En català existeix el verb rotxegar que és sinònim de perbocar o vomitar. Així, doncs, el Rotxec vol ser un vòmit de moltes coses que duia al pap, i que finalment he posat per escrit i s’han publicat. A mesura que han anat apareixent llibres de memòries o d’anàlisi del que anomeno l’independentisme combatiu i revolucionari, en alguns temes jo discrepava de les opinions que, majoritàriament, s’han expressat. El subtítol, menys enigmàtic, parla de l’etimologia (en tant que he procurat donar les raons polítiques en què neix) i també d’història complementària (ja que només he opinat en relació als temes en els quals les opinions que s’han expressat majoritàriament no les comparteixo). És probable que el fet de no abordar tots els aspectes pot fer perdre valor al meu llibre, però penso que ja és prou llarg, i afegir-hi algunes lloances a molts altres temes en què es va fer una bona tasca —seria el cas dels CSPC—, i sobre els quals hi ha un ampli consens que va ser així, només hauria allargat el text sense cap aportació original. Així, doncs, vaig decidir cenyir-me en allò que jo hi discrepava o en aspectes que han estat poc o gens tractats des de l’independentisme, i penso que d’aquesta manera he aconseguit fer un llibre que sens dubte pretén mantenir l’interès de la lectora o lector en tot moment; i, en qualsevol cas, és un llibre força dens.
En realitat va ser pensat fa molts anys, però escriure’l ho vaig fer recentment i en escassament dos anys. És obvi que les meves discrepàncies entorn de determinades opinions majoritàriament acceptades, a l’anar apareixent nous llibres i en la mesura que cada vegada eren més i més abundants, i d’alguna manera han anat conformant la interpretació que avui existeix, han donat més sentit al meu “rotxec”/Rotxec (que ja dic quin significat li dono al títol).
Tanmateix, les circumstàncies personals en què l’he escrit segurament l’han impregnat d’un excés de pessimisme sobre el moment actual. No es puc deixar d’assenyalar que el manuscrit va ser enllestit abans de la manifestació del proppassat onze de setembre, i també abans de les eleccions del 25-N (amb un inici de pèrdua de vots de CIU i la pujança d’un vot clarament independentista i d’esquerres amb l’emergència de la CUP com a element més destacable i significatiu).
Efectivament. Altres formacions que s’autoanomenaven independentistes —i jo faig una distinció entre l’independentisme ideològic i l’independentisme polític, l’únic al que considero genuïnament com a tal—, posteriorment s’han reivindicat com a pares de la criatura. Això crec que és senzillament fals, i també crec que, per la manca d’escrits publicats que reivindiquin el paper decisiu que hi tingué el PSAN-Provisional, era oportú i interessant de parlar-ne. Potser algú creu que quan després aquests altres grups van confluir i ajudaren a conformar l’independentisme combatiu i revolucionari hagués estat millor deixar-ho com està, sense fer retrets a ningú; però de la mateixa manera que hi ha alguns llibres que informen del paper suposadament cabdal que hi tingué el PSAN, posem pel cas, i molts més de l’FNC, calia que el PSAN-Provisional també tingués algun llibre que el reivindiqués. A més a més, crec que les dades que aporto demostren que la meva interpretació s’ajusta a la realitat històrica i, en qualsevol cas, m’he limitat a desemmascarar discursos interessats, fets amb poc o gens de rigor històric.
Per a mi, la importància del nucli de reflexió política que representava el PSAN-Provisional, i que quan ja convertit en IPC es va trencar l’any 1983, està fora de qualsevol dubte. Precisament per això crec que va ser tant important el trencament d’aquest nucli de reflexió política, a resultes d’un trencament previ de la direcció de Terra Lliure. És un tema fins ara poc conegut i que, des del meu punt de vista, ha estat cabdal en l’evolució de l’independentisme combatiu i revolucionari.
Ja he dit que si bé el llibre el pensava des de feia molts anys, no ha estat fins fa poc que he disposat del temps per escriure’l. Certament, a part del temps, també calia un mínim d’equilibri personal per fer-ho., i tot plegat a confluït ara.
