Durant les darreres setmanes ha vist la llum i s’ha estès arreu del Principat la proposta d’articular un Procés Constituent feta pública per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, dues persones de reconeguda trajectòria en la lluita per la defensa dels drets socials. Aquesta proposta ha estat rebuda amb una barreja d’entusiasme i incredulitat, d’il·lusió i de reticències per diferents persones i col·lectius tant de l’esquerra reformista com de l’espai de la Unitat Popular. Pensem, doncs, que és oportú fer algunes aportacions a l’anàlisi i el debat.
1. Una proposta programàtica d’Unitat Popular
La primera impressió que moltes i molts vàrem tenir la nit del 10 d’abril davant la televisió i l’endemà llegint el “Manifest per a la Convocatòria d’un Procés Constituent” és que els promotors d’aquesta iniciativa estaven socialitzant davant l’opinió pública catalana bona part del programa polític de la CUP.
En efecte, la proposta del Procés Constituent planteja, en teoria, el que han estat els processos de construcció de diferents experiències històriques d’Unitat Popular: l’agrupació de diferents sectors i milers de persones al voltant d’un programa reivindicatiu per tal de posar el poder polític al servei dels interessos de la majoria, al servei de les classes populars.
Ideològicament, aquesta proposta programàtica beu de diferents fonts: des de la socialdemocràcia radica [1] i ecologista (aquella que no qüestiona d’arrel el conjunt del sistema capitalista i l’imperialisme, sinó que planteja una sèrie de reformes polítiques i econòmiques de gran calada que permetin un cert grau de control popular de l’economia), personificada en Arcadi Oliveres, fins als plantejaments més obertament anticapitalistes i filocomuniste [2] (els que plantegen la superació definitiva del capitalisme, un nou model de relacions de producció basats en la construcció d’una societat sense classes, i unes relacions internacionals basades en la plena sobirania dels pobles), personificats en Teresa Forcades.
La llista dels primers adherits ajuda a escenificar aquesta suma de sensibilitats, que van des de les més socialdemòcrates (Vicenç Navarro, un dels teòrics del tripartit) fins a sectors del trotskisme afins al NPA francès (Esther Vivas), passant per una persona que simbolitza les aspiracions de regeneració democràtica i transparència, com el jutge Santiago Vidal.
La conjuntura actual fa possible la confluència d’aquests diferents corrents de l’esquerra que, a la pràctica, surten dia a dia de bracet al carrer units en la lluita contra les mesures de reestructuració del capitalisme (retallades, privatitzacions, transformació del deute privat en públic, etc.) que estan desballestant els ja tradicionalment magres mecanismes de protecció i igualació social al nostre país.
En aquest context, i emmarcat en un procés de ruptura democràtica respecte a l’Estat espanyol, que té la punta de la llança en l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català, plantejar l’acumulació de forces per a un Procés Constituent basat en la defensa d’un programa de mínims sobre el qual caldria bastir la futura República Catalana és, en principi, un acte de valentia (d’avantguardisme), que, si reeixís, podria suposar un pas definitiu en la construcció de la Unitat Popular i un gran avenç cap a la victòria dels sectors populars davant les oligarquies econòmiques i els aparells de l’Estat.
2. Les mancances o elusions en el fet nacional
Tot i això, cal assenyalar dues mancances pel que fa al caràcter nacional d’aquest procés:
- En primer lloc, la territorialitat. La proposta, directament, eludeix el nostre veritable marc nacional, els Països Catalans, amb la qual cosa dóna a entendre que la nació catalana se circumscriu a les quatre províncies que teòricament es constituirien en República. No preveu, per tant, ni l’articulació del procés constituent arreu del territori nacional, ni possibles mecanismes d’extensió del projecte de ruptura i de la nova república al conjunt de la nació catalana.
- En segon lloc, i com darrerament estan fent alguns dilacionistes, aspirants a renovadors del marc constitucional espanyol o independentistes ingenus, dóna per feta de manera mecànica la creació d’una República Catalana (amb un grau incert de sobirania real). És a dir, es prescindeix de l’anàlisi dialèctic pel que fa a la inevitable confrontació amb els estats ocupants i al paper de les institucions europees, l’OTAN, etc.
Aquest “oblit” resulta especialment perillós tant perquè no preveu construir les eines necessàries per a la ruptura, com i especialment perquè acompanyat de la crida a “processos constituents paral·lels arreu de l’Estat espanyol”, obre la porta a l’unionisme federalista sota la forma de III República Espanyola.
3. Aposta tàctico-estratègica o moviment tàctic oportunista?
Aquesta és la qüestió. A hores d’ara encara no és prou clar si, un cop superades les mancances que hem apuntat pel que fa al fet nacional, la proposta del Procés Constituent pretén realment organitzar i mobilitzar amplis sectors populars de la nostra societat per forçar la ruptura democràtica i construir una República independent radicalment democràtica i igualitària, o es tracta simplement d’una aposta tàctica de tints oportunistes per a la formació d’una hipotètica “Syriza catalana” que doni legitimitat a les polítiques pactistes i reformistes de submissió al progressisme espanyol que han caracteritzat durant els darrers 40 anys l’esquerra catalana “oficial”, encarnada en ICV i EUiA.
