Aquest dimecres 14 de novembre hi ha convocada una Vaga general, social i de consum, per a posar fre d’una vegada per totes a aquestes polítiques d’austeritat, que ens estan arruïnant el present i el futur, i que no són res més que l’acció política del desenvolupament natural del sistema capitalista. Tot i així aquest article no pretén descriure, analitzar i aprofundir en les milions de raons que tenim per fer vaga. Sobren les raons!!! L’objectiu d’aquest article és donar moral, esperonar-vos a lluitar, a fer vaga, explicant la potencialitat que té aquesta vaga general.
Viatjarem fins al país on visc, Suïssa. Suïssa és un país amb moltes especificitats, que el fan ser un cas molt singular en el camp econòmic. Però no és la intenció d’aquest article dur a terme un exhaustiu treball de política comparada, ni presentar Suïssa com una espècie de paradís terrenal, que no és. Simplement vull explicar un parell de dades i un fet, per a convidar-vos a la reflexió. Actualment el salari mitjà a Suïssa es troba al voltant dels 5979CHF [i] (Francs Suïssos) al mes, el que serien uns 5146€, i la taxa d’atur al país helvètic era del 3,7% en el segon trimestre del 2012. Reitero que aquestes dades estan influïdes per una multiplicitat de factors, entre els quals hi destaca la fortalesa del sector financer fruit de la concentració de capitals que rep aquest país, gràcies en bona mesura al secret bancari que beneficia a especuladors i milionaris.
Però com bé sabem els catalans, els grans empresaris i milionaris no cedeixen bones condicions laborals i salarials de forma gratuïta, la classe treballadora suïssa ha hagut de lluitar per aquestes condicions de treball amb les ungles i amb les dents, i el que faré a continuació serà explicar-vos com s’origina aquesta lluita, que sense aconseguir destruir l’explotació salarial i les diferències de classe, sí que ha aconseguit aproximar als treballadors suïssos al principi d’un treball digne.
Abstracte del llibre: “The Politics of Switzerland. Continuity and change in a consensus democracy”. (Traduït al castellà).[ii]
“Las relaciones laborales Suizas no siempre han sido tan tranquilas y pacíficas como lo son ahora. La fuerte polarización entre clases que existía antes i durante la I Guerra Mundial, culminaron con la declaración de una huelga general en 1918. Las tres demandas principales de la huelga eran:
- La introducción de la representación proporcional en el Consejo Nacional.
- La jornada laboral de 48 horas semanales en todos los trabajos, tanto públicos como privados.
- La introducción de un sistema de pensiones público para la vejez.
Delante del reto de la huelga general el gobierno se dirigió a los distintos comités de huelga, haciéndoles un ultimátum: o se terminaba la huelga, o movilizaría el ejército. Los comités de huelga capitularon sin condiciones, y ordenaron el final de la huelga.
El gobierno respondió con la apertura de negociaciones sobre las tres demandas principales de la huelga.
- La proporcionalidad fue introducida inmediatamente después de la huelga: en 1919 el nuevo Consejo Nacional, la cámara legislativa del parlamento, fue escogido de acuerdo con el sistema proporcional.
- La reducción de la jornada laboral también fue introducida en 1919, aunque poco después con la crisis de principios de los veinte fue rectificada por el gobierno.
- En cuanto al sistema de pensiones para la vejez, esta reforma fue técnicamente adoptada en un nuevo artículo de la constitución en 1925, pero no fue hasta 1947 cuando se implementó realmente uno de los pilares más importantes del estado del bienestar suizo.”
Pressions, amenaces d’acomiadament, la pèrdua del salari d’un dia que dificultaria encara més la seva mísera capacitat econòmica, que fins i tot podia desembocar en un racionament del menjar als seus propis fills… Totes aquestes circumstàncies eren les que envoltaven a un treballador suís, aquella tardor del 1918.