En primer lloc, qualsevol llibre de memòries té un vessant d’higienització mental. Em preguntava moltes coses, i escriure’l m’ha ajudat a trobar algunes respostes. No és que m’hagi penedit mai de la meva militància, però això no treu que la meva vida hagi tingut moments molt durs, i a voltes això ha estat incompatible amb tenir la pau interior com per abordar escriure unes memòries. Em considero un derrotat, i crec que el projecte en el que participava en bona mesura va ser derrotat, i el que he fet ha estat cercar respostes a aquesta derrota, i potser també posar noms i cognoms a alguns dels responsables de la desfeta. Sens dubte, l’esclat actual del sentiment independentista em fa pensar que alguna cosa vàrem fer ben feta, i segur que va ser així, però el desplaçament vers posicions dretanes és difícil de pair. Per això, el Rotxec també pretén recuperar posicions inequívocament d’esquerres, visualitzar-les i transmetre l’orgull del nostre enfrontament total amb l’estat. Efectivament vàrem ser derrotats, però pitjor que perdre la lluita hagués estat no haver fet res. I seguir lluitant és el que correspon a les generacions més joves. El meu testimoni no pretén ser altra cosa que fer-los veure que les coses mai són senzilles, i que tota lluita és plena de contradiccions; i aquest missatge, avui, és pertinent i oportuníssim.
Des del meu punt de vista, la meva contribució és modestíssima. Fer un llibre per a la Història em sembla molt grandiloqüent i excessivament ambiciós, i com que no tinc fusta de líder, crec que de segur que hi ha altres companyes i companys que ho poden fer molt millor que jo. Però des de la meva modèstia, des de la posició d’un militant de base —com m’autodefineixo en el llibre—, he volgut contribuir amb el meu granet de sorra. Vàrem ser molts els qui ens vàrem implicar en la lluita, i jo només en són un més.
El que passa és que si altres companys han donat opinions amb les que no hi estic d’acord, penso que jo també puc donar la meva, en tant que hi vaig ser i hi vaig participar. I en aquest sentit, si en el llibre sóc autocrític, crec que això em permet ser crític amb altres campanyes i companys. En tot cas, he defugit l’insult gratuït, i tot el que dic he procurat argumentar-ho el millor que he sabut. Si algú no li agrada el que dic, que hi digui la seva.
Sempre he cregut que el llibre podia interessar especialment a aquelles i aquells que van viure o coneixen bé els anys en què vaig militar: finals dels setanta fins a mitjans dels vuitanta del segle passat.
Als independentistes més joves que desconeguin aquells anys potser el Rotxec els semblarà una excentricitat, com un seguit de dèries d’un vell xaruc que no ha paït bé la seva derrota. Lamentaria que fos així, ja que en contra de la veritat que la Història la solen escriure els vencedors, cal també que els derrotats puguem dir-hi la nostra.
En aquest sentit, vull assenyalar que avui per avui en la historiografia dels Països Catalans comença a haver-hi molts bons llibres que reivindiquen la importància de l’anarquisme, i que amb un discurs diferent al fins aleshores dominant, ens parlen de la “Revolució del 1936”, o de “l’estiu de l’anarquia”, i també de l’obra feta i de “la influència i el llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalanes contemporànies”, com fa un esplèndid llibre aparegut recentment. I crec que això està molt bé. I igualment que s’està fent amb l’anarquisme, on els perdedors i els seus hereus ideològics han pres la paraula, era oportú fer-ho amb l’independentisme combatiu i revolucionari.
