Via Laietana, el pessebre de la por

Aquests dies, alguns partits polítics han reclamat que l’antiga comissaria de Via Laietana aculli les dependències del Memorial Democràtic. Fa temps que aquesta instal•lació, d’infaust record per les tortures que hi han patit militants antifeixistes i d’esquerres, ha quedat en desús una vegada el Cos Nacional de Policia ha traslladat les seves funcions a altres indrets de la ciutat.

Símbol del poder coercitiu que l’Estat imposa sobre la societat catalana, la vella comissaria és una de les estampes més incòmodes pels qui acostumen a transitar per a aquesta artèria de Barcelona, que amb el seu nom homenatja els primers ibers de la ciutat. Gairebé tothom qui s’hi apropa respira aire de naftalina, com una reacció espontània a l’anomalia que les forces policials de l’Estat representen al nostre país.

La Via Laietana, mentora de grans manifestacions, també integra altres referents de la Catalunya subjugada per personatges aliens als interessos de les classes populars. És el cas de Francesc Cambó, un dels primers polítics catalans a abraçar el règim de Franco, a qui la dreta catalana hi té dedicat un moment a la cruïlla amb el carrer de les Jonqueres.

Admirat per la dreta catalana i espanyola, que contínuament en reivindiquen l’herència, el fundador i líder de la Lliga Regionalista serà recordat per haver-se exiliat a l’estranger tan bon punt va esclatar la Guerra Civil, des d’on va aportar diners per l’aixecament feixista i va organitzar, a París, un servei de propaganda a favor de la dictadura.

Just davant del seu monument, redecorat pels qui maleeixen el bust d’aquest personatge venerat per la família convergent, es troba un dels edificis centrals de La Caixa, el poder fàctic que projecta i alimenta la cobdícia de la oligarquia catalana. Un immoble des del qual es divisa l’entrada lateral del Palau de la Música, per on Fèlix Millet trafiquejava milions cap a les arques de CiU i, en direcció cap avall, l’edifici que encara allotja la patronal del Foment del Treball, cap i casal dels empresaris que han avantposat els seus interessos al drets laborals més bàsics.

La Via Laietana no s’atura aquí. De camí fins el mar, la memòria recent també ens atura a l’hotel que va esborrar del mapa l’antic Cinema Princesa, allà on el moviment esquàter va desenvolupar la seva activitat contracultural abans de ser expulsat pels lloctinents de l’especulació immobiliària. Aquell episodi també ha quedat en el subconscient dels qui reclamen que la vella avinguda esdevingui un símbol al servei de la pau i dels valors democràtics.

Fins que això no passi, el passeig ens obsequia amb un altre monòlit que menysprea la dignitat humana: l’escultura dedicada a Antonio López. Una obra palplantada a la vorera oposada a l’edifici de Correus que, enmig del silenci i per ignorància de molts vianants, immortalitza el primer marquès de Comillas, un dels naviliers que van fer-se rics amb el tràfic d'esclaus el segle XIX. Amb aquella mirada que pica l’ullet al conquistador Cristòfol Colom, l’estàtua ha vist passejar centenars de marxes que giren l’avinguda per defensar una Catalunya sense esclaus ni privilegis de cap tipus.

L’escultura a Antonio López és el trist epíleg de l’actual Via Laietana, per la qual no hauríem d’exigir un simple lífting que emblanquini les seves façanes. L’artèria que saluda els nouvinguts arribats per la costa i que veu passar actes polítics per la pau i la justícia social hauria de transformar-se en un espai inclusiu, capaç de conjugar els anhels de llibertat amb la recuperació de la memòria històrica.