Acte pel Dret a decidir a Sueca: impressions d'un valencià desficiós

El passat divendres 4 d’octubre, a Sueca, va tindre lloc un dels actes programats per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià a fi de donar a conéixer el seu projecte al llarg del país.

Vídeo de l'acte "Dret a Decidir al País Valencià. Presentació a Sueca"

Després de la intervenció de Fran Ferri, Gemma Pasqual i Antoni Infante, es va produir un interessant debat entre els assistents a propòsit d’aquesta campanya. Allí es van dir moltes coses, però a mi m’agradaria destacar tres idees que d’alguna manera es plantejaren, i que constitueixen tres possibles crítiques a la Plataforma. Al meu entendre, es tracta de crítiques equivocades, i això és el que intentaré defensar en aquest article.

1.-El dret a decidir s’ha d’equiparar amb la reivindicació de la independència dels Països Catalans. Des d’aquest punt de vista, l’expressió “dret a decidir” no seria altra cosa que un eufemisme per tal d’amagar la postura política real que hom vol, o hauria de voler defensar, que no seria altra que la de l’independentisme catalanista. Aquesta equiparació és errònia, perquè es basa en un reduccionisme arbitrari: ben altrament, es tracta de dos conceptes diferents que, tanmateix, són perfectament compatibles. El concepte de “dret a decidir” s’hauria de poder aplicar a qualsevol àmbit de la vida individual i col·lectiva, i es podria relacionar amb la majoria d’edat de què parlava Kant i la filosofia de la Il·lustració: dret a decidir com a reivindicació de tot aquell que exerceix la seua capacitat de pensar per u mateix i que només reconeix la legitimitat d’aquelles lleis que ell mateix s’ha donat:       

“Il·lustració és la sortida de l’ésser humà de la seua minoria d’edat, de la qual ell mateix és culpable. Minoria d’edat és la incapacitat de servir-se del propi enteniment sense la direcció d’un altre. Ell mateix n’és culpable, d’aquesta minoria d’edat, perquè la seua causa no consisteix en un defecte de l’enteniment, sinó en la mancança de la decisió i del coratge de servir-se del seu propi, sense la direcció de cap altre. ¡Sapere aude! ¡Tingues coratge de servir-te del teu propi enteniment! Aquesta és, doncs, la divisa de la Il·lustració.”[1]

Aplicat a la vida col·lectiva dels pobles, la capacitat per a pensar per u mateix faria referència a la deliberació democràtica en comú sobre els afers públics que s’hauria de donar en qualsevol democràcia avançada, i el dret a decidir es podria entendre com el dret a l’autodeterminació, és a dir, la potestat que una col·lectivitat té per a regir-se a si mateixa sense que una entitat forana o una minoria interna legisle sense respectar la voluntat de la majoria i en contra d’aquesta majoria. Per tant, es tracta d’un concepte molt més ampli que el de la independència nacional dels Països Catalans, encara que, tanmateix, inclou la seua possibilitat. És més: el dret a decidir és la condició de possibilitat de la independència. No pot haver independència si els valencians no tenen ni exerceixen el seu dret a decidir aquesta independència. En aquest sentit, la tasca de la Plataforma hauria de ser una tasca de pedagogia política que permetera als valencians exercitar-se en el dret a decidir en tots els àmbits. Però si aquest hàbit no està suficientement desenvolupat, les proclames a favor de la independència dels Països Catalans serviran de ben poc en una societat hegemonitzada pel nacionalisme espanyol com és la valenciana.

