Deia Guy Debord que vivim en la societat de l'espectacle. Avui, més que ahir, tenim motius suficients per reafirmar-nos en la seva sentència: si no participem de la política, no cal que esperem que canviï. O en boca del nostre Joan Fuster, i que deia exactament el mateix: tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. És per això que la formació personal, construïda en espiral al voltant de valors com els de la humanitat, la sinceritat, la cooperació i la solidaritat, m'ha portat a desconfiar de les estructures polítiques, com a mínim, del món occidental capitalista. No volem ser espectadors: volem ser actors.
A inicis del segle XXI, a Vilafranca del Penedès vaig conèixer un moviment polític engrescador. El que ara coneixem com a Esquerra Independentista arribava a l'any 2000 després d'haver superat els entrebancs que els Jocs Olímpics de Barcelona '92 havia imposat: una neteja brutal, sense precedents, de persones i col·lectius que defensaven la independència i el socialisme als Països Catalans. Barcelona havia de donar una imatge de normalitat. I pels qui avui governen Catalunya, la normalitat passava per eliminar un moviment d'alliberament nacional fort que, malgrat no tenir representació institucional, deixava un missatge precís, sense renúncies de país, sense concessions socials. Tal com avui, vaja. Un moviment que havia quedat tocat per la por, reduint a centenars de persones allò que havia aconseguit aglutinar-ne milers. Quan vaig arribar a Vilafranca, la situació i el context havia canviat.
L'Esquerra Independentista s'erigia, doncs, com un moviment social amb uns objectius molt clars. I em semblava i em segueix semblant imprescindible un element que crec que és la força d'aquest projecte: la presència al carrer. Perquè calia i ens cal fer molta pedagogia. Però, sobretot, perquè també ens cal edificar un altre model de societat, que superi la competitivitat salvatge i l'individualisme, creant una xarxa real que ens aproximi a les lluites que es fan damunt d'aquesta terra. Un no al Centre Integrat de Mercaderies al Penedès. Un no al túnel de Bracons a Osona i a la Garrotxa, un no a la destrucció de l'Horta de València, un no a les obres del TGV a l'Empordà, un no al Plan Hidrológico Nacional al Montsià, un no a les autovies d'Eivissa. I així, amb un llarg etcètera.
Hi ha sigut i hi és sempre, defensant coherentment el territori. I hi ha sigut perquè és un moviment social que ha treballat, colze a colze, amb altres moviments socials, al costat dels qui pateixen la desigualtat d'aquest sistema que genera opressió. Però és que també hi ha sigut a les places durant el 15M, hi és més que mai defensant la igualtat de gènere, amb el caminar de les famílies que se'ls hi imposa un desnonament, als professors d'escoles i instituts, als treballadors de la sanitat, als de la fàbrica, als autònoms que han treballat durant dècades i perceben jubilacions que no arriben ni als 700€ mensuals, a les treballadores de la llar... perquè la dignitat d'aquesta vida passa per no retallar ni un mil·límetre més els nostres drets bàsics i elementals. No volem ni sobreviure: volem viure amb dignitat.
Això, per a mi, és servir el país i la seva gent. L'estructura que ha anat creant l'Esquerra Independentista s'ha eixamplat fins a crear-ne una de conjunta amb els moviments socials, l'esquerra transformadora, rupturista i anticapitalista. I és aquesta voluntat d'aglutinar l'independentisme d'esquerres amb les lluites populars la que ha dut aquest moviment a plantejar-se a fer el salt als mecanismes polítics institucionals, malgrat aspirar a canviar-los, per fer-los més participatius i propers a les persones. Primer als municipis. I ara, un cop el país ha agafat un rumb concret --dirigit per una dreta molt i molt personalista--, al Parlament de Catalunya.
La nostra proposta és la de la independència. La independència del país sencer. Tenim una oportunitat gairebé històrica perquè no ens n'oblidem ni de Prada de Conflent, ni d'Elx, ni de Ciutadella, ni de Felanitx, ni de Fraga, ni de Vinaròs. El procés independentista actual únicament dóna per vàlids els límits de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Segurament és un debat extens, complicat, on hi entren en joc els ritmes territorials i els processos d'assimilació cultural, però no podem deixar de reivindicar els Països Catalans, ni les persones que, des de fora de Catalunya, hi van apostar donant-li nom a un projecte real: Joan Fuster, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés, Guillem d'Efak, Toni Roig.
Hi serem per reivindicar-ho. I hi serem perquè no podem deixar que un procés com aquest el condueixi una elit política determinada, perquè ens pertoca a les persones que conformem aquesta societat participar-hi. Vull insistir-hi: ens pertoca actuar-hi.
Algú podria dir que atomitzar el vot independentista pot ser dolent pel país. Jo penso, sincerament, que no. Perquè necessitem sentir-nos representats, també a les estructures institucionals, per una proposta política que se situï en algun lloc de l'eix social. La independència no és una finalitat en si mateixa. La independència és un mitjà per deixar de sobreviure i viure dignament. Per arribar, i perdoneu-me la gosadia, a la felicitat, que és viure sense precarietat. Tots aquells que ens diguin que, en el context actual, no cal parlar de les reivindicacions socials és que, segurament, se senten ben còmodes i no tenen remordiments defensant el model de societat actual. I, en tot cas, la majoria independentista necessària per a la convocatòria d'un referèndum vinculant d'autodeterminació ja la tindrem al Parlament i a les urnes. I fixeu-vos que, d'alguna manera, potser amb el nas tapat, estic legitimant-ho: la poca quota democràtica d'aquesta democràcia passa per exercir el nostre vot. No hi renunciarem, però evidentment amb això no en tenim prou. Ens falten mecanismes de participació.
La Candidatura d'Unitat Popular – Alternativa d'Esquerres, com a braç institucional d'un moviment social i polític, té la responsabilitat de fer entrar una alenada d'aire fresc a aquestes estructures institucionals. Perquè prové de les lluites a peu de carrer, no està disposada a relegar-les a un segon pla, i perquè no està contaminada per les dinàmiques virals, verticals i interessades dels partits tradicionals. Reivindica, sense complexes, la plena independència del poble català, la que defensa la unitat territorial, lingüística i cultural dels Països Catalans, però també la que aposta, sense renúncies, per un model social alternatiu, propi, crític, sense tabús, que respongui a les nostres necessitats, amb tots els matisos que facin falta, però amb totes les eines que tinguem al nostre abast, per ajudar a fonamentar un nou model de gestió econòmica, que no empobreixi la classe treballadora, que respecti el territori, que assenyali els culpables de la crisi capitalista i que sigui capaç de redistribuir de manera justa i equitativa la riquesa.
Podem ser un exemple pel món i pels altres pobles que lluiten per la seva plena sobirania.
Hi dono el meu suport. Perquè m'hi sento representat.
El proper 25 de novembre, fem entrar la independència i el socialisme al Parlament.
El proper 25 de novembre, CUP – Alternativa d'Esquerres.
