per no haver de justificar el seu assassinat. Jo de moment no he tingut ni mitjans ni temps per fer-ho. Espero que o jo mateix a algú altre interessat en el tema ho esbrini algun dia. D’alguna manera això demostra una mica la deixadesa històrica cap a la memòria de la figura de Francesc Millet sobre la que encara hi ha dubtes de la data del seu afusellament.
De totes maneres les circumstàncies no canvien, van culpar a Francesc Millet de no poder conquerir una cota impossible, cosa que demostra que ja estava sentenciat de mort d’abans ja que ningú es creu que aquest fos el motiu real.
Durant la guerra tant a l’Alt Aragó com en altres zones, centenars de vegades tant un bàndol com l’altre havien perdut i recuperat posicions inclús a vegades de manera més ximple i això no era motiu d’afusellament d’oficials. Els mateixos comandaments que havia tingut Francesc Millet com Vicente Amado Garcia Cuervo, el que se suposa que el va assassinar, van perdre posicions i va fracassar en intents de recuperar-les diverses vegades posteriorment.
És evident que va ser un assassinat impune contra un combatent independentista.
LA RESTA DE LA GUERRA DELS PIRINENCS DINS DE L’EXÈRCIT DE L’EST I LA MORT D’ANDREU XANDRI
Els Pirinencs catalans van seguir combatent a l’Alt Aragó juntament amb altres milicians de diverses procedències majoritàriament dins de la 43 divisió de l’Exèrcit de l’Est tenint forts combats. Malgrat que els comandaments afins al PCE i al PSOE a l’Alt Aragó no volien oficials ex Pirinencs pel perill que fossin separatistes, Andreu Xandri fou posat com a tinent d’una de les companyies degut als seus grans coneixements militars i eficàcia, malgrat que només tenia 20 anys.
També el capità Carles Balaguer, que en aquells moments ja estava en el Batalló de Muntanya Basc-Català, era un dels pocs oficials ex Pirinencs que se’ls va permetre posar-se al davant d’una companyia a l’Alt Aragó des de mitjans de 1937.
Andreu Xandri en una carta que es conserva tramesa a un amic que es deia Jordi Planells, li va manifestar que els comandaments de la 43 Divisió li havien proposat abandonar la seva militància independentista i afiliar-se al seu partit, se suposa que el PCE, i a canvi l’ascendirien i el mantindrien lluny de les forces de xoc en missions quasi suïcides. Andreu Xandri s’hi negà i en la carta diu que se sentia més segur com a oficial de forces de xoc que entre aquells comandaments de l’Exèrcit de l’Est, ja que temia que el matessin per l’esquena com ja havia passat amb altres combatents.
El setembre de 1937 va haver-hi un intent d’assassinar a Andreu Xandri per part d’uns caps de la 43 Divisió. Xandri capitanejant la seva companyia havia aconseguit derrotar després d’un fort combat a les forces franquistes que hi havia a Jarabella, al costat del riu Gallego, fent presoners a tots els enemics que quedaren. El comandament li ordenà a Xandri que fes afusellar a tots els presoners però ell s’hi negà apel·lant al dret internacional de presoners i llavors l’endemà li van organitzar un consell de guerra.
Segons explica Raimon Galí, un Pirinenc que hi era present, li demanaven la pena de mort per insubmissió però la bona feina de l’advocat que li assignaren i l’actitud dels Pirinencs que eren en la companyia de Xandri que van amenaçar en sollevar-se va fer desistir a aquells caps de la 43 Divisió d’afusellar-lo.
A principis d’aquell mateix mes de setembre de 1937 ja havien set afusellats 5 ex membres de la Companyia d’Esquí dels Pirinencs; Josep Davins i Ferrer, Josep Samitier i Lamora, Perfecte Torrents i Guimerà, Antoni Tabios i Roca i Enric Per i Bistuer.
