Nat a Barcelona l'any 1981, de ben menut ja canalitzava les seves virtuts artístiques dibuixant a les parets de casa. Sempre autodidacta, Jordi Borràs [pàgina web] es va formar en il·lustració i de seguida va buscar-se la vida en aquest món. Així, des de l'any 2003 col·labora regularment en revistes, periòdics i setmanaris, fins al punt que s'ha especialitzat en la il·lustració d'article o d'opinió, tot i que també ha passat pel dibuix científic i històric, pel llibre infantil i juvenil i la realització de cobertes per a llibres i revistes. En el camp de la fotografia, fa de fotoperiodista per diversos mitjans de comunicació.
Borràs fa el que li agrada, i si pot ser, sent fidel als seus ideals i utilitzant la imatge per millorar el món. Tant és així que des del 2007 i fins a finals del 2010 ha estat el coordinador de l'Àrea d'Il·lustració del Setmanari Directa, la seva gran escola, on també hi dibuixa periòdicament. D'altra banda, armat amb una càmera se'l pot veure cobrint manifestacions i protestes i capturant injustícies per sacsejar consciències traient profit del poder que té la imatge.
A nivell de militància, Borràs ha passat pel Bloc d'Estudiants Independentistes (BEI) muntant-ne un nucli a Gràcia, pels Escoltes Catalans, per associacions i plataformes de barri, per Maulets durant l'època dels primers Rebrots i per la CUP de la ciutat de Barcelona, tot i que fa uns mesos que va decidir deixar-ho.
Evidentment el premi el valoro molt positivament. A banda del fet en si, que em fa molta il·lusió, trobo que és molt bona iniciativa organitzar uns guardons que sovint, des de projectes voluntaris com Llibertat.cat, no es tenen en compte. Llibertat.cat és la suma de petits i grans esforços de molta gent que hi posa part del seu temps, el seu treball i la seva voluntat amb l'objectiu no només d'informar, si no també de representar i unificar els espais de l'Esquerra Independentista, tasca importantíssima i molt necessària després d'anys de lluites caïnites. El fet que un portal com aquest tingui cinc anys de vida vol dir que els que sempre hem cregut en la unitat de l'Esquerra Independentista no anàvem pas tan errats i que alguna cosa haurem fet bé, perquè cinc anys són molts anys.
Quina importància té la fotografia en l'independentisme?
La fotografia no deixa de ser un llenguatge, interpretable de moltes maneres, però que sovint té una lectura molt clara i directa. Amb una sola imatge (ja sigui il·lustració o fotografia) es poden dir infinitats de coses, i és precisament això el que m'enamora del llenguatge gràfic: la capacitat de comunicar, d'expressar, de cridar sense ni una sola paraula. Als moviments polítics la fotografia sovint ha tingut un paper no només informatiu, si no que el pes de la iconografia ha estat molt gran. Tots nosaltres retenim, a la memòria col·lectiva, imatges d'aquests 40 anys d'Esquerra Independentista, fotografies que marquen un temps, uns símbols, una manera de fer i de pensar. A banda del pes iconogràfic i informatiu, també cal esmentar la importància de la memòria gràfica de tot un moviment que ja fa molts anys que camina i que potser, algun dia o altre, caldria estudiar curosament.
Què t'ha portat a dedicar-te a la fotografia i a la il·lustració?
Em vaig començar a interessar per la fotografia just quan estava estudiant il·lustració, on teníem una assignatura de fotografia amb totes les seves conseqüències: càmeres analògiques, revelat al laboratori... En fi, més que una assignatura em va semblar com un regal caigut del cel, em va fascinar la màgia de capturar les imatges, aturar el temps i gravar-lo a un tros de paper. I entre el que em van ensenyar a l'Escola Massana i el que vaig anat aprenent de manera autodidacta, avui em trobo que compagino les dues activitats professionals que més m'apassionen: la il·lustració i la fotografia. És com un petit somni, visc del que m'agrada, no depenc de ningú i tot plegat surt de les meves mans.
T'has destacat per la il·lustració compromesa i per cobrir gràficament protestes i mobilitzacions vàries.
La fotografia, en part, també fou una manera de reprendre la meva activitat política, però des d'una altra banda, després d'uns anys d'haver aparcat la militància. El Setmanari Directa va ser i ha estat la meva gran escola. Hi vaig entrar com a il·lustrador per acabar coordinant tot l'àmbit d'il·lustració durant més de tres anys. A poc a poc, també em vaig anar endinsant al meravellós món del fotoperiodisme de la mà de companys i mestres com l'Albert Garcia o l'Oriol Clavera, cobrint manifestacions i protestes sovint silenciades i capturant injustícies que sense una càmera a la mà eren molt difícils de denunciar. Tant la fotografia com la il·lustració, com en general qualsevol art gràfica o plàstica, no només té un pes enorme a qualsevol moviment polític, si no que són eines absolutament imprescindibles i evidentment, l'EI no n'és l'excepció.
Els mitjans donen prou importància a la vostra feina?
En general, trobo que tot allò que s'explica amb imatges està força banalitzat, encara que sembli contradictori, tal com està el panorama de les noves tecnologies avui en dia. Però potser és per això, perquè avui en dia tothom porta una càmera a sobre, ja sigui al telèfon o a qualsevol aparell digital. Tots tenim a l'abast eines per reproduir imatges, fins i tot per dibuixar sense saber-ne... i d'això, els mitjans també han pecat. Trucar a un diari per vendre un tema i que et contestin "no, mira, és que hem enviat el redactor i ha fet una foto amb el mòbil i ja en tenim prou" és desesperant. En definitiva, sense imatges, vídeos, fotos o il·lustracions, no hi ha mitjà que funcioni avui en dia. Però sembla que com més avança aquesta immediatesa per la informació, aquesta voracitat constant, el llençar, comprar, llençar... també s'ha extrapolat a d'altres àmbits. El món de la imatge no només no se n'ha deslliurat, sinó que n'ha estat un dels principals afectats.
Hi ha precarietat o abús a la teva professió?
Hi ha un abús constant amb el món de la imatge. Més enllà del sempre polèmic tema dels drets d'autor i tot el que comporta, els àmbits professionals on em moc estan en crisi des de fa més de deu anys. L'arribada dels equips digitals i el canvi d'enfocament i velocitat dels mitjans de comunicació ha portat molts fotògrafs a deixar de viure de la imatge. Amb la il·lustració, tres quarts del mateix. Et trobes que amb la majoria d'àmbits s'estan pagant preus molt més baixos dels que es pagaven fa deu o dotze anys. La democratització de la tecnologia, encara que sembli contradictori, ha portat una crisi salvatge al món gràfic, crisi que fa molts anys que està encallada i de la que no se n'albira sortida. Un atzucac difícil de resoldre si els mitjans de comunicació no hi posen també de la seva part.
Què creus que poden fer els mitjans alternatius en aquest camp?
Els mitjans alternatius cal que aprofitin al màxim aquest tema que comentava abans: això que queda tant bonic de la "democratització de la tecnologia". Avui en dia qualsevol persona amb un mínim d'inquietud ja sigui en el món de la fotografia com en el del periodisme, pot donar molt de si en un mitjà alternatiu. Cal aprofitar al màxim aquestes aptituds, canalitzar-les, enriquir-les i fer-les créixer. I sobretot tenir clar que adjectius com alternatiu, voluntari... no volen dir que sigui menys professional. La professionalitat es demostra amb els resultats, no amb la nòmina.
Mostra del treball fotoperiodístic de Jordi Borràs:
