Hui, 23 de gener, s’està marcant una fita històrica en l’avanç cap a la independència, la reconstrucció nacional i un canvi de paradigma econòmic i social. No importa si unes lletres que no arriben ens parlen d’un espai comú i d’un subjecte polític i jurídic sobirà, més europeista que l’Europa dels mercats, perquè tothom sap que som els Països Catalans i que el poble treballador ja ha parlat.
Hi ha qui pensa, però, que la Declaració de Sobirania, pel fet de no contenir explícitament una part de les reivindicacions històriques de l’Esquerra Independentista, no és valida o suficient per aquests objectius. Nosaltres creguem que si fem una lectura dialèctica del procés, hauríem de constatar tres fites que demostren el contrari.
En primer lloc, la Declaració del Parlament d’amunt és el resultat directe de la mobilització popular. Sense aquesta mobilització i presa creixent de consciencia política del poble, la majoria parlamentaria continuaria amb la política dels darrers 30 anys de peix al cove i de gestió de les agressions del capital als drets socials del poble.
En segon lloc, la nostra voluntat es situa per damunt de la legitimitat de l’estat espanyol. Aquest trencament de legitimitat i la seua visibilitat nacional i internacional, pot i deu obrir el camí a trencaments semblants contra totes les legitimitats foranes a tots i cadascun dels nostres territoris i en tots i cadascun dels aspectes socials, econòmics i polítics de la nostra vida. El que marca la declaració de sobirania és una camí possible que converteix la utopia en projecte realitzable. Les lleis, totes les lleis, són obra social humana i poden canviar en funció de les necessitats, voluntats i determinacions del poble i de la seua capacitat d’incidir políticament.
En tercer lloc, s’impulsa el projecte social de la independència. És normal que la burgesia i la gran patronal vulguen impedir que el procés s’esgote en el terreny de la declaració formal de sobirania. No voldran, per res del món, que aquesta nova situació arribe a qüestionar la política econòmica i social que tants beneficis els produeix i tanta pobresa ens reparteix. L’actual correlació de forces parlamentaries no dóna per a que la declaració de sobirania qüestione el model capitalista i el seu paradigma supraregional, la Unió Europea. Si des de l’Esquerra Independentista es fa una lectura lineal d’aquest fet, es podrien tenir raons per a no acompanyar i menys encara liderar l’actual fase del projecte cap a la sobirania. Ací també cal una lectura més dialèctica, que ens possibilite veure com la més xicoteta afirmació de sobirania implica de facto un trencament de la unitat del mercat del capital.
La funció fonamental que han tingut els estat moderns és la de consagrar-se con unitats de realitzacions i acumulacions dels guanys capitalistes. El simple trencament de les seues unitats bàsiques ens obre la porta a una nova realitat que haurem de construir comptant amb la voluntat del poble treballador, sempre i quan aquest estiga enquadrat políticament en organitzacions que vagin més enllà de la simple estètica esquerranista, per a convertir-se en les organitzacions revolucionaries que necessitem.
Sí, la declaració de sobirania és una important fita més, aconseguida en un procés de lluita per la Independència, la reconstrucció nacional dels Països Catalans i el socialisme.
Antoni Infante i Jesús Frare
País Valencià 23-01-2013
