No hi renunciem: diguem-li Països Catalans

Corria l’any 1962 quan Joan Fuster escribia Qüestió de noms, l’opuscle amb el qual proposava la utilització del terme Països Catalans per anomenar el conjunt de la nació catalana. Mig segle després, el Parlament de Catalunya ha aprovat una declaració política que obvia l’existència d’aquesta realitat cultural i històrica comuna que enllaça el Pirineu fins al Segura. Tot i que el text no té caràcter legislatiu, la cambra catalana no ha volgut utilitzar l’expressió del recordat escriptor de Sueca per palesar la pervivència d’un poble que s’esten més enllà de Vinaròs o de la Jonquera, i que delimita amb Menorca per l’est i amb la Franja de Ponent per l’oest.

Pel contrari, als qui han defensat la referència escrita dels Països Catalans com a marc irrenunciable d’aquest projecte comú, se’ls ha titllat d’essencialistes. Alguns han atribuït la petició d’incloure el terme de Fuster com un acte de sectarisme, quan no d’ingerència a la realitat que viuen els valencians, illencs o nord-catalans, fins a l’extrem d’acusar-los d’obstaculitzar el procés sobiranista en el qual es troba immers el Principat de Catalunya.

És probable que la dimensió simbòlica del terme Països Catalans s’allunyi molt de l’estat anímic i administratiu en què es troben avui les seves parts. L’esquarteració del territori perpetrat per l’Espanya constitucional, que només cita el federalisme per prohibir la federació entre les autonomies històriques com les que formen la nació catalana, ha distanciat el Principat del País Valencià i de les Illes.

Cada regió circula al seu propi ritme, de manera que la confluència només es dibuixa en les sinergies culturals, lingüístiques i econòmiques que s’articulen de forma més o menys intencionada. No sols amb el Correllengua o amb l’Institut Joan Lluís Vives que agrupa les universitats catalanes. El Corredor Mediterrani també és el símptome d’aquest imaginari compartit on les respectives parts busquen algun tipus d’encaix amb el conjunt.

Lluny de negar aquesta diversitat interna, Fuster hi insistia a Qüestió de noms, quan afirmava que el concepte Països Catalans “salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals, ja que negar que, dins la nostra unitat de poble, no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat amb un caràcter local lleugerament distint. La unitat que som abraça i tolera una pluralitat perceptible”.

Obert el debat sobre com bastir l'Estat català, es corre el perill de renunciar a la resta del territori a base d’obviar-ne l'existència. Segurament el nom no farà la cosa, però a força de no anomenar-lo, podem abandonar una realitat compartida al llarg de la història. Per això Fuster defensava l'ús de Països Catalans, “la manera més concisa i normal de reflectir aquesta pluralitat i d'afermar la nostra unitat com a poble”.