Les dones estem patint la precarització laboral perquè ja partíem de situacions de desavantatge amb els pitjors llocs de treball, contractes temporals, de mitja jornada, treball submergit, d’economia de subsistència... No ens resulta desconeguda aquesta situació. Les retallades salarials al funcionariat ens afecten també perquè la major part d’este sector som dones que hem accedit mitjançant dures oposicions que hem compaginat amb altres tasques.
Vam aconseguir el dret a estudiar a la universitat i actualment som majoria entre l’alumnat però la privatització encoberta que planeja sobre les universitats ens retrotrau anys enrere, condemnant les generacions futures a estudiar sols si s’ho poden permetre. L’empobriment del poble treballador ens afecta com a tothom i particularment a dones de famílies monomarentals i dones vídues que malviuen amb pensions que sempre han estat almoina i no pensions de dret, i a mes ara s’han de fer càrrec de mantenir filles i netes víctimes de l’atur, la precarietat i dels desnonaments salvatges.
La destrucció dels serveis socials públics, de la sanitat, de l’ensenyament i la mercantilització d’aquests recursos ens obliguen a tornar a casa –algunes encara no havien eixit- per fer-nos càrrec de menors, majors i persones amb dependència, imposant-nos de nou el sistema la doble i triple jornada laboral així com la dependència econòmica de familiars o parella.
L’augment de la malaltia mental i del nombre de suïcidis també té nom de dona, però al mateix temps es redueix el personal i els recursos dels serveis socials generals i dels serveis d’atenció especialitzada que podien ajudar a mitigar els efectes d’aquest desastre sobre la població. Viure sense expectatives ni alternatives de canvi està portant a moltes dones a la desesperació.
Per aquest camí de violència generalitzada i institucionalitzada, els casos de violència de gènere augmentaran, donat que el model de societat que s’ha construït per banda del neoliberalisme és el model de la imposició, la repressió i la violència estatal. La violència contra la dona, igual com altres violències ( assetjament escolar, assetjament laboral, homofòbia i lesbofòbia, bandes juvenils, violència filoparental,violència neonazi...) s’interioritza amb la socialització i s’aprèn com a model de conducta. I no hi ha millor model per als maltractadors que vore com la violència s’exerceix des de l’estat, està permesa, és legal i si cal també es pot reprimir amb els exercits policials. La manca de recursos per a combatre la violència de gènere així com la naturalització i la insensibilització cap a la violència per banda dels estats es molt instructiu, ens fan aprendre la lliçó de que cal utilitzar la força i el sotmetiment per aconseguir els nostres objectius, i també callar a la dona que es rebel·la.
Les dones doncs, patim l’explotació com a treballadores, com a poble oprimit, i pel fet de ser dones, i res o molt poc millorarà si seguim movent-nos sense canviar el model socioeconòmic i polític del capitalisme i la submissió a estats aliens. Un model en crisi sistèmica que necessita cada vegada major explotació i espoliació per a que els isquen els números: més productivitat, menys salaris, major esclavitud, menys drets socials, major opressió, més alienació de la població i menor resistència. Un model que vol fer-nos creure que la crisi és de tots i totes “perquè hem viscut per damunt de les nostres possibilitats” i el càstig son els 6 milions d’aturades i aturats a l’Estat espanyol o el vora 2 milions als Països Catalans, el rescat de la banca, etc. I tanmateix les alternatives polítiques per a plantar cara als abusos continuen sent poc visibles i poc coordinades.
Dintre d’aquest model no es pot aconseguir l’equiparació de gènere ni l’eliminació de la violència perquè tot el sistema en si mateix és violència. El capitalisme no entén de negociació ni conciliació. Ni tan sols ens estan respectant el dèbil sistema de benestar social que tant ens ha costat aconseguir i que es va generalitzar a Europa per les molt especials circumstancies que es van donar a la fi de la 2º Guerra Mundial. El capitalisme viu de l’explotació, per la qual cosa es una contradicció absurda intentar aconseguir millores dintre d’este model.
Cal doncs trencar amb el model espanyol capitalista i construir-ne altre que respecte els nostres drets com a poble treballador i com a dones, un model que siga sostenible amb el medi i respectuós amb la resta de les especies amb les que vivim; un model on importen les persones i no el PIB. A hores d’ara eixe canvi ja comença a visualitzar-se en el procés que està en marxa que, com ens recorda Carles Castellanos en un recent article [1], és una veritable revolució. De nosaltres depèn que esta revolució en marxa arrele també al País Valencià i servisca a les dones de tota la nació per un canvi de paradigma o model.
Un model que hem de dissenyar i construir entre tots i totes i on les dones hem de passar a ser agents actius de canvi. Estos dies hem pogut vore com la dona participa activament a les manifestacions de sanitat, educació, serveis socials, dependència, contra els desnonaments... Som majoria als moviments feministes, ecologistes, antiespecistes... Lluitem contra l’integrisme de totes les religions - com va recordar Samia Walid en l’acte a València sobre les dones a l’Afganistan- per la independència dels nostres pobles, contra la repressió policial i el feixisme, per la memòria històrica, per la nostra llengua, per les nostres famílies...
Tenim capacitat de gestió, de mediació, de lideratge, de supervivència perquè es una pràctica que portem fent tota la vida, sense ser reconegut, es clar. Es hora que posem estes capacitats al nostre servei i al servei del nostre poble i ens convertim en mobilitzadores d’un canvi que ens porte a la independència per a construir altre model de societat, un model que crearem nosaltres, no serà imposat. Ja hi ha prou de lluitar pels canvis dintre del sistema capitalista que sols ens porten a un atzucac. Es l’hora del dret a decidir[2] quina societat volem les dones.
Encarna Canet.
Militant de l’MDT i de la CUP d’Almàssera.
[1] Castellanos, C: La revolució catalana Llibertat.cat