Aquest cinc ex esquiadors Pirinencs, fastiguejats pel tracte de persecució que rebien els independentistes per part d’alguns comandaments de la 43 Divisió al Pirineu Aragonès, van inicialment abandonar la seva companyia amb la intenció de creuar la frontera francesa. No obstant això, a última hora van decidir tornar i entregar-se al comandament a Boltanya pensant que sols els farien presoners, greu error. Van ser afusellats immediatament.
El març de 1938 la ineficàcia dels comandaments de l’exèrcit de l’Est sumat amb l’ajuda alemanya i italiana a Franco, van fer que les forces franquistes reconquerissin la ciutat de Terol el febrer de 1938 trencant el front d’Aragó pel sud i arribant al Mediterrani per Vinaròs l’abril de 1938, deixant les zones republicanes de Catalunya i País Valencià dividides i quedant Catalunya totalment aïllada de les demès zones del bàndol republicà.
Aprofitant aquest desastre republicà i l’aïllament de Catalunya, els franquistes amb la seva superioritat aèria alemanya i italiana i podent disposar de més milicians, van llençar també una forta ofensiva el mateix març de 1938 contra les forces republicanes alpines de la 43 Divisió que eren al Pirineu Aragonés comandades per Antonio Bertran i per Josep Maria Benet, que hi havia set enviat com a màxim representant de l’Estat Major per reorganitzar els comandaments dels batallons i les companyies. També els del Batalló de Muntanya Basc-Català que eren per la zona de Benasc van patir aquests atacs.
Els alpins republicans a l’Alt Aragó després de forts combats i moltes baixes per les dues bandes van anar perdent quasi totes les posicions des del vall de l’Ara a les zones de Torla i Broto. Els franquistes també van entrar en algunes zones de Catalunya com la Pobla de Segur i penetrant per la Vall d’Aran.
En aquelles dates des de març de 1938 els franquistes amb tota la moderna aviació feixista europea havien intensificat la forta campanya de bombardejos a la rereguarda catalana tant a Barcelona com a nombroses altres ciutats i pobles de Catalunya. Els franquistes havien entrat a Catalunya i majoritàriament restaven a les ribes dels rius Ebre i Segre que els republicans usaven com a defensa natural.
Finalment el 6 d’abril de 1938 els alpins republicans de la 43 Divisió que eren al Pirineu Aragonès van aturar als franquistes després d’un fort combat a Fanlo en què van causar grans baixes als alpins franquistes. A partir d’aquí es constituí l’anomenada Bossa de Bielsa en què els alpins republicans majoritàriament de la 43 Divisió, van quedar aïllats entre la zona franquista i la frontera a la zona als voltants del poble de Bielsa.
Josep Maria Benet fou traslladat de nou per dirigir la defensa de la costa catalana fins a la frontera francesa. Llavors Antonio Bertran, que havia set ascendit a tinent coronel, quedà a càrrec de la 43 Divisió que estava aïllada a la Bossa de Bielsa i a on hi havien integrats quasi un miler dels ex Pirinencs catalans, així com els de la FETE, els de l'ex Batallón Alto Aragón, els anarquistes del Cinco Villas, els procedents de Guadalajara i altres milicians incorporats posteriorment.
Per altra banda, els membres del Batalló Basc-Català que combatien en zones properes a Benasc, estaven bastant aïllats de les altres forces alpines que eren a l’Alt Aragó. El caporal Alfons Segalàs explica que a finals de març de 1938 quan van saber que la 43 Divisió estava aïllada a la zona de Bielsa i estant ells també començant a estar rodejats per forces franquistes tant des de l’Alt Aragó com pels que ja havien penetrat a Catalunya per la Vall d'Aran i el Pallars Sobirà, finalment van optar per creuar la frontera francesa arribant al poble de Luchon.
