Acostumats més al treball constant que a anar contra-rellotge, la campanya electoral de la CUP s’ha convertit en una autèntica marató d’actes i accions arreu d’aquest (tros de) país, de diferents modalitats d’encartellades, de manifestos i d’adhesions de personalitats diverses, d’un ús massiu de les xarxes socials, amb la difusió de missatges en diferents formats... De mots esforços i de molta imaginació, en definitiva, per a poder arribar a la majoria de la gent, per a tractar de trencar el silenci mediàtic al que el sistema sotmet a les formacions polítiques extraparlamentàries.
Són dies d’anar a molts pobles, viles i ciutats on encara no tenim presència organitzada, a explicar qui som aquests “nous independentistes” que ara ens presentem per primer cop a unes eleccions autonòmiques. A banda de fer cinc cèntims de la història de l’independentisme d’aquest país, de repassar la infinitat de lluites on hem estat presents i d’esmentar amb orgull la presència a les nostres llistes de jovenalla combativa com Blanca Serra, August Gil Matamala o Carles Sastre, una de les millors cartes de presentació que tenim és la feina feta als ajuntaments. Qui ha fet més per a l’extensió social de l’independentisme en aquest país, la CUP d’Arenys de Munt, amb un únic regidor l’any 2009, o dues dotzenes de parlamentaris independentistes? Qui ha posat més en evidència la corrupció de la sanitat catalana, la CUP de Reus, acabada d’entrar a l’ajuntament de la seva ciutat el 2011, o el conjunt de l’oposició parlamentària?
Un vídeo enregistrat fa un parell de diumenges a Artés, un més entre molts vídeos, mostra alguns dels eixos de lluita desenvolupats per la CUP a nivell local. Mentre m’hi dirigia, una mica en condició de quota territorial, pensava què podria dir. Què ha caracteritzat al llarg dels anys la lluita de la CUP de Torà, que sigui mínimament esmentable al costat d’alguns èxits sonats de companys i companyes d’altres assemblees?
El 1999, just en el moment d’estrenar representació municipal i com a conseqüència d’uns resultats electorals d’un municipi veí, vam encetar un front de lluita que ja no es tancaria mai del tot. L’accés al govern de l’ajuntament de Pinós d’un grup independent va fer sortir a la llum un projecte que l’alcalde convergent sortint tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. La nostra participació en la campanya d’oposició a l’abocador de Pinós va ser la primera de moltes altres lluites contra projectes que anaven apareixent per les comarques veïnes i que tenien una cosa en comú: la consideració, per part de la Generalitat, que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: instal·lacions energètiques, abocadors, presons... Així vam participar en diferents mobilitzacions en defensa del territori a Oliola, Cervera, Argençola, Ferran i un llarg etcètera, per tornar al cap de deu anys al punt de partida.
El 2009, com si es tractés del dia de la marmota, el primer d’aquells projectes va ressuscitar. CiU havia tornat a guanyar les municipals de Pinós i amb ells també tornava la idea de portar el progrés a la zona, carregat en camions d’escombraries. Aquesta vegada, però, a la Generalitat hi governava el tripartit i la conselleria de Medi ambient estava en mans d’ICV. Això va provocar un canvi curiós. Aquesta vegada els defensors de construir un abocador de residus urbans metropolitans i industrials, en un municipi que no té indústria, continuaven sent CiU i l’exalcalde convergent però amb una destacable incorporació: un dels tres regidors de la candidatura independent, anys enrere ferm opositor al projecte, ara el defensava públicament. Les raons del seu canvi d’opinió i de la seva discrepància amb el seu grup municipal? Aneu a saber! Casualment aquest senyor és militant d’ICV i l’actual candidat pel Solsonès de la formació ecosocialista. El progrés en forma de deixalles va aturar-se de nou però alguns van quedar ben retratats.
“Sembla una història ebrenca!” –piulen des del centre de la nació en assabentar-se d’aquest episodi ocorregut al centre de la regió. Efectivament, el paral·lelisme amb el paperot fet per l’esquerra oficial en el tema del transvasament del gran riu d’aquest país és evident i el trobaríem arreu. En una societat com la nostra, la venda del territori i dels seus recursos naturals és un perill no només permanent sinó que també creixent. El model neoliberal sempre s’acarnissa amb els més dèbils, siguin sectors socials amb pocs recursos econòmics o territoris amb poc pes demogràfic (i electoral!). La qüestió és com afrontar la situació: deixem el debat i la presa de decisions sobre quin model de país volem en mans de les institucions i dels partits gestors dels grans interessos econòmics o, pel contrari, volem que el debat es dugui a terme al (i d’acord amb les necessitats del) propi territori? Volem un país on la política intervingui també en l’ordenament territorial o hi renunciem en benefici dels mercats?
Els que trafiquen amb l’aigua, la terra i l’energia han demostrat reiteradament, sense dir-ho, que ho volen tot. Nosaltres, a part de dir-ho, haurem de demostrar-ho a tot arreu: al carrer i als ajuntaments, com hem fet fins ara, i també al parlament. La campanya d’aquests dies per a accedir-hi és una més de les moltes lluites que hem dut a terme fins ara, però ha de servir per a assegurar-nos un altaveu de cara a les moltes lluites que vindran a partir del dia 26 a tots i cadascun dels 1.857 municipis dels Països Catalans, inclosos aquells que sovint només recorden a l’hora d’encolomar-hi instal·lacions molestes i perilloses, que “com que ningú no les vol a prop de casa s’han de repartir solidàriament pel territori i bla, bla, bla...”
