El catalanisme sempre ha tingut una qüestió xocant: la complaença que troba en els combatius perdedors. El cas més paradoxal és la marginació que pateix el llegat polític de Lluís Maria Xirinacs, que sol ser oblidat en els actes de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i que va ser quasi menystingut en el Concert per la Llibertat del Camp Nou. Sortosament el record a la seva memòria que va reclamar Gerard Quintana ho va resoldre.
És per això que considero una reivindicació destinada a les noves generacions independentistes el darrer assaig de Lluís Busquests i Grabulosa Xirinacs i l'estafa de la Transició (Ara Llibres, 2013). Aquest escriptor i estudiós olotí, company de viatge en moltes iniciatives culturals i periodístiques, ha recollit els anys més polítics del patriota lligats al món, diguem-ne, institucional (de 1975 a 1980), i del qual va sortir-ne prou escaldat, com era de preveure per un epígon del pacifisme de Gandhi.
Busquets i Grabulosa ens documenta les vagues de fam; els empresonaments; les campanyes demanant l'amnistia total davant de la presó Model durant les 24 hores del dia, des del 25/1/75 fins a l'aprovació de la llei d'amnistia el 14/10/77; les candidatures al Nobel de la Pau; l'esllanguiment de l'Assemblea de Catalunya; les seves columnes quotidianes a Mundo Diario i Avui; la seva elecció com a senador independent per Barcelona i la fundació del BEAN (Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional). En aquesta darrera etapa del llibre m'ha faltat veure investigat el que va succeir en realitat entre Xirinacs i Jordi Carbonell, líder del moviment Nacionalistes d'Esquerra, perquè ambdues formacions optessin per anar separades a les primeres eleccions al Parlament català. D'aquella divisió, CiU en sortí beneficiada, i l'esperança d'una unitat de les esquerres independentistes amb els nous moviments socials quedaria frustrada.
Les esmenes presentades pel senador Xirinacs durant el procés d'elaboració de la Constitució Espanyola de 1978 mostren les complicitats i claudicacions d'uns partits polítics que no van lluitar per la sobirania del poble català i ens han acabat portant a la crisi social i econòmica més greu de la nostra història moderna. Xirinacs considerava que els polítics catalans havien traït l'Assemblea de Catalunya quan Suárez tocà el xiulet de les eleccions i tots van afanyar-se per obtenir la seva quota de poder. Ho va justificar amb tres volums titulats La traïció dels líders i ho va deixar manuscrit al seu despatx de la Fundació Randa abans de ser trobar mort, l'11 d'agost, en una zona boscosa de la collada de la Tuta, al terme municipal d'Ogassa, al Ripollès. En aquell testament polític (“Acte de sobirania”) denuncià “la covardia dels nostres líders, massificadors del poble”.
El treball d'en Busquets i Grabulosa ens ratifica com aquest femer polític en què vivim es va iniciar amb el Pactos de la Moncloa i en l'aprovació d'una Constitució que ha esdevingut una argolla. L'Estatut del 79, al qual Xirinacs presentà una esmena a la totalitat, amb la cotilla de la Constitució havia de quedar esquifit per força.
La Transició fraudulenta ha comportat el control d'una part important del PIB per l'oligarquia; la dependència del complex militar-industrial amb l'ingrés a l'OTAN (Xirinacs era contrari a l'Aliança Atlàntica); la supeditació energètica al risc nuclear; una espoliació fiscal de les més greus del planeta i un model de desenvolupament especulatiu i destructor de paisatges i recursos naturals.
Xirinacs i l'estafa de la Transició és un crit d'alerta als que tindran la responsabilitat de conduir-nos a un escenari sobiranista que no gaudim des de la tupinada del Compromís de Casp el 1412. L'experiència que s'explica dels anys polítics del desaparegut independentista ens indica, però, que sobre una democràcia basada en llistes tancades i una partitocràcia dominant la vida social, cultural i mediàtica, no és possible construir un nou paradigma nacional de llibertats verdaderes.
