La campanya electoral duta a terme per la CUP-AE ha deixat un rastre d'il.lusió al seu pas, unes intenses sensacions d'esperança, un saber-se fort quan es té clar que ens estem movent per un objectiu ben definit... Tot plegat ha despertat sentiments d'il.lusió que feia temps que no s'observaven d'una manera tan generalitzada i en totes les persones implicades: tant les que hem estat pencant cada dia, com les que ho han fet només puntualment, o les que no ho han pogut fer però ens han mostrat el seu suport. Penso que val la pena donar les gràcies a totes elles per transmetre'ns aquesta il.lusió i el ple convenciment que hem obert, ara sí, una esquerda importantíssima en el narcòtic oasi català!
El pensador alemany Friedrich Nietzsche va deixar escrit que l'esperança és un estimulant vital molt superior a la sort. I és precissament això, l'esperança compartida, el que ho ha fet possible. Per primera vegada en la història del nostre país hem aconseguit que la CUP, una opció política obertament rupturista en termes democràtics, socials i nacionals, aconsegueixi escons al Parlament de la Ciutadella. I això té mèrit!
Ara bé, cal que ens preguntem: i ara què? Doncs no serà fàcil, però sembla clar que ens serà del tot necessària una gran alçada de mires. Això vol dir comprendre la diversitat orgànica que composa la l'espai sociopolític que anomenem Unitat Popular, el com opera, el per què... i sobretot, com ha de créixer i amb qui ho ha de fer. I junt amb això, caldrà pensar quin és el paper de la CUP com a eina institucional de la Unitat Popular, i també com a organització política que és. I en aquest camí convidrà també defugir els discursos prefabricats, així com les posicions de caràcter prepolític que no ajudin en la comprensió i el desplegament que la CUP ha de jugar per tal d'avançar en la consecució dels objectius que ens hem fixat. Del contrari, correm el perill de ser una anècdota, passatgers transitoris de la política catalana.
Aquesta campanya ens ha de servir per superar dinàmiques, aglutinar forces i aprofitar aquesta nova eina que tenim a l'abast, el Parlament, per aprofundir en un programa a partir de la nostra manera de fer política. El moment és massa important per deixar-lo perdre. I tenint en compte que des d'un primer instant ens hem postulat com la veu de les classes populars al Parlament, caldrà estar a l'alçada i no fallar a les més de 120000 persones que han confiat el seu vot a la CUP. Tenim el dret i el deure d'estar a l'alçada de les circumstàncies, de continuar treballant per eixamplar aquest espai sociopolític de la Unitat Popular, i que té en la CUP el seu referent institucional al Parlament, per traçar cercles concèntrics que apropin els milers de persones que, en unes eleccions com les del 25N, i davant la possibilitat que la CUP no entrés al Parlament, van preferir cedir el seu vot a altres formacions polítiques. Aquesta bossa de votants, i els centenars d'activistes que hi ha al seu costat, n'estic convençut que són gent que penca i beu, que sua i menja. Persones a qui els atrau enormement el projecte de la CUP però a qui les dinàmiques electorals o de partit han allunyat, en aquesta ocasió, de l'espai que els podria ser propi si també se'l fessin seu. I aquesta gent també haurà de ser part de la Unitat Popular, si el que volem és anar més enllà de les que hi som. Ara és l'hora de l'altura de mires, de la voluntat d'entendre's des del respecte a la diversitat que ens caracteritza, i de la més estricta obediència al que el Poble ens demani. I tot això depèn de cadascú de nosaltres. Som-hi?
Salut!... i Somrigueu, perquè guanyarem! (Arnaldo Otegi)
