Qui més contundent ha estat en plasmar l’allau de peticions de dimissió cap al president d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), Josep Antoni Duran i Lleida, ha estat l’Ara, que ho destaca com a principal notícia i amb un inequívoc “Setge a Duran”. Una mica més contingut, El Periódico també posa l’accent en el cost polític que suposa per al polític el reconeixement judicial que el seu partit s’havia finançat il·legalment, encara que després la seva portaveu, Marta Llorens ho hagi negat. En canvi La Vanguardia i El Punt Avui releguen la notícia a la part baixa de la portada i en el segon dels casos ni tan sols nombren Duran i Lleida, titulant amb un “Unió dóna per tancat el cas del finançament” que és difícilment justificable com a principal element noticiable. En el cas del diari del Grup Godó vincula les peticions de dimissió a “l’oposició” icom va fer ahir torna a fixar-se en la capital espanyola, dedicant el titular principal és la dimissió del vice-alcalde de Madrid pel “cas Madrid Arena”. Aquests dos diaris són precisament els que no recorden – com sí fan l’Ara i El Periódico- que la dimissió de Duran i Lleida estaria avalada per la promesa que va fer l’any 2000 de deixar la direcció del partit si es demostrava que s’havia finançat irregularment.
Pel que fa a les opinions de les capçaleres, aquestes segueixen sense dedicar l’editorial al tema, encara que el director d’El Punt Avui planteja el tema en un bitllet en forma de preguntes sense resposta. I encara que els columnistes siguin independents de la línia editorial del diari, aquest s’ha deixat notar avui en dues de les columnes estrella d’El Periódico i La Vanguardia, amb enfocaments força distants sobre el mateix tema.
Però la lentitud no ha estat patrimoni exclusiu de la premsa en paper i també TV3 ha reaccionat tard. Al Telenotícies vespre del dimarts 8 la notícia, que acabava de saber-se, va ser la quarta en la portada i va durar al voltant d’un minut, menys, per exemple, que els problemes de governabilitat que pateix Sabadell arran del “cas Mercuri”. En canvi, 24 hores després la notícia ja era la primera en els titulars amb una duració de quatre minuts, encara que la majoria farcida de les declaracions dels diferents grups parlamentaris, i on també es va recordar la promesa de Duran de dimitir de l’any 2000.
Una reacció mediàtica que ha anat, en tot moment, rere les xarxes socials i no només en la cronologia. També –tot i les diferències entre mitjans indicades- aquestes han estat molt més incisives a l’hora d’exigir les responsabilitats polítiques que la portaveu d’Unió ha tractat d’esquivar negant l’evidència de la resolució judicial. Tampoc s’ha aprofitat massa el moment per anar més enllà de la qüestió concreta de la dimissió o no de Duran, amb excepcions com aquest reportatge sobre la manca d’una normativa sobre el finançament dels partits.
