Un marc propi per la sobirania

Els propers llibres d’història, com ja ho han fet les enciclopèdies virtuals, citaran el 23 de gener de 2013. Un dia en què el Parlament de Catalunya, en una sessió marcada per la solemnitat dels moments èpics, va declarar el poble català subjecte de dret alhora que, en virtut d’això, va establir la voluntat d’exercir-lo en els pròxims anys.

El text aprovat per una majoria de parlamentaris, però, és sols una reedició actualitzada de les tres declaracions amb què la cambra catalana ja havia explicitat el dret de Catalunya a autodeterminar-se. Ho manifestava el 12 de desembre de 1989, mitjançant una resolució on, a més d’afirmar que “Catalunya no renuncia a l’autodeterminació”, afegeix que “podrà incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric”. Un compromís que el Parlament va reiterar els anys 1998 i 2010 a través de noves declaracions recolzades per la majoria de l'hemicicle.

En línies generals, doncs, poques diferències hi ha entre la Declaració de Sobirania del 23 de gener respecte els pronunciaments anteriors. Només introdueix el compromís que Catalunya pugui autodeterminar-se en aquest curs polític i que el futur Estat català s’integrarà en el marc de la Unió Europea. Un aspecte nuclear que ha deixat la CUP fora de la resolució, cosa que li ha valgut una crítica farisaica per part dels impulsors de la Declaració i dels opinadors que els acompanyen.

Més enllà de la polèmica, és evident que lligar l’autodeterminació a la Unió Europea condiciona tot el procés, ja que estableix un marc determinat pel poble català, quan, si parlem de sobirania, aquest aspecte hauria de ser refrendat en el seu moment i no imposat d’entrada. Com bé assenyala la CUP, la llibertat de Catalunya no pot anar aparellada a pertànyer a un club determinat; en aquest pas d’un organisme que sotmet les comunitats nacionals als criteris de l’OTAN i dels 10.000 lobbies que operen a Brussel·les.

Afirmar, com ho fa la Declaració d’enguany, que “es defensaran i es promouran els principis fundacionals de la Unió Europea”, bé mereix una consideració crítica, atès que encarrila ideològicament el procés enlloc de fer-lo d’acord amb el desig de la població. Com també és equívoc no al·ludir a la societat civil, la veritable protagonista d’aquest camí emancipatori que va arrencar un assolellat 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt.

De la mateixa manera, no és de rebut que s’obviï l’existència de Catalunya com a part d’una nació que va més enllà del Sènia i de la Jonquera, les parts de la qual hauran de seguir el seu propi camí, o la necessitat de practicar la desobediència civil en cas que l’Estat espanyol impedeixi el dret democràtic de Catalunya a autodeterminar-se.

Encotillar la sobirania en el marc de la UE i no preveure la decisió unilateral en cas de prohibició, ens situa en els mateixos paràmetres que el frustrat Pla Ibarretxe, finiquitat tan bon punt les Corts espanyoles van rebutjar la iniciativa de l’exlehendakari de consultar als bascos i les basques si destijaven una Euskadi lliure associada a Espanya i a l’Europa dels 27.

Els catalanes i les catalanes hem de ser lliures. Però no sols per esdevenir independents com col·lectivitat; també per determinar de quina manera volem gestionar-nos com a poble i sota quin marc de relacions internacionals ho volem fer. Aquesta és la garantia perquè el procés, tan històric com necessari, esdevingui participatiu i radicalment democràtic.