El proper diumenge 25 de Novembre l'Esquerra Independentista viurem una de les jornades més importants de la nostra història: per primera vegada ens presentem a unes eleccions a un parlament autonòmic. La decisió d'anar-hi fou presa a l'Assemblea Nacional de Molins, però amb un element clau de radicalitat democràtica, es feren assemblees participatives obertes que han ajudat a mesurar el grau de suport que la decisió de presentar-se comptaria entre els agents i individualitats que ens acompanyen en les lluites socials i nacionals.
Això, i la magnífica sensació que deixa la recollida d'avals per presentar-se, on es recolliren més de 27.000 signatures, ens fa pensar que l'Esquerra Independentista compta amb molt bones perspectives en aquesta contesa electoral.
Amb aquest article voldria exposar dues reflexions, una felicitació i un dubte.
Reflexió 1- Camí de l'hegemonia
Sóc de l'opinió que el nombre d'avals recollits, la participació a les assemblees obertes de militants i simpatitzants de nombroses persones provinents de les diferents “famílies” de l'anticapitalisme, i el suport que han expressat organitzacions com Revolta Global, En Lluita o Lluita Internacionalista, ens ha de servir per indicar-nos una tendència que hem de saber analitzar, enfocar i potenciar; som el pal de paller de l'anticapitalisme als Països Catalans.
Sempre he sigut de l'opinió que el futur de l'Esquerra Independentista, les nostres possibilitats per incidir i arribar a marcar agenda i debat, passava sense remei per construir un moviment revolucionari, fonamentat en el marxisme, enriquit amb el pensament i l'experiència de dotzenes de personalitats i moviments socialistes d'arreu del món, i amb una pràctica rupturista i combativa.
A hores d'ara, l'Esquerra Independentista te encara molts reptes interns que superar, essent les més importants, al meu entendre, acabar d'assolir una bona presència arreu de les comarques, aprofundir en el debat i destil·lar el nostre model socialista, i implantar-nos en el món sindical potenciant la COS.
Però tot i les nostres mancances i reptes, hem demostrat, i ho fem dia a dia, que som un moviment que compta amb projecte de futur, amb unes organitzacions implantades i en expansió com Arran i la CUP, i sobretot, que hi som a primera fila en les lluita pels nostres drets, com ho evidencia el nombre de detingudes i multades per la Vaga General del 29 de Març.
Ara caldrà,llavors, treballar per superar les nostres debilitats i acabar d'esdevenir el pal de paller de l'anticapitalisme als Països Catalans, articulant la Unitat Popular per arribar a la nostra doble fita; la Independència i el Socialisme.
La nostra participació al Parlament de la CAC podrà potenciar exponencialment el nostre paper referent si sabem respondre sense embuts què anem a fer-hi allà.
Reflexió 2- El nostre paper al Parlament de la CAC
He llegit tota entrevista al nostre candidat per la demarcació de Barcelona que he pogut, i he de dir que m'agrada molt el seu to, summament didàctic i mesurat, i el felicite per què sempre recorda que la CUP hi tindrà un peu dins el Parlament, però altre a la lluita al carrer, i que aquesta vessant, la lluita al carrer, és la que veritablement provoca els canvis socials.
Estic segur que totes les militants de la CUP saben que la nostra participació a les eleccions, o al Parlament en cas d'entrar-hi, és un pas tàctic que ens ha de servir per destapar les contradiccions del sistema, el paper mesell als interessos del gran capital dels governs autonòmic i estatal, i per servir d'altaveu i reivindicador de les lluites que dia a dia mobilitzen centenars de persones als Països Catalans.
Hem d'aconseguir que la lluita institucional no supedite (ans a l'inrevés!) els diferents fronts i formes de lluita que s'hi donen al carrer, al centre d'estudi o al centre de treball. No només hem de ser l'altaveu dels moviments socials, hem de ser les que, des de la seua tribuna,apunten i desemmascaren el paper titella dels partits del panorama polític catalunyès, sempre al servei de la patronal i el gran capital els uns, covards, submisos i empantanegats xais en el fang del seu caràcter petit-burgès els altres.
