Aquest matí m'han comunicat la desaparició sobtada de Toni Lecha. Com molta altra gent, a Girona, estic trasbalsat. Ningú no imaginava ni sospitava que avui ja no el tindríem entre nosaltres. No fa gaire, vam estar conversant sobre les perspectives de transformació del nostre país, sobre les múltiples iniciatives que compartíem, i sobre els temps interessants que ens pertocava viure.
Fa alguns anys que col·laboràvem. Havíem treballat plegats en la preparació d'alguns esdeveniments com les celebracions dels primers de maigs alternatius, l'organització d'actes de difusió i debat sobre la crisi del capitalisme, sobre el dia de la dona treballadora, i també, per descomptat, compartíem taula en la sectorial del Moviment Obrer per la Independència, sectorial de l'ANC, que seguíem activament des de Girona.
Convé recordar que Toni Lecha era un dels històrics de l'independentisme i del sindicalisme gironí. Com a representant de la Coordinadora Obrera Sindical, havia tractat de treballar per un sindicalisme independent i potent en el sí dels Països Catalans. Com a activista indispensable, va participar en qualsevol moguda que comportés un horitzó de llibertat nacional, igualtat social i solidaritat còsmica.
Deu fer mitja dotzena d'anys que el tractava. I m'he quedat amb la idea d'una persona extremadament generosa, càlida i intel·ligent, amb aquest punt d'idealisme i seny que suscitava confiança entre tots aquells que l'escoltàvem. I sí, certament l'escoltàvem perquè sempre tenia una cosa interessant a dir, una anècdota a explicar, una idea a formular, tot plegat, amb una gran capacitat d'acostar posicions.
La veritat és que per a la gent que el coneixíem, ha estat un cop molt dur. La pèrdua irreparable d'un referent. Algú de llarga trajectòria que servia d'enllaç entre la històrica Assemblea de Catalunya i l'actual ANC; algú que va fer massa anys de travessa en el desert de l'independentisme insubornable fins arribar al regne de l'independentisme sociològic; algú que ha passat de la segmentació dels independentismes d'esquerres fins a l'articulació de les CUP, que, ara per ara, representa la gran esperança blanca d'un canvi integral de model socioeconòmic. Algú que ens ha deixat a punt d'arribar a tocar els murs de Jericó.
El que més greu en sap és que no ha arribat a temps de celebrar el dia de la independència, aquella felicitat intensa i efímera a què molts aspirem, i que avui sembla més a prop que mai. A vegades desitjo que hi hagi una vida més enllà a fi de poder veure la culminació dels anhels pendents.