Un cop a Luchon dins l'Estat Francès i quasi immediatament, els del Batalló Basc-Català van tornar a penetrar a Catalunya per la zona del Pallars Sobirà que no estava ocupada pels franquistes. Es van traslladar primer a Figueres i després a Girona a on es reestructura el Batalló de Muntanya amb noves incorporacions de noves quintes que ja eren dels més joves de entre 17 i 18 anys, o menys, que formaven part de la que anomenaven quinta del biberó. Allí la cúpula de l’Exèrcit de l’Est els van assignar alguns nous comandaments i malgrat que hi havia un bon nombre de catalans tant veterans dels ex esquiadors Pirinencs com de noves incorporacions, inicialment només hi havia un oficial català, el capità Carles Balaguer. Poc després Josep Gutièrrez, l’ex caporal dels esquiadors Pirinencs, s’incorporà a aquest nou Batalló de Muntanya i fou nomenat tinent. Alfons Segalàs diu però, que la majoria de caporals eren catalans ex Pirinencs.
En aquells moments les tropes franquistes que ja havien penetrat en algunes zones de Catalunya, havien ja conquerit la ciutat de Lleida el 4 d’abril de 1938 després de forts combats a les portes de la ciutat defensada per la 46 Divisió amb centenars de morts.
Llavors els comandaments de l’Exèrcit de l’Est decidiren a principis de maig de 1938 fer un contraatac per zones del Pallars Sobirà i la Vall d’Aran amb l’esperança de reconquerir posicions i fer retrocedir als franquistes per intentar enllaçar amb la 43 Divisió que estava aïllada a la Bossa de Bielsa a l’Alt Aragó prop de la frontera. Els membres del nou reestructurat Batalló de Muntanya, a on hi havia inclosos els de l’ex Batalló Basc-Català, van ser enviats a la zona per reforçar a les forces que intentaven reconquerir posicions als franquistes al Pallars Sobirà.
Els republicans tenien diverses divisions integrades en els anomenats X i XI cos de l’exèrcit mentre els franquistes hi tenien les Divisions 62 i 63.
Les primeres posicions que els republicans van reconquerir amb relativa facilitat van ser les Valls del Cardós, de la Vall Ferrera i la Ribera d’Alins. Finalment aquell maig de 1938 es produïren fortíssims combats a la vorera del riu Noguera Pallaresa a l’alçada de la cresta de Pedres d’Auló durant unes setmanes que causaren un alt nombre de morts. Els republicans atacaren les posicions franquistes de San Corneli, Vilanoveta, Serelles, Baladredo, el Mont de Conques, el Cucut, el roc de Pessonada, Llània, Esplà i les Pedres d’Auló que era l’objectiu principal.
No hi ha acord total sobre el nombre de morts que es van produir en la batalla a la zona de les Pedres d’Auló però algunes xifres que s’han donat diverses vegades per part dels dos bàndols són les d'uns 8.000 morts, 6.000 d’ells entre els del X i XI cos de l’exèrcit republicà.
Va ser una de les més cruentes batalles dins de territori català abans de la famosa batalla de l’Ebre. Els franquistes de les 62 i 63 Divisions estaven composats majoritàriament per Requetès de Navarra i per Legionaris amb el suport de l’aviació. Malgrat la superioritat tant en artilleria com en aviació dels franquistes, els alpins republicans, que van tenir moltes més baixes, finalment van arribar a conquerir la posició de Pedres d’Auló el 28 de maig de 1938. Tots els ex membres del Batalló de Muntanya Basc-Català van participar en aquella batalla com explica un dels seus membres, l’ex esquiador Pirinenc Alfons Segalàs en les seves memòries.