Segons el nostre parer, posar directament l’accent en la qüestió electoral i fer cants al cel per la “unitat de tots els sectors, des d’ICV fins a la CUP” no és la millor manera de començar. Perquè no ens enganyem: a hores d’ara ja hi ha desenes de candidatures municipals, com les vinculades a la CUP, a les CAV, Gent de Gramenet, etc., que ja cobreixen aquest espai polític i apliquen aquests models organitzatius. I el que és més significatiu: des de fa uns mesos, la CUP és present al Parlament, defensant no només aquest programa, sinó també aquestes maneres democràtiques i assembleàries de fer política.
Plantejar, doncs, d’entrada, la submissió d’aquests projectes de base a l’alça a un acord polític amb els sectors que fins fa quatre dies han estat còmplices de les polítiques liberals del tripartit és, d’una banda, no voler entendre el paper històric de “força tampó” d’ICV, i de l’altra desvestir un sant (la CUP) per mirar de vestir-ne un altre. Ja sigui aquest altre, en el millor dels casos, un nou projecte d’Unitat Popular o, en el pitjor, una plataforma tàctica al servei de determinats professionals de la política.
Si bé és cert que la mateixa Forcades va matisar la qüestió electoral i va posar l’accent en l’organització de base i en la mobilització ciutadana en la segona entrevista després de l’anunci del procés, també ho és que Oliveres va servir en safata a ICV la seva adhesió-apropiació mediàtica del projecte, com dies abans ho havia fet EUiA proclamant que aquesta era la seva “Syriza pels drets socials i l’autodeterminació” (no pas per la independència i la construcció d’una república catalana que serveixi per avançar cap al socialisme, que és el que perfila el manifest).
4. Quin model organitzatiu per a fer què?
La resposta a aquesta incògnita la trobarem tant en l’assumpció o no del programa de ruptura inicial, que supera de llarg els plantejaments sostinguts fins ara per l’esquerra reformista i que inclou la República independent, com, i sobretot, en les formes organitzatives que el Procés Constituent acabi prenent.
Així, si aquest procés s’articula des de la base, a nivell de barris, de viles i de comarques; si les decisions es prenen de manera democràtica i transparent; si els seus representants o portaveus estan sotmesos a un veritable control d’unes bases capacitades per destituir-los en cas de desviació respecte als objectius inicials o els acords consensuats; si la mobilització, la conscienciació i la desobediència civil són la base de l’organització i no pas les urgències electorals i si el paper dels personatges públics que impulsen o donen suport al procés és subsidiari i no pas central, podrem estar davant d’una experiència veritablement revolucionària i de transcendència històrica.
Per contra, si l’opacitat, els acords en despatxos a porta tancada, el pacte entre interessos partidistes, els personalismes, la propaganda simplificadora i les urgències electorals marquen l’agenda, podem acabar constatant que tot plegat no sigui sinó una nova maniobra de refundació de l’esquerra submissa, institucionalitzada i sucursalista.
5. Una oportunitat per articular el Bloc de Ruptura
Segons el nostre parer, la proposta del Procés Constituent té la gran virtut de possibilitar que les classes populars prenguin el protagonisme en el procés de ruptura, garantint que aquest és veritablement una ruptura amb la monarquia espanyola, amb la submissió als interessos de les elits econòmiques i amb el règim econòmic liberal.
En uns moments en què els aparell neuràlgics de l’Estat i diferents fraccions de la burgesia catanyola i mouen els seus fils per liquidar el procés sobiranista o bé reconvertir-lo en un nou pacte d’estat (espanyol) que permeti la recuperació de la Pax Catalana, és ben clar que només avançarem cap a la independència si és el poble treballador i les classes populars qui pren la iniciativa política i desbanca les elits benestants i botifleres.
El nom també fa la cosa, i no és el mateix un Procés de Transició Nacional guiat per una camarilla (o Consell) d’ideologia liberal-conservadora amb membres escollits a dit per la seva submissió o connivència amb els dictats del poder econòmic, que un Procés Constituent dirigit des de la base pels sectors populars organitzats.
Avui més que mai, les llibertats nacionals van indissociablement unides a la defensa dels drets socials i econòmics, ja que totes dues coses són expressions d’un mateix fet: l’empoderament popular, la conquesta del poder polític per revertir el poder econòmic i fixar com a prioritat els interessos materials i la realització humana i cultural de la majoria del nostre poble. I el poder es conquereix sumant forces i consciències en la lluita, primer al carrer i després, si s’escau, a les institucions. Aquest és el nostre Procés Constituent.
Xavi Oca
[1] El referent polític més clar dels quals a nivell internacional seria ATTAC, i el mediàtic Le Monde Diplomatique.
