La CUP al Parlament i les coalicions al carrer

El 13 d’octubre l’Assemblea Nacional de la CUP va decidir per una àmplia majoria que havia arribat l’hora d’encetar un nou viatge electoral i concórrer a les eleccions principatines del 25 de novembre. El fet que encapçali la llista de la circumscripció de Ponent només és una formalitat. La llista respon a la voluntat de presentar les tasques que des de la Unitat Popular es desenvolupen en diferents àmbits i escenaris. El que és fonamental és la feina conjunta de tots i cadascun dels integrants de l’Esquerra Independentista de Ponent, on les Assemblees Locals ocupen un lloc imprescindible per tirar endavant el projecte territorial de la CUP. Un projecte que, inequívocament associat als Països Catalans, ens fa sentir especialment propers als veïns de la Franja.
 
D’altra banda, ara és més necessari que mai insistir que la independència nacional va indissolublement acompanyada de l’alliberament social. Els canvis polítics sense transformacions econòmiques i socials queden reduïts a un simple canvi de traç al mapa que no aporten res. I la CUP és l’única força que defensa aquest discurs. Aquest és un argument prou important perquè emprenguem aquest nou rumb.
 
Que el col·lapse que vivim és producte de la nostra pertinença a Espanya, alguns ja ho sabíem des dels anys de la transició postfranquista quan totes i cadascuna de les forces parlamentàries van acceptar de bon grat el reformisme autonomista que ja s’ha demostrat inviable i immers en un absolut fracàs. Però, a més d’aquesta independència que reclamem sense embuts ni eufemismes, també des de la CUP diem que lluitar per aconseguir-la inclou voler fer les coses d’una altra manera. La construcció nacional es fa a partir d’uns objectius, què volem ser i com volem ser. No volem la independència per tenir un Estat on el neoliberalisme campi amb plena llibertat i sense cap angúnia per espoliar el territori, un territori tractat com un parc temàtic qualsevol. Des de Ponent sabem molt bé què significa això. Les nostres comarques –vistes des d’un persistent barcelocentrisme- no es conceben més enllà d’un lloc on bàsicament es va a caçar senglars, trinxar bolets i anar a esquiar. És vital bastir una política agrària que tingui en compte l’equilibri territorial, el respecte al medi ambient i la sobirania alimentària. Es tracta de la defensa d’un model agroalimentari i alhora és la defensa d’un dels nostres patrimonis culturals més importants.
 
Tampoc no volem la independència perquè se segueixi practicant una política que maltracti la justícia social i el repartiment més equitatiu de la riquesa. Sí que volem un país que reguli les activitats públiques, que exerceixi un control sobre els mercats financers i que es preocupi per garantir prioritàriament la qualitat de vida de la població. En definitiva, des de la CUP volem unes transformacions reals que millorin la capacitat i les condicions perquè la ciutadania pugui accedir de debò a tot allò que li manca per satisfer les seues necessitats.
 
Per poder dur a terme aquesta construcció nacional i empènyer la lluita per la justícia social és imprescindible establir aliances i coalicions que vagin més enllà de l’Esquerra Independentista. Ara bé, aquestes aliances la CUP no les busca en les forces que actualment estan representades en el Parlament el discurs i la praxis política de les quals no supera una tèbia socialdemocràcia, corresponsable de les nombroses –i futures- retallades. La CUP tampoc no pot cercar complicitats polítiques amb partits que, quan tingueren l’oportunitat d’exercir el poder, exerciren una contundent repressió contra els moviments socials. La CUP estableix i establirà coalicions amb tots aquells sectors populars amb què es pugui construir la unitat popular en la persecució de la justícia social. En aquest sentit, els col·lectius socials, sindicals i laborals de Lleida poden ratificar que la tasca de la CUP no ve marcada per calendaris electorals sinó per les lluites provocades pels conflictes de classe.   
 
Fer les coses de manera suposadament neutra, sense contingut, no costa gens, el que és important és saber omplir-les de significat. I aquest és el nostre gran repte. Hi ha una frase d’Albert Camus que apunta molt bé aquest desafiament de la CUP: “Alliberar-se no costa gens, el que és difícil és saber ser lliure.”