Malgrat l’èxit republicà en la difícil i cruenta batalla, no pogueren avançar per enllaçar amb els de la 43 Divisió de la Bossa de Bielsa però aturaren l’avanç franquista pel Pirineu català. A La Seu d’Urgell i a Tírvia s’instal·laren les principals casernes generals d’aquells combatents alpins republicans. Així van estar durant mesos aguantant els forts bombardejos de les tropes franquistes amb la seva nombrosa i moderna aviació. Els franquistes havien ja renunciat d’avançar més pel Pallars Sobirà però mantenien els bombardejos per evitar els intents dels alpins republicans d’enllaçar amb la 43 Divisió de la Bossa de Bielsa o de recuperar posicions posteriorment.
També van ser infructuosos atacs republicans en les zones de Tremp, Sort o Balaguer entre altres per avançar pel Segre i després de diversos atacs i forts combats, també començats el maig de 1938, es van anar guanyant i perdent posicions quedant finalment el front en el mateix lloc l’original. L’enllaç amb els que estaven aïllats a la Bossa de Bielsa també havia fracassat per aquest cantó encara que s’havia evitat l’avanç franquista.
Mentre, els de la 43 Divisió que estaven aïllats a la Bossa de Bielsa, després de quasi un més i mig de resistir combatent contra les cada cop més nombroses forces franquistes amb la seva moderna aviació feixista estrangera, en la segona setmana de juny de 1938 el seu comandant Antonio Bertran va ordenar la retirada de les seves forces de la 43 Divisió dirigint-les a creuar la frontera francesa.
El dia 15 de juny de 1938, just un dia abans que totes les forces alpines republicanes que eren a la Bossa de Bielsa acabessin de creuar la frontera francesa, va morir el ja capità Andreu Xandri, l’ex tinent de la companyia d’esquí dels Pirinencs.
Andreu Xandri cobria amb la seva companyia la retirada sota un fort bombardeig d’avions alemanys i italians i sota el foc de nombroses metralladores dels franquistes que avançaven. Andreu Xandri es va quedar com a últim home per assegurar-se que tothom havia sortit de la zona descoberta quan va rebre una ràfega de metralladora que li causà la mort. Això va passar a Parzán, molt prop de la frontera, segons diu Josep Maria Benet que li havien explicat testimonis directes dels Pirinencs catalans.
Un cop a l’Estat Francès la majoria de membres de la 43 Divisió, que van ser desarmats per la gendarmeria francesa, van decidir entrar a Catalunya pel Pirineu Català per incorporar-se de nou a la lluita en una Catalunya que estava aïllada de la resta de la zona republicana. La majoria de membres dels ex Pirinencs catalans també van optar per entrar a Catalunya per incorporar-se de nou a la guerra, malgrat que s’havia posat ja molt malament pels republicans.
Quasi un més i mig després que la 43 Divisió creués la frontera sortint de la Bossa de Bielsa, el 25 de juliol de 1938 els republicans llencen una contraofensiva massiva creuant l’Ebre entre Amposta, Benifallet i Mequinensa reconquerint posicions als franquistes arribant als pobles de Flix i la Fatarella entre altres i a les serres de Pàndols i Cavalls, per intentar trencar l’aïllament de Catalunya de la resta de la zona republicana i a la vegada desviar a l’ofensiva franquista sobre València.
La majoria de combatents procedents dels alpins de la 43 Divisió amb els ex Pirinencs inclosos van ser enviats a la zona més avançada de la batalla de l’Ebre a les serres de Pàndols i Cavalls.
Els republicans però no van poder avançar més ni trencar l’aïllament de Catalunya davant uns franquistes que col·locaren, a part de les seves forces de milicians, requetès i legionaris, a dotzenes de milers de soldats d’origen marroquí de les colònies en primera línia. Els republicans al començar la batalla sols disposaven d’un centenar d’avions per operar a l’Ebre, alguns d’ells Xatos i Moscas soviètics una mica antiquats en relació als dels feixistes. Posteriorment alguns pocs centenars d’avions republicans vinguts d’altres zones van anar donant suport intermitent als combatents de l’Ebre.
