Un any més recordem el 25 de novembre el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència Contra la Dona. Però la violència de gènere no és sols aquella que s’exerceix per la parella o exparella, hi ha altra que es molt més invisible, que està més naturalitzada i que s’exerceix des dels poders polítics i econòmics que suposadament haurien de protegir-nos de la mateixa.
Es la violència contra la dona exercida des del sistema patriarcal-capitalista que aplica mesures contra els drets, les llibertats i la supervivència de les dones del segle XXI de forma sistemàtica i “legal”.
Em referís a dones que no poden continuar el seu tractament mèdic perquè no tenen “papers” malgrat que porten anys vivint i treballant entre nosaltres, mentre el govern espanyol estudia regalar permisos de residència a qui compre una vivenda cara, es a dir, a tot aquells rics de fora que vulguin blanquejar diners negres.
Em referís a totes aquelles dones que han vist empitjorar les seues condicions laborals i de vida per culpa de les reformes laborals que ens estan imposant des d’Europa, l’Estat Espanyol i des dels governets autonòmics, mesures que afecten a la població treballadora en general, però més especialment a la dona per estar en una situació de partida de major desavantatge.
A totes eixes dones joves que per fí troben un treball, o estan avui a la universitat després de molts anys de prohibició, intentant llaurar-se un futur sense dependències de pares ni marits, que es troben desmoralitzades i sense il·lusió pel futur, perquè veuen que el seu serà més negre encara que el de les seues avies. Per primera vegada les joves viuran pitjor que les generacions anteriors, per culpa d’un sistema neoliberal que s’ha fumat tots els avanços aconseguits en la igualtat, per augmentar els beneficis del capital.
Dones que es veuen al carrer amb 80 anys perquè el banc, que ha estat xuclant-li la sang tota la vida, ara la desnona de sa casa amb el vist i plau del govern. Per a la banca, el capital, i els governs que els fan de “mamporrers”, un dret bàsic com és una vivenda digna no té cap valor en la seua jerarquia moral. I per a rentar un poc la seua imatge de sanguinaris aproven unes mesures a les quals no es podrà acollir quasi ninguna persona i menys encara les dones mes vulnerables i amb major situació de risc.
Violència de gènere es també que t’obliguen a deixar la teu feina i pràcticament la teua vida individual, per a fer-te càrrec de les persones dependents que no reben atenció, ni recursos, ni prestacions per part de l’administració pública. Ens agredeixen a nosaltres també cada vegada que es violen els drets d’una persona dependent.
Patim violència de gènere en cada retallada que ens obliga a ser menys autònomes, en cada desnonament que ens deixa sense llar i sense vida pròpia, en cada reforma laboral que ens situa en èpoques de la revolució industrial, en cada nova normativa que es burla de nosaltres en la nostra cara.
Ens agredeixen a nosaltres cada vegada que es conculquen els drets d’una persona dependent i ens obliguen a romandre en casa cuidant-los. Ens priven de drets que ja fa anys havíem aconseguit com el dret a l’educació, quan no podem continuar els estudis per no poder pagar la matrícula o per la precarietat en la qual s’ha quedat la nostra família. O quan la conselleria elimina la partida pressupostaria per a les aules de cultura per a persones majors.
Ens agredeixen físicament quan des de les delegacions de govern envien la policia a reprimir-nos per no ser bones xiques i estar calladetes davant de tot açò.
Ens assassinen també un poc a cadascuna cada vegada que bombardegen Gaza, cada vegada que maten dones a la frontera mexicana-americana, i no es respecten els drets de qualsevol poble a ser lliure.
Precarietat, fam, desigualtat, vulnerabilitat, dependència, desesperació, marginalitat, exclusió, invisibilitat...son també violència de gènere. Insultar-nos en la cara en cada declaració pública que fan des del(s) govern(s) i tractar-nos amb menyspreu com si no tinguerem capacitat, és violència de gènere. Ens maltracten cada vegada que el 25 de novembre surten polítics i polítiques per la televisió a contar-nos les meravelles que estan posant en marxa per a les víctimes de violència de gènere, i ens parlen de formació, de creació d’empreses, de conciliació, d’igualtat, de contractes especials... I fan uns minutets de silenci per les assassinades...
Es una violència exercida des de les institucions del model capitalista i patriarcal que caldrà fer fora ja.
Les nostres avies lluitaren pel dret al vot, pel dret a estudiar, contra el matrimoni forçós, per la igualtat salarial...Ara ens toca a nosaltres lluitar per a no tornar enrere ni un sol pas. Per això el 25 de novembre ha de ser també un crit contra el sistema dominant que ens oprimeix com a dones, com a classe treballadora i com a membres d’un poble sotmès a les dictadures del capital.
