El primer document es el I Informe dels Serveis Socials[1] del Consell General de Treball Social realitzat mitjançant enquestes a 1361 treballadores socials i treballadors socials de l’àmbit dels Serveis Socials Generals, coneixedores de primera mà, com ningú, de quina es la realitat que està vivint la societat d’ara i aquí. L’informe abasta a una representació de tots els col·legis professionals de l’Estat Espanyol.
Vull remarcar en primer lloc que l’opinió d’aquestes professionals ha de merèixer tots els nostres respectes donat que són les que atenen en primera instància a les persones necessitades i en situacions de vulnerabilitat i exclusió social, i les que es troben en primera línia de foc davant les retallades que el sistema està portant endavant, i davant les privatitzacions dels serveis públics. La seua opinió no sorgeix d’elucubracions filosòfiques ni d’estudis de laboratori, són opinions sobre realitats que vivencien dia rere dia, amb la impotència de no poder donar resposta a les persones més vulnerables.
En segon lloc dir també que les persones que acudeixen als Serveis Socials Generals no ho fan per curiositat ni per engrossir les dades d’atenció social, ni ara ni en el passat, sinó que ho fan producte d’unes situacions de necessitat, desorientació i desesperació davant les quals no tenen més remei que posar-se en mans de professionals. Per tant no estem parlant de dades exagerades o manipulades.
Una de les conclusions d’aquest informe és que la “clientela” dels recursos socials ha passat a ser persones que abans eren considerades de classe mitjana[2] (un 45% més). Moltes d’aquestes persones no sabien ni el que eren els serveis socials i ara es veuen abocades a recórrer a ells, i a ONG o menjadors socials, donat que no tenen cap mena d’ingressos econòmics. També s’ha trencat el tòpic de que es tractava de persones sense estudis, doncs ara ens trobem amb gent amb estudis universitaris (un 13’5% més).
L’augment de la demanda provocada per la reestructuració capitalista ha estat molt elevada, mentre la resposta en recursos i en personal ha estat la disminució quan no la destrucció, i encara empitjorarà els propers anys segons les previsions de les professionals, sobre tot en atenció a la dependència a persones majors (empitjorarà en un 67’2%) i persones amb capacitats diferents (66%), i en la resposta a les persones amb risc de pobresa i exclusió (60’9%).
Aquestes professionals han vist reduïts els pocs recursos que tenien i el personal amb el que treballaven (un 33% de reducció en personal). Donat les retallades i les privatitzacions, el 58% considera que la gestió privada dels serveis socials no garantitza el dret d’accés a totes les persones, amb la qual cosa es viola el principi d’universalitat dels recursos socials. També consideren (53%) que la qualitat dels serveis disminuirà, entre altres motius perquè la partida dels pressupostos generals previstos per al 2014 es retallen en un 36% respecte al 2013, on ja s’havien retallat. La reforma de la Llei de Bases de Règim Local que està preparant el govern espanyol res ajudarà en aquest panorama perquè damunt eliminarà molts serveis de proximitat i caldrà anar “a la capital” per a resoldre moltes gestions bàsiques. A més aquesta reforma de la Llei ens retrotrau a l’època de la beneficència, deixant els pocs serveis socials únicament per a casos d’extrema necessitat social i eliminant la necessària prevenció i planificació per exemple. Necessitem doncs el nostre dret a decidir quina política social volem per al nostre poble sense el corsé que ens imposa el govern espanyol.
Pel que fa al nostre territori, els Països Catalans, l’augment de la demanda en Serveis Socials per part de la població, segons les dades que apareixen a l’informe, ha estat del 100% a Les Illes, el 75’8% a Catalunya i del 74’1% al País Valencià. Son xifres que demostren com de castigada està la nostra població.
Mentre tot açò ocorreix el PP valencià presentava el “Acuerdo de la Sociedad Civil por la Comunidad Valenciana”[3] en una acte que com no podia ser d’altra forma es va presentar a l’edifici Veles e Vents, que cal amortitzar com siga. Malgrat anomenar-se de “la societat civil”, la representació civil era més minsa que altra cosa, entre les entitats que no varen ser convidades i altres com la Universitat que van rebutjar adherir-se a eixe document.
I no sé per què no ha tingut recolzament, la veritat, perquè posats a tirar este es molt més optimista que el que vos explicava dalt. Fabra ja va anunciar que qui no es sume al document tindrà que explicar perquè. Es un document ple d’il·lusió i fantasia i vos posaré uns exemples del bon rotllo que desprèn, així no cal que se’l llegiu si voleu:
“...tenemos una potente infraestructura de escuelas, institutos, hospitales, centros de salud, de tercera edad, universidades, carreteras...”
“...contamos con un gran patrimonio cultural, artistico y arquitectonico, una amplia red de infraestructuras logisticas, así como de servicios públicos y sociales de excel·lència...”
“...somos herederos de la más noble tradición de solidaridad con quien más lo necesita”
“una agricultura que nos hizo celebres y que llega a nuestros dias...”
“...nos sentimos orgullosos de nuestra cultura, nuestra llengua, nuestra tierra y nuestra historia...”
“...generando una economia que se base en la investigación y el conocimiento...”
“...una coordinación entre las administracions locales, provinciales y autonómicas para liderar y aunar esfuerzos en la lucha contra el desempleo...”
Aquest document crida l’atenció perquè dona una visió del País Valencià que moltes de nosaltres mai hem conegut. Parla d’uns serveis públics que ja no tenim perquè se’ls han carregat a consciència. D’una agricultura convertida en ciment i en PAI’s, i la que queda està dedicada a l’exportació i no a garantir la sobirania alimentaria. D’una llengua que no coneixen ni volen respectar[4]. D’una cultura que ens volen imposar i que no es la nostra. D’una investigació que a hores d’ara te als professionals acomiadats i repartits pel mon. Una universitat retallada i explotada. Una administració local que en breu passarà a la història... I a més parlen de solidaritat amb els necessitats, en saben molt de solidaritat. I podríem continuar posant exemples.
Si a aquest manifest dels mons de iupi li sumem les declaracions de Botin de que està arribant diners per tot arreu, ja tenim el nou himne de l’alegria del segle XXI. Dues visions d’una mateixa realitat, la de les elits que ens consideren ignorants amb aquest document que insulta la nostra intel·ligència, i la del nostre poble castigat i explotat que no pot viure eixes fantasies.
[2] El que l’informe anomena classe mitjana jo ho considere classe treballadora donat que ens estem referint a persones amb treball, hipoteca i cotxe i eixes persones que han de treballar per a viure son majoritàriament classe treballadora. Durant un temps el sistema ens ha fet creure a totes i tots que erem classe mitjana precisament per eliminar la nostra ideologia de classe treballadora, i això ha transcendit també al llenguatge que utilitzem.
[4] Com a mostra posarem l’exemple de la fulminació de Radio Televisió Valenciana
