Un dia de falles he estat dinant amb la meua amiga Neus i parlant sobre com ens anaven els estudis. Em vaig quedar sorpresa quan la meua amiga em va contar que les seues companyes de classe estan molt preocupades per la línia (la del cos, no la del cervell), per les posturetes que cal posar en les fotos del facebook, twitter o tuenti, per la roba que porten, el maquillatge que es posaran, les calcetes push-up i els sostenidors amb farcit que augmenten la talla (la del cul i els pits, no la moral). També em va contar que el més habitual entre els estudiants mascles es fer concurs de palles i estudiar qui la té més gran, compartint amb les estudiants dones quin candidat li podria donar més gust si ella es deixés fer.
Qualsevol persona que escolte aquesta conversa pot pensar que es simplement una conversa frívola d’amigues però quan vos conte que la meua amiga Neus té 12 anys es possible que se vos posen els pels de punta (i no per una falsa moralitat). Aquesta conversa em va fer pensar a quina ràpida velocitat estem retrocedint en quan a la idea de la dona com a objecte-producte sexual i de decoració, justament quan ja pensàvem que ho havíem tallat amb les denuncies contra la publicitat sexista i les campanyes per afavorir la igualtat.
Es lamentable com el capitalisme patriarcal obliga a les dones des de ben petites a ser productes de bellesa, però no de qualsevol, sinó la que marquen els canons establerts, la que marca el mercat mitjançant el que la periodista de Le Monde Diplomatique Mona Chollet anomena “el complex moda-bellesa”[1] complex format per la industria de la premsa femenina, el cinema, la televisió, la música...amb l’únic objectiu de vendre productes.
La societat de consum i el mercat capitalista obliguen a la dona a estar sempre jutjades i catalogada pel seu físic. Mai serà suficient: cal estar bonica amb aquests productes i cal estar prima com les models i les actrius, sense formes redones. El cos femení ha de ser el més paregut al d’un home però amb pits. D’aquesta manera la dona en volta de ser respectada com a persona amb singularitats, passa a ser víctima de la violència estètica, l’aparença ocupa un lloc desproporcionat en la seua vida i per a ser respectada ha d’estar “homologada”: amb determinades mesures, determinada moda, aquest to de pell, el cabell llis o rull segons temporades...
Aquesta violència estètica l’exerceix el sistema capitalista contra la dona però també l’exerceix ella mateix com a dona alienada, autolesionant-se amb dietes terribles i miraculoses, amb cirurgies salvatges que atempten contra la seua salut, esborrant la seua identitat, per a poder posar-se la roba que marca el mercat, la del discurs dominant en cada moment: la de xiquetes de 15 anys. Si no hi caps mai podràs ser respectada ni estimada, seràs una desgraciada.
Segons la sociòloga Esther Pineda[2] la violència estètica es de caràcter psicològic però te efecte en l’aspecte físic de les dones, impacta en la seua subjectivitat però també en els seus cossos, en una societat que estableix la bellesa com element constitutiu de la identitat i valoració femenina. Els mitjans de comunicació, la industria de la moda, de la música de consum massiu, del mercat cosmètic...promocionen uns cossos “perfectes”, ficticis i irreals, on les particularitats físiques de les dones son “imperfeccions” que cal corregir. Els homes, seguint també els canons imposats pel sistema, demanden lluir dones atractives, de mesures perfectes tal i com li ha promès el mercat. El mercat de l’estètica, amagat sota el paraigües de la salut, et facilita modificar la teua imatge encara que siga amb riscos, perquè les dones som negoci.
La pressió sobre la dona i sobre les xiquetes es tan forta que afecta a les mes jovenetes de diverses maneres i entre elles en forma d’anorèxia infantil. Moltes adolescents es posen pits en tindre la majoria d’edat i fins i tot son un regal d’aniversari que en molts casos son un perill per a la salut com s’ha demostrat amb les pròtesi de silicona PIP (Poly Implant Prothèse).
Quan ja semblava que la dona en alguns llocs del planeta s’acostava a la igualtat, era més independent econòmicament, podia controlar la seua fecunditat...va i sorgeix altra manera de control sobre ella, el que Mona Chollet anomena “el corse invisible” peça de roba que com ja sabem t’estreny com les faixes, et lleva capacitat de moviment i pot arribar a ofegar-te. Has d’estar prima però amb molt de pit, no has de tindre arrugues, la cara ha d’anar planxada, cal que vages al gimnàs, i portes roba de tal o qual marca.
I mentre la dona està preocupada per l’estètica i en un bucle permanent de consumidora i objecte de consum, queda exclosa de les decisions importants i de la política. L’obsessió pel cos la manté en una inseguretat permanent per a opinar i fer, perquè el que realment importa d’ella és el seu aspecte físic, no la seua opinió sobre la realitat, i molt menys si intenta canviar-la. Les top model no parlen.
I el somni meravellós de les xiquetes menudes ja no és el príncep blau, ara és ser actriu o cantant o participar en un reality i ser descoberta per un productor que la porte a la fama. La proliferació de programes de televisió que posen en valor la bellesa en volta de la intel·ligència es un exemple del que dic, i quan eres una adolescent impressionable i acomplexada tens molt difícil defensar-te d’aquests atacs continus. Es més important i més rendible econòmicament ser famosa per tindre pits, que ser una professional de prestigi. I quin mal hi ha en tot açò si es per el que ens han educat?
Es el sistema capitalista patriarcal qui decideix qui es una veritable dona i qui no, i aquesta identitat de dona-patró correspon a una identitat de classe burgesa, una dona que pot comprar cremes selectives i bosses caríssimes, no és la identitat de dona treballadora que va a les manifestacions o porta motxilla. El sistema imposa els seus valors i el seu model de dona i nosaltres el seguim sense qüestionar-lo, ens adaptem a ell fins i tot modificant la nostra personalitat individual i el nostres cossos.
Com a dones que volem la llibertat del nostre País per a canviar el model capitalista patriarcal i que lluitem per una societat més igualitària i justa, no volem recolzar aquesta violència estètica de gènere que sols serveis per a reforçar el capital i per a justificar la violència del statu quo.
Tot açò comentàvem Neus de 12 anys i jo de 44 mentre ens fotíem un grapat de calçots i ens rèiem de la preocupació per la línia, per la bellesa externa, i de la necessitat de col·locar-li al sistema i a la gent que el recolza un sostenidor push up al cervell.