Si no perdem el nord en les pantomimes que sovint escenifiquen els partits del sistema en el Parlament, si sabem que la nostra presència a les institucions burgeses és el cavall de Troia que els moviments populars ficaran al campament del regionalisme, llavors podrem assolir el paper d'avantguarda de l'anticapitalisme als Països Catalans.
3- Una felicitació.
Passats uns quants mesos, el nostre vaixell ha aconseguit no estavellar-se en les roques a les que ens volien enviar els cants de sirena que ens volien enredar per un costat i altre els mesos passats.
Durant setmanes, a la primavera, s'escoltaven unes dolces veus que ens volien seduir per participar d'una “Syriza catalana”, un hipotètic conglomerat de diverses organitzacions de suposada esquerra radical sota la batuta d'EuiA. Hem esquivat eixos càntics i no ens hem empantanegat amb companys de viatge com EuiA que el què realment volien era engolir-nos dins unes sigles noves i on el nostre discurs es veuria diluït en un discurs indefinit i “mainstream”.
Poc desprès es començaven a escoltar els càntics transversals, que es transformarien en crits desprès del 11 de Setembre. Aquests crits, al final grollers i insultants, ens exigien que aparcarem tota la nostra vessant socialista en pos d'un Front Patriòtic 2.0. Feliçment la CUP va decidir no anar a la reunió convocada per ERC amb l'assistència de Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament i Democràcia Catalana. Aquesta decisió ha estat el més assenyat que hem fet els darrers anys, doncs en poc més d'unes hores es va veure com el que realment volien aquests partits era repartir-se els possibles escons que traurien de la unió de les seues candidatures en una de sola.
El parany de l'interclassisme fou esquivat i la nostra imatge va ser, una vegada més, de gent sensata que no es deixa entabanar per cadires.
Enhorabona a la CUP per no caure en els paranys i per mantindre fermament la confiança en el seu projecte.
4- Un dubte.
Però amb tot, tinc un dubte -assumisc que possiblement siga secundari-, i no voldria que s'entenguera com que qüestione les decisions preses per la militància de la CUP, doncs jo acate les decisions que aquesta prenga democràticament. Però exactament què significa l'epítet “l'alternativa d'esquerres” que acompanya a les nostres sigles en la candidatura? No he entès mai què significat te anomenar-se “d'esquerres” quan totes les “famílies” o tradicions socialistes tenen ja més d'un segle de tradició i poden ser fàcilment reconegudes per tothom. Dir-se actualment “d'esquerres” és no dir-se res quan el que cal, més que mai, és oferir al conjunt del Poble Treballador eixides al capitalisme. Però és que fins i tot, un nom molt més genèric i indefinit com “anticapitalista” ens presentaria com eina combativa i rupturista amb l'actual sistema de dominació de classe.
Crec que la tria d'aquest epítet no ha estat la millor i que es podria haver triat un altre que deixara ben clar que nosaltres no anem al Parlament a ser la veu discordant, a fer de “Pepito grillo” de la mala consciència del “stablishment”, ni tan sols a fer el paper de radicals anti-sistema que justifique la pantomima electoral burgesa.
Per finalitzar, he de dir que sóc de l'opinió que entrarem al Parlament, i que possiblement ens sorprenga fins i tot a nosaltres mateixes els resultats la nit del 25 de Novembre, però hem de saber que el sistema compta amb moltes formes de cooptació i que haurem d'estar entre totes ben atentes per què la lluita al carrer continue sent el garant de la nostra pràctica política.
Si aconseguim mantindre els dos peus -al carrer i al Parlament- ferms i amb clara voluntat de construir un moviment revolucionari que esdevinga avantguarda de les lluites populars, la decisió d'anar-hi al Parlament haurà sigut la millor que haurem pres mai.
Ara només més que mai hem d'estar unides, crítiques i coherents.
Tenim molt a guanyar.
