La senzilla divisa de Maria Mercè Marçal és avui més necessària que mai per combatre les estelades que amaguen les tisores, els clams d'igualtat formal que no qüestionen la influència de la classe econòmica en la violència de gènere, i les consignes ortodoxes de qui vol creure que la classe treballadora no entén de gènere ni pobles.
El discurs dominant fa temps que va encendre l'alarma social davant la violència de gènere, tractant-la com una xacra social que calia eradicar, però de la mateixa manera que es treuen les fulles marcides d'una planta. Ignorant que les arrels estan completament podrides. L'arrel de la violència de gènere és un patriarcat imbricat amb el neoliberalisme, amb qui estableix una relació simbiòtica. L'un en treu màxim partit de l'altre; sobretot el sistema capitalista, que aconsegueix reproduir la seva força de treball de manera gratuïta a mans de les dones. La violència de gènere, les violències de gènere (perquè trobem múltiples fórmules a banda de la vessant més crua que es dona en la llar: la doble jornada laboral, la pressió estètica, la coacció sobre els nostres cossos, la socialització en la cultura de la submissió,...), no són res més que mecanismes de coerció que permeten delimitar el lloc que ocupem homes i dones en la nostra societat.
Però això el discurs hegemònic de la igualtat formal ho ignora. Com també ignora que la violència de gènere s'ha aguditzat amb l'actual crisi. De fet, ja ho tenen això les crisis capitalistes, ho posen tot al seu lloc: el procés acumulatiu en mans dels més poderosos, i les dones al seu lloc secundari, del que semblava que havíem aconseguit sortir... L'actual crisi, a banda de permetre que els sectors reaccionaris tinguin "màniga ampla" per a expressar les seves reclamacions masclistes, sexistes i misògines, ha incrementat els casos de violència masclista dins les llars, però de forma invisible, ja que les dones no ho denuncien, fonamentalment, perquè també s'ha incrementat la por i el sentiment d'impotència (els resulta pràcticament impossible deixar la llar i obrir-se un nou camí).
La violència de gènere, per molt que el discurs dominant ho vulgui ignorar, entén de classes: aquella dona que gaudeixi d'autonomia econòmica tindrà majors possibilitats de sortir-se'n, tant per fugir d'una llar on és agredida, com per a abandonar un lloc de treball on és assetjada sexualment, com per a fer el viatge a Londres per a interrompre el seu embaràs.
Cal reconèixer que la realitat social actual passa per mares i àvies fent de xarxa de contenció perquè les seves famílies no caiguin en l'abisme de la desesperació enmig de la barbàrie a la que ens empeny la Troika de la mà dels polítics de torn. Mares i àvies estan assumint les cures, així com les atencions a infants i a la gent gran, que deriven de les retallades. Mares i àvies fan trucs de màgia per a posar plats a taula i un llit per a tota la família, i estan assumint la brutal càrrega emocional d'una situació econòmica tan patètica com l'actual, com si fossin pous sense fons on avesar totes les frustracions.
Seguim en una societat patriarcal, així que quan reivindiquem el nostre dret a l'autodeterminació, i lluitem per un país just, en el que es reparteixin els treballs i la riquesa, democràtic i solidari, respectuós amb el medi ambient, etc. cal que recordem a Marçal. Hem de ser tres voltes rebel i lluitar per l'eradicació de la socialització de gènere i que eduquem a persones, abandonant les construccions culturals associades a cromosomes.
Contra totes les formes de violència de gènere, la nostra lluita feminista ha de ser revolucionària!
