La nit del 31 de gener de 1983 van ser detinguts tres militants d’IPC, l’Ignasi Fariñas a Barcelona, i Isabel i Josep Maria Cervelló a Sant Boi.
Mesos abans, i poc després que el PSOE guanyés les eleccions a l'Estat espanyol, diversos independentistes catalans van ser detinguts el noviembre de 1982, just en el moment de negociacions entre la UCD i el PSOE per al traspàs de govern: en total vuit independentistes van ser detinguts a Barcelona al Baix Llobregat i al Garraf, acusats de pertànyer a Terra Lliure; pocs dies abans un grup llibertari, entre els qual hi havia en Josep Digón a qui la policia volia relacionar amb Terra Lliure, també va patir una onada de detencions.
Un dels detinguts ara fa 30 anys, Josep Maria Cervelló, ha recordat al seu bloc les detencions de 1983:
"Quan ens detenen a nosaltres, però, el PSOE ja ha format govern i ja comencen a destacar les dèries repressives del ministre Barrionuevo. La policia, el grup sisè de la brigada político-social, se sent avalat per les directrius del nou govern i amb necessitat de presentar triomfs. Un control de seguiment, interpreta malament una reunió de la redacció de la revista Lluita i precipita unes detencions sense base concreta. L’aplicació de la llei antiterrorista, amb incomunicació sense dret a donar compte de la nostra detenció a ningú, ni a tenir assistència d’advocat, inicia cinc dies d’ interrogatoris.
En l'entrada al bloc Cervelló explica com els detinguts van ser torturats i com, després d'adonar-se de la relliscada, la policia espanyola i responsables polítics com Ferran Cardenal van intentar silenciar les tortures que havien denunciat els detinguts:
"En el meu cas comencen les tortures (la barra, la manta, l’estrenyadits…), simulacres de posar-me una injecció, amenaces de donar-me “el paseo”…, Tres dies en un despatx, dret, sense dormir. Quan es van adonar que potser no érem les persones que deien que buscaven i quan van començar a arribar trucades des del rectorat de la Universitat de Barcelona, des de l’Ajuntament de Sant Boi, quan van començar a presionar des del govern de CDC i fins i tot des del PSC ( moguts per la meva enyorada cosina Teresa Cervelló) van aturar els maltractaments físics i em van deixar baixar als calabossos a descansar. En veurem, el policia que estava allà baix es va sorprendre que en tres dies de la detenció encara no hagués ingressat als calabosssos, em va mirar i va dir : Pero que te han hecho, chaval!. Va ser el moment en què jo mateix em vaig espantar del que m’havien fet. La Isabel des de la seva cel.la em cridava, no en sabia res d’ella des que ens van detenir i separar a la porta de casa. Només me l’anomenaven per dir-me que tot el que em feien a mi li podien fer a ella si no col.laborava. Vaig sentir també l’Ignasi, aïllat també en una cel.la i que es va presentar voluntari per a fregar aquells subterranis i així poder acostar-se cap a mi i donar-me ànims. Em van fer rentar en una aixeta i em van tirar quasi un litre de colònia per a posar-me mínimanent presentable, sabien que el jutge em donaria la llibertat, després de fer una declaració que no m’inculpava de res més que ser un militant d’IPC. Van deixar en llibertat la Isabel, sense passar pel jutjat, com si hagués estat segrestada durant aquells dies, ens vam poder abraçar un moment i es va trobar sola, sense diners i sense cordons a les sabates, a la porta de comissaria només amb una col dins una bossa, que havíem anat a comprar just abans que ens detinguessin al mig del carrer, a la cantonada de casa. L’Ignasi i jo vam estar un dia més, finalment ens treuen en una conducció, emmanillats fins els jutjats on vam passar hores en un altre calabós, aquesta vegada junts. Fins i tot rèiem i fèiem bromes del que havíem viscut. Ell em recorda de tant en tant que el primer que li vaig explicar era que m’havien penjat cap per avall com un xoriço. I rèiem!. El jutge ens va posar en llibertat sense càrrecs, per primera vegada ens acompanyaven els advocats, l’Ignasi Doñate i l’August Gil Matamala. Vaig dir que volia fer una denúncia per tortures, el jutge em va preguntar que si sabia que eren les tortures i vaig començar a relatar aquells cinc dies que acabava de viure; en acabar va cridar fins i tot el forense. El 1974 vaig anar del jutjat a la presó, en aquesta nova ocasió podia tornar a casa, fora ens esperaven les famílies, els amics i els companys dels Comitès, amb estelada i cava per celebrar la nostra llibertat. La Teresa Lecha em va acompanyar al Clínic per a que em fessin una revisió i poder documentar el meu estat físic. Els dies següents van ser també moguts: el retorn a l’escola amb una gran rebuda de companys i alumnes, entrevistes, actes, visites d’amics, fins i tot una misteriosa trucada d’uns policies d’un sindicat ,que devia ser il.legal, que em van dir que sabien el que m’havien fet i que no tots eren iguals. Al cap de poc de la trucada en vaig rebre una altra, del cap superior de policia de Barcelona, l’Agustín Linares, convidant-me a anar fer el café i parlar al seu despatx. Tornar a Via Laietana! Parlar amb el cap dels meus torturadors!. Sort que vaig anar amb l’Ignasi Doñate perquè no me’n refiava de res. Em van prometre que s’obria una investigació interna, va haver canvis en el grup sisè, es van fer alguns acaraments amb policies al jutjat per a identificar els torturadors, van haver moltes amenaces i seguiments per a fer por. Amb el telèfon punxat alguns periodistes que em van trucar, com en Jordi Barbeta, van haver d’anar a declarar sobre les seves intencions. Ens va cridar la Comissió de Drets Humans del Parlament de Catalunya per a comparèixer i explicar el que havia passat, també el col.legi d’advocats i el govern de la Generalitat… I finalment vaig rebre una carta del jutjat en la que se’m notifica que la meva denúncia no prospera i s’arxiva el cas per falta de proves. Mentrestant el gobernador civil de Barcelona, el socialista Ferran Cardenal, va dilapidar tota la seva credibilitat de demócrata, amenaçant-me públicament de posar-me una denúncia per calúmnies a la policia. Tot plegat va durar cinc mesos, amb els seus respectius dies i pitjors nits,"
Ferran Cardenal, un dels alts responsables d'aquestes detencions, que també va dirigir les detencions i tortures dels independentistes catalans durant l'anomenada Operació Garzón el 1992, quan era el màxim responsable del Govern Civil de Barcelona, amb els anys va prosperar en la seva carrera política, de la mà del PSOE. Cardenal va deixar el càrrec de governador civil el desembre de 1993, i va ser nomenat director general de la Guàrdia Civil en substitució de Luis Roldán Ibáñez. El 1997 van ser investigats els comptes bancaris de Cardenal per tal d'esbrinar si va cobrar sobresous durant el seu mandat. Així mateix, també va estar acusat d'haver obstaculitzat la investigació sobre l'assassinat dels membres d'ETA Lasa i Zabala a mans de la guàrdia civil. El 2007 Cardenal ocupava el càrrec de Director de la Delegació Territorial de la Inspecció de Treball i Seguretat Social a Catalunya, i el 2011 el de Conseller d'Afers Socials per a Bèlgica i Luxemburg del Ministeri de Treball i Immigració d'Espanya.