Però ell es va sobreposar, i omplint-se de coratge i compromís va prendre la humil decisió de lluitar, anar a la vaga. Gràcies a que els treballadors suïssos van fer vaga de forma massiva aquell novembre de 1918, aquesta va ser tot un èxit, i la seva pressió de classe va forçar el govern a dur a terme bona part de les seves demandes, com hem vist en l’abstracte anterior.
Bé, aquest dimecres és essencial deixar clar al govern central, a Europa, i al futur govern de la Generalitat, que els treballadors no pensem pagar de les nostres butxaques, amb impostos i taxes regressives, amb retallades i privatitzacions de l’educació i la sanitat pública, el deute nacionalitzat dels bancs i els elevats interessos que cada dia ens infligeixen els mercats internacionals per a poder-nos continuar endeutant; el 14N també ens ha de servir per dir que no estem disposats a una vida de precarietat laboral i salaris de subsistència[iii], per aconseguir una suposada millora de la competitivitat i la capacitat exportadora; ha de ser el dia per manifestar a polítics i banquers que no permetrem veure com els nostres veïns es suïciden perquè els fan fora de casa seva amb un deute que els asfixia el futur.
Un altre factor molt important és la internacionalitat de la vaga: l’Estat Espanyol, Portugal, Grècia, Itàlia, Xipre, Malta i la Bèlgica Valona es sumen a l’aturada, maximitzant la intencionalitat original d’una vaga, que és provocar la pèrdua dels beneficis empresarials amb l’aturada de tota l’activitat laboral i productiva. Així doncs a un sistema econòmic globalitzat, una vaga global, o de varis països, li fa molt més mal; i per conseqüència, la capacitat de pressió de les demandes d’aquesta vaga general del 14 de novembre és molt més alta, a més de ser el primer pas per a la necessària coordinació de les resistències a nivell europeu.[iv]
Finalment dir que la vaga a casa nostra té un valor afegit que cal destacar, ja que es troba a només 11 dies de les eleccions al Parlament més importants dels darrers anys. Unes eleccions que el partit del govern, dels poderosos, de les retallades i dels mitjans de comunicació: CIU, pretén que es juguin només en clau nacional. És per això que la vaga es presenta com una oportunitat única per a situar totes les problemàtiques socials en el centre del debat polític, i evidenciar tot el mal que les polítiques d’aquest govern de CIU han fet a les classes populars. Vull Tornar a Suïssa per recordar que la primera demanda que feien els vaguistes era l’establiment d’un sistema de representació proporcional en el parlament, aquesta demanda no es feia en va, el que pretenia era aconseguir que els partits dels treballadors tinguessin més força al parlament, per a poder actuar políticament en les institucions a favor dels seus interessos. Doncs bé, ho van aconseguir, i va ser l’entrada amb força d’aquests partits la que va possibilitar (conjuntament amb altres factors) el desenvolupament de les lleis més socials del país. Aquest fet ha de servir d’inspiració per les eleccions del 25 de novembre, ja que aquest cop les classes populars catalanes tindran la possibilitat d’introduir en el parlament candidatures formades pels mateixos treballadors, que lluitaran per les demandes d’aquesta vaga general en seu parlamentaria, no perquè en siguin els representants, sinó perquè aquestes demandes són les seves. Un d’aquests candidats, en Quim Arrufat de la CUP-Alternativa d’Esquerres, va pronunciar recentment una frase que crec que sintetitza molt bé quina ha de ser la nostra actitud davant els transcendentals dies que s’advenen: “Vencem la resignació, defensem-nos de forma sencera, que ho volem tot i no renunciem a res! I somriguem, que guanyarem!”
[i] Office fédéral de la statistique
http://www.bfs.admin.ch/bfs/portal/fr/index/themen/03/01/key.html
[ii] Kriesi, Hanspeter and Alexander H. Treschel. The Politics of Switzerland: Continuity and change in a consensus democracy. Cambridge, Cambridge University Press, 2008.
http://blogs.publico.es/esther-vivas/2012/11/02/a-quien-no-ayuda-la-huelga/