La dinàmica política del País Valencià és digna d'atenció. Massa sovint, i ara potser més que mai, els catalans i catalanes, concentrats en els grans contenciosos entre Catalunya i Madrid, tendim a ignorar la realitat i la complexitat de l'actual societat valenciana. Ens creiem aliens a les grans qüestions que s'estan dilucidant al País Valencià, com si la llengua, la cultura, la identitat o el benestar dels valencians i valencianes no ens afectessin per res. Immens error. Passi el que passi a Catalunya, el País Valencià continuarà buscant la via pròpia en el projecte històric comú amb els altres Països Catalans. I en aquest horitzó ens hem de retrobar catalans i valencians. Com deia Joan Fuster, no hi ha cap altre futur.
Els observadors més atents de la política valenciana plantegen aquests dies una pregunta inquietant: estarem assistint a una segona edició de l'anomenada “batalla de València”? L'interrogant ha estat formulat explícitament fa poc per l'historiador Pau Viciano (blog: www.paisvalenciaseglexxi.org). Resulta versemblant tornar a patir ara la violència i virulència perpetrades per la dreta valenciana durant la Transició? La “batalla de València” significà la derrota política de l'aliança entre l'esquerra i l'incipient valencianisme polític del Consell del País Valencià. Més greu: comportà la imposició d'una progressiva espanyolització de les senyes d'identitat valencianes. Sota la bandera de l'anticatalanisme, la dreta neofranquista, liderada per Emilio Attard, Abril Martorell i Manuel Broseta, amb el suport diari de Las Provincias, va aconseguir d'imposar a Madrid el que no podien a València. Fou en efecte a Las Cortes Españolas on l'“Estatut de Benicàssim” es transfigurà en l'“Estatut de Madrid”. A Madrid el projecte arribà amb la denominació de País Valencià i en sortí amb la de Comunitat Valenciana. També s'hi obvià la unitat de valencià i català. I la bandera quadribarrada fou substituïda per la de la ciutat de València amb la franja blava. El conflicte estava servit davant la perplexitat de l'esquerra valenciana i la neutralitat de les elits catalanes.
Ara alguns indicis apunten que el PP valencià podria tornar a atiar la por dels catalans davant els mals pronòstics de les enquestes: podria perdre la majoria i tots els seus feus de poder autonòmic. Alguns fets recents resulten simptomàtics, com ara l'exigència de Fabra a TV3 de respectar les “senyes d'identitat valencianes” –òbviament, les de l'“Estatut de Madrid”– si es vol la reciprocitat amb Canal9, o el rebuig a les Corts Valencianes d'escrits que parlin de País Valencià, o l'expulsió del ple municipal de Montcada d'un ciutadà per haver parlat de País Valencià...
Cal tornar a l'imprescindible País Valencià, per què? de Joan Fuster, escrit el 1981! L'argumentari és d'una actualitat indiscutible. La tesi de Pau Viciano en l'article esmentat és que ara no es donen les condicions per a una segona “batalla de València”. El PP està perdent tota credibilitat (té una vintena de diputats imputats!). A la crisi política i a la corrupció s'afegeix la greu crisi econòmica, aguditzada per un enorme dèficit fiscal amb l'Estat. D'altra banda, els partits de l'oposició i els moviments socials estan en condicions d'aprendre dels propis errors i emprendre una contraofensiva capaç de guanyar, no sols la majoria a les Corts. També de reprendre l'esperit de la Transició i recuperar el país començant pel seu nom (que això de comunitat, segons deia Enric Valor, només s'aplica a regants o a frares).
Així, quan sembla que la unitat de la llengua és assumida per totes les institucions, inclosa l'AVL, ara l'estratègia de ruptura amb el que significa el PP hauria de centrar-se en el que proposa Joan del Alcàzar en el mateix web: els tres partits i coalicions “que han de fer fora el Partit Popular” podrien començar per “declarar públicament i solemne que el nom és País Valencià”.
