-"Warcelona", una crònica gràfica però també la plasmació d’una realitat viscuda durant els darrers anys ?
Sí, perquè és quan hi ha hagut més moviment al carrer amb molts aspectes interessants. La irrupció i enfonsament dels governs tripartits, trencant un model de partit únic que va durar molts anys, la polarització i atomització al Parlament de Catalunya i evidentment el que ha fet que aquest país tremoli de nou: la crisi econòmica i l'agudizació del conflicte nacional, ens han portat, novament, a viure uns anys on la política es fa al carrer i no al Parlament.
"La crisi econòmica i l'agudizació del conflicte nacional, ens han portat, novament, a viure uns anys on la política es fa al carrer i no al Parlament."
-Un violència polièdrica? El títol no només remet a només la violència de les imatge, oi?
No, precisament, la gràcia d'aquest llibre no és la fotografia en sí, que pot ser més o menys atractiva o tècnicament correcta segons qui la miri. El que pretén aquest llibre és, precisament, reflexionar sobre les mil violències que explica i sobretot el que realment s'amaga rere les fotografies: senyals inequívocs que alguna cosa no funciona a la nostra societat.
"El que pretén aquest llibre és, precisament, reflexionar sobre les mil violències que explica"
-Tu que cobreixes gran part de les mobilitzacions de tota mena, has pogut mesurar els canvis de consciències i d’actitud que viu la societat catalana...
Sí, d'un temps ençà hi ha més mobilitzacions, més gent a les manifestacions i sobretot, el que trobo més interessant, gent més variada. El prototip d'activista ja no és el que era fa uns anys i això enriqueix els moviments. El fet que durant aquests anys, la mitjana a Barcelona en una setmana normal sigui de 40 manifestacions, diu molt de fins a quin punt la gent ha pres els carrers, i també, com de silenciada esta la protesta.
"El prototip d'activista ja no és el que era fa uns anys i això enriqueix els moviments"
- Aleshores, no es tracta d’un llibre únicament artístic, sinó també de denúncia...
Sí, de fet, d'artístic en té ben poc. A l'hora de triar les fotografies he seguit el criteri informatiu més que l'estètic. És per això que la tria no ha estat gens fàcil, hi havia fotografies descartades estèticament i tècnicament bastant millors que d'altres que sí que surten al llibre.
"A l'hora de triar les fotografies he seguit el criteri informatiu més que l'estètic"
-Com a fotògraf, has patit els “danys col·laterals” d’aquesta violència, en diverses ocasions.
Sí, i desgraciament és una tema força habitual entre reporters gràfics. La sensació d'impunitat per part de quí té el monopili de la violència és un tema comú entre els manifestants però també per bona part de la premsa.
"La sensació d'impunitat per part de quí té el monopili de la violència és un tema comú entre els manifestants però també per bona part de la premsa"
-Creus que els professionals del periodisme no estan suficientment respectats o reconeguts per l’administració? Ara i aquí es vulneren els drets de la informació?
A partir del moment que, des de la il·legalitat, ens obliguen a portar un braçalet o armilla identificativa per poder fer la nostra feina i qui sí que té obligació per llei d'anar identificat en tot moment, no ho fa, és que tenim un problema gros. Els periodistes, i els gràfics no en som cap excepció, molestem quan ens qüestionem les coses i les veritats unilaterals. És per això que a la Catalunya del segle XXl cal dir ben clar que la llibertat de premsa sovint es veu coartada, no només per pressions econòmiques i polítiques, sinó també per la incapacitat directa de poder treballar perquè qui se suposa que ha de vetllar per fer complir la legalitat, t'impedeix fotografiar una acció o senzillament perquè t'amenaça en intentar fer-ho.
" És per això que a la Catalunya del segle XXl cal dir ben clar que la llibertat de premsa sovint es veu coartada, no només per pressions econòmiques i polítiques, sinó també per la incapacitat directa de poder treballar "
- Quant a les condicions laborals, el sector de la informació i més concretament del fotoperiodisme viu els moments més dolents de la seva història, per diverses raons. Com s’ho fa un dissenyador o un periodista jove per sobreviure entre retallades, precarització i altres adversitats?
En el meu cas, combino els dos oficis que més m'agraden, la il·lustració i la fotografia, i no sabria pas dir-te quin dels dos està més fotut. Crec que la diversificació de clients, la imaginació i la persistència són tres punts claus per tirar endavant amb el panorama actual. L'autoocupació també hi té un pes important: si no tens feina, inventa-te-la, perquè ningú te la vindrà a oferir, tard o d'hora obtidràs els seus fruits, segur. Malhauradament però, és molt més fàcil i eficient buscar clients a l'estranger que a casa nostra. Ara mateix la situació, també per aquests dos oficies, és molt i molt dolenta.
"L'autoocupació també hi té un pes important: si no tens feina, inventa-te-la, perquè ningú te la vindrà a oferir, tard o d'hora obtidràs els seus fruits"
- Aquest llibre de fotografies mereix una continuïtat, també sobre altres temàtiques recollides en les teves fotografies. Veurem més endavant un recull sobre la Via Catalana, sobre la lluita per la llengua....?
Sempre tinc projectes al cap, a vegades tants que hauria de tenir deu vides per fer-los tots. El que sí que puc avançar és que tinc un parell de temes coent-se a bon ritme, un dels quals, potser començarà a prendre forma ben aviat. I n'estic segur que farà parlar tant o més, que Warcelona.
"Tinc un parell de temes coent-se a bon ritme, un dels quals, potser començarà a prendre forma ben aviat. "
