Les victòries concretes del moviment independentista no són nombroses, i convé valorar la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg de 2004 per haver amorrat l’Estat espanyol en aquesta confrontació. Una confrontació que en aquella ocasió consistia en una llarga lluita pels drets humans, però que portava implícites unes aspiracions de sobirania i de llibertat del nostre poble.
I malgrat que es tractés d'una victòria parcial, aquest petit avenç també conté ensenyaments pràctics i valuosos per a la lluita futura.
Sobre la sentència d'Estrasburg del 2004 convindria tenir en compte, en primer lloc, el valor d’un posicionament. Aquesta lluita contra la tortura no era sinó hereva del posicionament antirepressiu que es va adoptar després de les detencions del 92.
Per una banda, convé recordar que des de la Comissió de Portaveus es va treballar pel manteniment de la dignitat política dels presos independentistes, un fet que convé tenir present i valorar adequadament, ja que aquell posicionament originari va esdevenir el “motor d’engegament” de l’activitat política contra la tortura.
Des d’aquells referents sòlids es va denunciar la pràctica de la tortura al detinguts, i no pas des del discurs de la rendició o la despolitització. Un fet que no sols va permetre la continuïtat de la lluita, sinó que va fer possible d’extreure’n ensenyaments positius.
En segon lloc, cal assenyar el factor potser fonamental de la tenacitat militant. Aquest eix que ha travessat aquells llargs anys de treball sistemàtic i regular no hauria de ser reduït tan sols a una característica d’una gent simplement “tossuda”, sinó que ha de ser reconeguda certament com un model militant, com a ferment d’unes formes de fer a imitar i a traslladar en el conjunt de la militància independentista, massa sovint sotmesa inconscientment a les contingències de la propaganda alienadora i desmobilitzadora dels Estats.
En tercer lloc, la victòria d'Estrasburg ens va mostrar la solidesa i la intel.ligència d’una política d’aliances. La lluita contra la tortura va ser un exemple d’una sàvia combinació de suports socials i polítics, d’una utilització adequada dels elements legals, humanitaris i sociopolítics, de manera que s’ha fet possible l’extensió social del moviment al voltant de l’acció contra aquesta forma abjecta de repressió, tot evitant les desviacions ideològiques i les manipulacions partidistes, de tal manera que ha donat un resultat favorable a la legitimació de l’independentisme enfront dels abusos de l’Estat espanyol.
Aquests ensenyaments del passat ens porten, igualment, a recordar la necessitat d’aprofitar aquesta victòria de cara al futur. Com s’ha assenyalat més d’un cop, el que convé després de qualsevol victòria (per petita que ens pugui semblar) és una tasca persistent i sistemàtica d’explotació dels èxits i dels avenços. Es tracta d'una de les comptades victòries del nostre moviment en aquesta confrontació de dècades de lluita independentista.
Com a reflexió entorn d'aquella experiència també hem de tenir en compte que si bé tot moviment està compost de persones, la clau de l’èxit d’un projecte social i polític com el nostre és que cadascú de nosaltres sapiguem contribuir, de la millor manera possible, amb aquella aportació qualitativa que resulta del lloc que ens ha tocat, en la confrontació col.lectiva en què estem compromesos.
Ara mateix tenim nous reptes al davant i petites victòries acumulades, i en què aquests aprenentatges ens seran certament útils en la lluita per la Ruptura independentista i la consolidació de la Unitat Popular.