Els franquistes van mobilitzar inicialment uns 400 avions i disposaven de Heinkels, Messerschmit i Junkers “Stuka” de la legió Cóndor alemanys entre altres i d’avions italians, majoritàriament Savoia, que atacaven des de Mallorca. Eren avions molt més moderns, ràpids i potents que els dels republicans. A mida que avançava la batalla centenars més d’aquests avions s’hi van anar afegint superant en tres o quatre vegades en nombre als republicans.
A més la poca aviació republicana en relació a la franquista no atacava en coordinació a les necessitats de les forces de terra i molts cops tardaven dies en actuar. El govern de Negrín està clar que no va donar tot el suport aeri necessari malgrat que ja ha era inferior com diuen tots els llibres que parlen de la batalla. Hi havien diverses disputes i discussions entre els comandaments militars sobre si usar més avions al l'Ebre o usar-los en altres fronts com València o Madrid.
A mitja batalla de l’Ebre, el setembre de 1938, després d’una vergonyosa ratificació del pacte de no intervenció internacional, les Brigades Internacionals amb milers de combatents abandonen la batalla de l’Ebre i surten de l’Estat Espanyol. Alemanya i Itàlia evidentment es saltaren aquest pacte i incrementaren el seu suport a Franco, malgrat que inicialment Franco va fer un simulacre que retirar alguns soldats italians.
Malgrat tot els franquistes van tardar 4 mesos en recuperar el que els republicans havien conquerit en un dia i el 15 de novembre de 1938 els republicans tornen a creuar l’Ebre en sentit invers i de retirada inicialment per Flix.
Aquells combats que duraren 4 mesos i que es coneixen com la Batalla de l'Ebre, tingueren lloc principalment en les comarques la Terra Alta, La Ribera de l’Ebre, Baix Ebre i provocà dotzenes de milers de morts amb un 70% de combatents catalans més els reforços de la resta de l’estat pel bàndol republicà, entre els que hi havia inclosos la majoria dels 2.000 membres de l’ex Regiment Pirinenc nº1. Tot això en una batalla que la majoria d’experts diuen què ja estava perduda abans de començar per la superioritat d’armament franquista com abans he comentat.
S’havia tornat a les posicions originals i els republicans totalment desgastats tant en milicians con en armament que no tenia recanvi van aconseguir encara evitar durant més d’un mes que les franquistes creuessin l’Ebre. A la resta de l’Estat feia quasi mes d’un any que els republicans no havien avançat i Madrid havia estat tota la guerra simplement defensant la ciutat perquè no entressin els franquistes.
No obstant això, per la zona del Segre fins a la frontera hi havia encara nombroses Divisions de l’Exèrcit Republicà de l’Est resistint l’atac dels franquistes per aquella zona des de d’abril de 1938, que havien set aturats primer en la cruenta batalla de les Pedres d’Auló al Pallars Sobirà el maig de 1938, com abans he comentat, i durant mesos en diversos combats aguantant els continus bombardejos de les forces feixistes. Tots aquests combats són coneguts com la Batalla del Segre que és menys coneguda, però molts consideren què tant important que la famosa Batalla de l’Ebre, en la que no fou el final de la resistència a Catalunya.
Poc abans de consumar-se la derrota republicana a l’Ebre el novembre de 1938 s’intensificà l’anomenada Batalla del Segre. El General Líster del PCE, un dels que dirigia la defensa de Catalunya en aquells moments, va ordenar un intent de recuperar terreny als franquistes per la zona del Segre en zones que van des de Mequinensa passant per Fraga i més al nord el 7 de novembre de 1938. Inicialment els republicans van creuar el Segre recuperant posicions als franquistes.
Però tota la força de l’exèrcit franquista que ja no s’havia de concentrar en la Terra Alta després de guanyar la batalla de l’Ebre, va caure sobre els defensors del Segre i aquests es van haver d’anar-se retirant entre forts combats i moltes baixes resistint fins a principis de gener de 1939.