En qualsevol cas, m’agradaria que els joves hi veiessin reflectit l’esperit d’una petitíssima part d’un generació que, amb tot en contra, no ens vàrem doblegar, i sense la qual avui l’independentisme no seria el que és. I precisament per això m’agradaria haver sabut transmetre que davant de les dificultats, dificultats que avui són moltes, no es triï el camí més fàcil i si en canvi s’actuï amb fermesa, ja que és una actitud que tard o d’hora és recompensada. En una història de renúncies i traïcions, com ho és el pas de la dictadura militar a la monarquia parlamentària, és bo conèixer qui són els traïdors, màxim quan alguns encara són presents impúdicament en l’escena política. En el cas dels independentistes de la meva generació, repeteixo que la realitat actual és un motiu de satisfacció i crec que tot plegat a pagat la pena
Ja he respost d’alguna manera a aquesta pregunta. Repeteixo que puc entendre que algú pugui considerar inoportunes les meves crítiques, però crec que situades en el temps tenen sentit. En qualsevol cas, si algú considera el contrari, penso que el que hauria de fer és matisar o corregir el que consideri erroni del que dic. A més a més, i vist el resultat global, i perquè em sembla innegable que estem molt lluny d’haver assolit les fites proposades, em sembla adequat parlar de derrota col·lectiva. I en aquest punt, seria escaient que tots féssim autocrítica, com jo l’he feta en el Rotxec, i també que els qui discrepin de la valoració que jo faig del seu paper en aquells anys, baixessin de l’afalagador pedestal on sovint són i comencessin a assumir que la desfeta és fruit de la suma de petits o grans errors individuals.
Per dir-ho més concretament, si ens situem en els paràmetres del comunisme, no fer una autocrítica a fons del paper del PSUC i del seguidisme polític que d’alguna manera o altra tothom vàrem practicar en determinats moments, és un llast molt feixuc per tal de seguir avançant. Quan l’independentisme combatiu i revolucionari va tallar amb organitzacions dirigides per partits sucursalistes com el PSUC, i va crear les seves pròpies organitzacions, en realitat ja va fer aquesta crítica, si bé és evident que encara avui hi ha qui no l’ha assumida plenament. En qualsevol cas, si la meva crítica és mordaç —per cert, un terme molt dur— vers algunes companyes i companys, crec que tots ells haurien de ser els primers en promoure la discussió i el debat, ja que el contrari voldria dir que encara no s’han fet seus els postulats polítics de l’independentisme, i probablement encara estan ancorats en l’autonomisme crític. La mateixa presència de militants de la vacil·lant iniciativa en la CUP, fa del tot necessari que aquest debat es produeixi.
Efectivament que en l’actualitat hi ha un tabú, el que ha provocat un buit de textos entorn d’aquest tema. Precisament la meva dificultat ha estat no comptar amb cap referència que pogués utilitzar. He hagut d’improvisar un discurs, certament recuperant arguments de discussions antigues, però bastant silenciat en l’actualitat. Per això considero que els dos capítols són molt provisionals, i que gent més preparada hauria d’ampliar-los i fornir finalment una teorització més completa del fenomen. I fer-ho amb una certa urgència, ja que es tracta d’un tema que potser calgui tornar a plantejar-se en un futur, si les actuals perspectives que molts tenim, finalment es veuen frustrades.
En qualsevol cas, el debat entorn de la violència política va existir, i no parlar-ne hagués estat una mancança massa important com per passar desapercebuda. Quan l’independentisme confirmà que la lluita en el terreny institucional li estava barrada, va optar per aquesta altra lluita. Ja s’ha dit que Terra Lliure neix formalment i és dóna a conèixer públicament després de l’aprovació de la Constitució espanyola de l’any 1978 i de l’Estat de Catalunya de l’any 1979, i això políticament és molt rellevant pel que suposa de la no acceptació del marc autonòmic. Tanmateix, les experiències anteriors, com els dos primers morts i les primeres detencions, es produeixen abans perquè l’anàlisi política que fèiem ja ens permetia intuir perfectament com anirien les coses.
El text constitucional va ser una autèntica “declaració de guerra”, i el més lamentable és que 35 anys després de la seva proclamació encara no s’ha fet públic el comunicat de guerra que ens digui que aquesta s’ha acabat; per això encara avui se’ns nega el nostre dret inalienable a decidir.