2.-Parlar de País Valencià, i des d’una òptica valenciana, implica una renúncia a la idea de Països Catalans. Si abans ens enfrontàvem a la reducció injustificada d’un concepte en un altre, ara es presenten com a incompatibles dos conceptes que no ho són. Al contrari, són perfectament complementaris: en aquest cas, el concepte més general de “Països Catalans” inclouria el més particular de “País Valencià”. En aquest punt, sembla com si molts independentistes hagueren caigut en un parany blaver: tal i com argumenta Vicent Bello en La pesta blava, en els anys 60 i 70, aquells que lluitaven pel redreçament nacional del País Valencià enfront de l’opressió franquista eren valencianistes, amb el benentés que això implicava ésser també catalanistes: no feia falta explicitar-ho perquè anava de soi. En canvi, un dels triomfs del blaverisme a partir dels anys 80 ha sigut la capacitat que ha tingut per a estrangeritzar els valencianistes: ara aquests es converteixen en catalanistes a seques, al servei d’una regió aliena i enemiga de la valenciana, mentre que els vertaders valencianistes són ells, els blavers. Si tenim clar que el País Valencià i el valencianisme són complementaris dels Països Catalans i del catalanisme, no podem consentir que el blaverisme i el “regionalismo bien entendido” es convertisquen en propietaris exclusius de la patent de valenciania. A més, ¿de què serveix defensar aquest “independentisme compacte” (aquell que parla de Països Catalans en bloc, negant-se a diferenciar entre els seus integrants) si una de les parts d’aquests Països Catalans granítics és més espanyolista que els mateixos madrilenys? Ací com en el punt anterior, apel·lar a la independència dels Països Catalans en bloc, sense treballar el dret a decidir des del País Valencià i per al País Valencià, no servirà de res.

 3.-Dret a decidir per a què? L’absència de programa. És veritat que el dret a decidir es pot exercir de maneres molt diferents, inclús en contra dels interessos d’aquells que decideixen: per exemple, ahí està el suport electoral, durant quasi vint anys, d’una part considerable de la classe treballadora valenciana al PP. En altres ocasions, el dret a decidir pot tindre conseqüències catastròfiques per a la humanitat en general: Hitler arribà al poder democràticament, i va ser adorat per milers d’alemanys. És per això que la idea de complementar el manifest amb un seguit de propostes programàtiques concretes és una suggerència assenyada. Ara bé, també s’ha d’assenyalar que, en el context polític i econòmic actual, la mera apel·lació al dret a decidir dels valencians conté unes potencialitats alliberadores innegables. El País Valencià és, a hores d’ara, no una comunitat “autònoma”, sinó una comunitat “heterònoma” al quadrat: és a dir, una comunitat doblement intervinguda. Primer, perquè no tenim la capacitat per a recaptar i gestionar els nostres impostos, sinó que hem d’esperar cada any a veure què ens dóna el govern central; i segon, perquè l’Estat espanyol en el seu conjunt està, de facto, intervingut per la Unió Europea. Així doncs, en l’actualitat, la nostra capacitat de decisió econòmica és irrisòria. En consequència, apel·lar al dret a decidir dels valencians en matèria econòmica conté, si més no en potència, tot un programa polític anticapitalista (no era Samir Amin qui definia el socialisme com a democràcia econòmica?).

En els darrers temps, estan sorgint tot un seguit d’iniciatives que intenten fer convergir les lluites contra les polítiques austericides: Construint l’Esquerra, el Front Cívic, la Cimera Social, la Marea Ciutadana, el Procés Constituent, Convocatòria, Alternatives des de baix… La Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià pot esdevindre un altre intent aglutinador en aquesta direcció, complementari dels moviments anteriorment esmentats. Ara bé: si hi ha algun tret específic que la caracteritza és el fet d’estar autocentrada en el País Valencià. Si aquesta iniciativa qualla o no dependrà exclusivament de nosaltres, els valencians. Si no demostrem la suficient maduresa cívica com per a baixar una mica la pròpia bandera, amb la finalitat de deixar que les banderes dels altres també es puguen veure[2], haurem perdut una altra batalla (la definitiva?) com a poble. I si això passa, la culpa no serà d’ “Espanya”:

 “Res més senzill ni més confortable, per a un poble com per a un individu, que considerar-se “víctima” i atribuir l’origen de les seves desgràcies o dels seus errors a una dolorosa interferència aliena.”[3]

¿Tindrem els valencians la suficient decisió i coratge com per a pensar per nosaltres mateixos sobre aquelles qüestions que ens afecten com a col·lectivitat diferenciada? Dit d’una altra manera: ¿som un poble adult, amb capacitat de deliberar democràticament sobre els nostres afers col·lectius i d’actuar en conseqüència, çò és, exercint el nostre dret a decidir com a subjecte polític autònom? ¿O continuarem “decidint” que el tutor corresponent (des de Madrid, Brusel·les o Berlin) ens dicte el camí a seguir? La darrera perspectiva no és massa agradable: suposaria el suïcidi nacional i social. Nosaltres mateixos.

*Enric Gil Muñoz és professor de secundària en l’atur i vicepresident del Fòrum per la Memòria Virtudes Cuevas de Sueca