El 3 de gener de 1939 els franquistes finalment creuen l’Ebre per la zona sud i avancen cap a Tarragona des d’Ascó. Dos dies després trenquen el front del Segre entrant els franquistes a pobles les Borges Blanques, Pons i Artesa de Segre entre altres i els franquistes avancen massivament dins de Catalunya cap a la costa . El 14 de gener de 1939 els franquistes entraven a Tarragona després d’uns desesperats combats dels republicans que malgrat la seva inferioritat amb nombre de soldats i armament que no tenia recanvi i havent encara mobilitzat més lleves de joves adolescents.
El general Vicente Rojo, el cap militar de l'Estat Major republicà, li va dir al president de la república Negrín que ja no tenia prou forces per defensar Barcelona. El govern de Negrín no tenia llavors capacitat d’enviar ajuda militar a Catalunya des de les altres zones republicanes. El continu avanç franquista amb la potent aviació al davant bombardejant contínuament tant Barcelona i altres i posicions, portà a l’entrada dels franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1939. Els caps militars de l’exèrcit de l’Est havien desistit d’organitzat una defensa de Barcelona i havien iniciat la fugida, malgrat alguns intents espontanis i irreals d’alguns grups d’organitzar una defensa de la ciutat de la que desistiren després d’uns desesperats tirotejos al Tibidabo.
Només quedava encara una zona republicana a Catalunya entre Barcelona i la frontera prop de la costa i algunes zones del Pirineu. El 4 de febrer de 1939 els franquistes entraven a Girona mentre seguien a les columnes de refugiats que eren defensats per algunes milícies republicanes que s’anaven retirant poc a poc.
Aquell febrer de 1939 tots els milicians republicans alpins que hi havia al Pallars Sobirà, entre els que hi havia el Batalló de Muntanya Basc-Català i que havien aturat l’avanç franquista en aquella zona, van finalment creuar també la frontera francesa al consumar-se la victòria franquista a tot Catalunya.
És molt difícil saber ara que hagués passat si la defensa de Catalunya l’haguessin portat les forces catalanes de l’Exèrcit Popular Català desmantellat el maig de 1937 enlloc del PCE i el PSOE i pot ser avantatgista especular ara, però és possible que haguessin canviat les tàctiques militars.
Alguns han apuntat que el desgast de concentració de tropes en la batalla de l’Ebre fou inútil des del principi i que s’hagués hagut de promocionar més les guerrilles de la batalla del Segre. A més la pobre aviació republicana en comparació amb la franquista es va utilitzar malament i a vegades amb discussions entre els comandaments militars republicans que retardava o retallava el seu suport en la batalla de l’Ebre.
Cal reconèixer però, que la no intervenció de les democràcies europees i l’abandó de la URSS a la república sumat amb la descarada ajuda d’Alemanya i Itàlia als franquistes, posaven molt coll a munt la defensa del bàndol republicà en general i només s’hagués pogut aconseguir allargar la guerra fins fer-la enllaçar amb la 2ª Guerra Mundial a punt de començar.
Només quedava una zona republicana des de Madrid, que havia tingut als feixistes a les seves portes durant quasi tota la guerra, que comprenia algunes zones de Castella i una petita part d’Andalusia fins zones de la costa des de València fins a la zona d’Almeria.
Durant tot el mes de febrer i principis de març una gran part de caps militars i tots els membres del govern republicà van anar progressivament creuant la frontera. El general republicà Segismundo Casado va fer una espècie de cop d’estat per pactar una rendició amb Franco en contra de la opinió d’alguns militars comunistes que volien resistir fins al final, ja que considerava que sense el suport de la URSS que ja havia pactat amb Alemanya i amb una clara inferioritat militar ja no es podia guanyar, cosa que creà moltes controvèrsies.
El 29 de març de 1939 els franquistes entren a Madrid sense disparar un tret i en dos dies ja havien ocupat tota la zona republicana en un passeig militar. L’1 d’abril de 1939 es consumà la victòria feixista.