Penso que sí. Tractant-se d’uns documents elaborats sense voluntat de fer-se públics, si finalment m’he decidit a incloure’ls és perquè considero que són importants. Hi ha aspectes que no es poden comprendre sense conèixer-los. Tanmateix, la seva lectura i interpretació pot ser diversa, i ja m’han arribat comentaris que els interpreten de manera diferent a com ho faig jo mateix. En qualsevol cas, són documents originals i això els hi confereix un valor innegable, i el fet que alguns segueixin fent interpretacions esbiaixades no treu en absolut que diuen el que diuen, i per mi són prou clars i representen que hi havia dues concepcions polítiques diferents. Especular a l’entorn del que hagués passat si s’hagués acabat imposant la concepció que finalment va ser derrotada, és això, una pura especulació, però en qualsevol cas permet entendre el per què la posició hegemònica no acabà de sortir-se’n.
Que als anys vuitanta del segle passat l’independentisme va ser l’única opció política enfrontada a l’estat que va créixer, és un fet. El seu efecte “imant” també va ser important, si bé en els primers intents de bastir un moviment ampli (parlo de l’MDT) no se’n va acabar de sortir. Però amb tota seguretat que el fenomen de la CUP, el qual si que aplega moltes de les lluites populars avui existents, és deutor de la feina que es va fer en el passat.
Pel que fa a les referències a la lluita ecologista, la lluita per la llengua, i d’altres, i tal i com he dit en el Rotxec, no he pretès de fer una anàlisi exhaustiva de tot plegat; les meves referències són merament puntuals i parcials, com crec que correspon a tota obra de caire memorialístic.
Crec que sí. Ser coherent amb allò que un pensa sempre és important. I, a més a més, no haver demanat mai a ningú que fes res que jo mateix no estigués disposat a fer, m’omple d’orgull. Mai m’he considerat cap líder de res i, per tant, he fet el treball de base que crec que em corresponia. D’altres potser sí que han actuat com a capitans aranya, embarcant a la gent i quedant-se a terra. Però jo això no ho he fet mai i, si bé el cost personal ha estat molt alt, és la conseqüència d’unes decisions personals i, per tant, ho he assumit sense queixar-me’n mai ni fer el ploricó.
Preguntaves si tot plegat a pagat la pena. En la nostra història va haver-hi morts. Els meus morts no tenien perquè ser inútils. En un altre context ja em diràs si la mort d’en Trosky va ser gaire edificant i inútil/útil.
Els morts independentistes són l’exemple més clar que la nostra lluita era de veres, i això té un gran valor per sí mateix. I si a més varen ajudar a transmetre la idea que aquesta lluita era possible, i això ha fet créixer exponencialment el nombre d’independentistes, efectivament té un gran valor.
No voldria acabar sense donar-vos les gràcies per aquesta oportunitat d’expressar el que penso. I tampoc voldria acabar sense dir que en l’actualitat el panorama independentista no em satisfà plenament ni de bon tros. En un país que ha lluitat tant per la separació de l’estat i de l’església —i des de la meva rabiosa laïcitat, com correspon a l’agnòstic que sóc— que aquesta —en la forma que sigui— aparegui en el panorama independentista em fa molt poca gràcia. Que actualment hi hagi plantejaments molt conservadors tampoc em plau i a mi no m’interessa un nou estat dins de la Unió Europea i sota el dictat de la Merkel al servei d’un neoliberalisme cruel i inhumà. Per tot plegat, des d’un plantejament revolucionari d’esquerres tenim molta feina a fer. I si no la fem nosaltres, per allò de no contaminar-nos amb el poder, hi haurà d’altres que la faran per nosaltres i ens desviaran dels nostres objectius. Cal que totes i tots agafem el nostre compromís en la lluita, i els propers anys prometen ser molt engrescadors per fer-ho. Ànim i endavant!!!
I deixeu-me acabar a una consigna molt pròpia de l’independentisme combatiu i revolucionari, i que avui caldria repescar i omplir-la de contingut amb totes les conseqüències: “VISCA ELS PAÏSOS CATALANS, INDEPENDENTS, REUNIFICATS I SOCIALISTES!!!”.
