Després que la CUP – Alternativa d’Esquerres, anunciés la seva participació als comicis electorals del proper 25 de novembre, s’ha aixecat un intens debat, desenvolupat tant al carrer com a diversos espais virtuals, sobre la idoneïtat de la decisió presa al llarg de l’Assemblea Nacional Extraordinària del passat 13 d’octubre.
Sense entrar en l’esmentat debat, però aclarint certs punts que, entenc, són imprescindibles per comprendre el conjunt de sinergies (internes i externes) que han influït a l’hora d’iniciar aquesta nova etapa de l’organització, m’agradaria fer esment als tres elements fonamentals que conformen el discurs teòric, però també pràctic, de la Candidatura d’Unitat Popular. Elements que ens permeten seguir treballant per a assolir un suport cada vegada major d’aquelles persones que no se senten representades pels partits que defensen, d’una manera franca i oberta, o hipòcrita i encoberta, l’actual model econòmic, social, territorial i polític.
És un fet indiscutible que la CUP, així com el conjunt de l’Esquerra Independentista, han apostat sempre per la unitat territorial dels Països Catalans i la seva plena independència. En aquest sentit, hi ha certs aspectes que mereixen ser, si més no de manera superficial, desenvolupats. En primer lloc, l’alliberació nacional del conjunt dels Països Catalans suposaria la garantia inequívoca del respecte envers els drets històrics i culturals de tot el territori i, per tant, només podrem parlar de plena llibertat nacional quan aquesta abraci de nord a sud i de est a oest; com s’acostuma a dir, de Salzes a Guardamar, i de Fraga a Maó.
Tot i això, i tenint en compte les diferents realitats sociopolítiques dels territoris administratius en els quals avui en dia es troben dividits els Països Catalans, la CUP ha recolzat sempre totes aquelles iniciatives independentistes sorgides de la societat civil, del poble, malgrat que moltes d’elles únicament han fet, o fan, referència a la regió de l’actual Comunitat Autònoma de Catalunya. Donades aquestes circumstàncies, resulta evident que la Candidatura d’Unitat Popular ha esdevingut una de les forces motrius, i ho seguirà sent, de qualsevol procés d’emancipació nacional que es produeixi en aquest sentit, sense renunciar mai, això sí, a la futura reunificació dels Països Catalans.
És la construcció del socialisme, de la justícia social en el sentit més pragmàtic i concret del concepte, allò que ens porta al segon eix ideològic de la CUP. Una justícia social estretament vinculada (indivisible!) al procés d’alliberament nacional. Posposar el debat sobre les estructures polítiques, econòmiques i socials del futur estat és, si més no, inconscient i hipòcrita. Les nacions no són ens abstractes que puguin ser alliberats de manera ambigua, sense tenir en compte les persones que la conformen, és més, són aquestes mateixes persones, les classes populars i el pòsit cultural i històric que sostenen, les que constitueixen els mateixos fonaments de la nació. Així doncs, com podem parlar d’independència plena si els sectors populars del país segueixen subjectes a la voluntat dels grans propietaris, la banca i els mercats? Sí, estaríem parlant d’independència política, però posar fi a l’opressió dels estats espanyol i francès per iniciar un nou període d’opressió perpetrat per un hipotètic estat català no ens serveix, la independència plena tant sols és assolible si es nodreix d’altes cotes de justícia social.
I la justícia social no és, tampoc, un concepte que es pugui utilitzar per a fer discursos polítics electoralistes i mancats de tot contingut. La justícia social només es pot entendre com el control ciutadà de la distribució de la riquesa que es produeix en un país. La nacionalització d’aquelles entitats financeres que han estat intervingudes amb diners públics i la creació d’una banca pública que distribueixi el crèdit d’una manera racional i socialment responsable a l’economia productiva i als nuclis familiars, així com la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia (energia, aigua, comunicació, transport etc.) o la manutenció i millora dels serveis públics, són elements imprescindibles per a consolidar els pilars d’un model socioeconòmic al servei de les persones, al servei del conjunt de les classes populars.
Un últim element que m’agradaria tenir en compte en aquest article és l’aposta ferma de la CUP per la radicalitat democràtica. En aquest sentit, considerem que és del tot imprescindible que els plantejaments polítics esmentats anteriorment es duguin a terme en constant contacte amb la ciutadania, mantenint i fomentant un estret vincle entre els càrrecs polítics i l’electorat. Des del nostre punt de vista, considerem que s’han d’emprendre mesures concretes per tal de facilitar aquesta proximitat; el compromís de la Candidatura d’Unitat Popular de no sol·licitar cap mena de préstec bancari per a la pròxima campanya electoral garanteix la independència econòmica i programàtica del partit, la creació d’una comissió de control (formada per membres de l’Esquerra Independentista i dels moviments socials) garantirà, en el cas d’obtenir-ne , la supervisió dels càrrecs electes al Parlament de Catalunya, i la limitació de l’activitat dels possibles diputats, així com el seu compromís de no rebre un sou superior als 1.600€ contribuiran a no aïllar els representants de la CUP de la realitat social i del compromís amb els postulats ideològics de la unitat popular.
Aquests són tant sols els punts cardinals a través dels quals la CUP desenvolupa la seva activitat política. Com ja he esmentat a l’inici de l’article, la meva intenció no és tant entrar en el debat obert sobre la idoneïtat de presentar-se a les eleccions autonòmiques com plantejar allò que la CUP-Alternativa d’Esquerres vol, i pot aportar, a la política institucional del principat.