APUNT FINAL SOBRE MILLET, XANDRI I ELS PIRINENCS
Només entre els aproximadament 135 membres de l’original Companyia d’Esquí dels Pirinencs catalans en van morir 20 en combat durant la guerra; Andreu Xandri i Serrano, Emili Lladó i Trenzano, Mario Maurici Sabater, Alexandre Pons i Comellas, Pere Mestres i Puig, Josep Camprubí i Darna, Alfons Muñoz i Renon, Federic Alou i Mercan, Josep Calvo i Bolos, Antoni Vila i Mensa, Antoni Argemí i Planas, Ricard Escayola i Boixadors, Jaume Vila, Joan Alou, Francesc Mestre, Enric Asunción, Manuel Calpe, Vicenç Canals, Josep Davins i Anselm Muñoz.
Això sense comptar els 5 que foren afusellats com abans he esmentat o Domènec Jaumot que morí en els fets de maig de 1937, pel que en total foren 26 els morts entre els ex esquiadors Pirinencs.
Del total dels aproximadament 2.000 membres que formaren part del Regiment Pirinenc nº1 tant des del principi fins al final de la guerra després que fos dissolt el Regiment Pirinenc nº 1 i que foren dispersats uns 1.000 pel Pirineu Aragonès en la 43 Divisió i uns altres 1.000 en els altres fronts inclús en la Batalla de l’Ebre, no hi ha ara una llista oficial dels que moriren, però tenint en compte els cruents combats amb dotzenes de milers de morts en què participaren durant tota la guerra, és evident que en moriren centenars.
Andreu Xandri és dels mites dels Pirinencs que és justament bastant conegut i respectat inclús pels seus adversaris polítics. La mort de Francesc Millet però, s’ha amagat més per les seves circumstàncies fosques en què fou assassinat.
Executat impunement per uns oficials de l’exèrcit republicà espanyol de l’Est, aquest va ser el dramàtic i vergonyós final de Francesc Millet i Simón, aquell independentista català que va ser l’inspirador de les famoses Milícies Pirinenques i apuntant-s’hi a combatre com a capità, duent a terme l’intent de crear un exèrcit purament independentista català i que resta pràcticament oblidat de l’anomenada memòria popular catalana, al menys de manera mediàtica, que encara no s’ha preocupat de resoldre del tot la data del seu assassinat.
També m’ha set impossible trobar una fotografia de Francesc Millet, el que demostra lo poc que se’l recorda i homenatja. Segur que en deu haver-hi alguna en algun lloc, ja sortirà i l’inclouré en l’escrit. Una foto és sols una foto, però sempre ha set una icona d’homenatge a personatges importants i Francesc Millet se’n mereix un d’homenatge.
És evident que Catalunya a finals de maig de 1937 ja havia perdut la guerra quan va perdre el control de les seves milícies, tant per part dels independentistes com per part dels que volien fer la revolució immediata, tot i les diferències i fortes lluites que també havien tingut entre ells.
Josep A. Carreras
ALGUNS DELS LLIBRES CONSULTATS:
El Regiment Pirinenc nº1. De Jaume de Ramon i Vidal
Las “Milícies Pirinenques”, el nacionalismo radical en armas. D’Antonio Gascón Ricao.
Semblanzas de un combatiente de la 43 División. De Mariano Constante (memòries).
L’Exèrcit de Catalunya. De Raimon Galí (memòries).
Carnet d’un milicà-soldat. 1936-39. D’Alfons Segalàs (memòries).
La Bossa de Bielsa. (La gesta de la 43 Divisió). D’Estanislau Torres.
Guerra Civil al Pallars. De Maite Garcia.
Guerra Civil en el Pirineo Aragonés. De Miguel Flores Pintado
Delegat d’Ordre Públic a “la Lleida Roja”. Francesc Viadiu (memòries).
