Amb la colossal demostració de força als carrers de Barcelona en aquest Onze de Setembre per la història, el poble català ha posat el peu a l’accelerador per encarar la recta final cap a la Independència. Digueu-me agosarat o somiatruites, però crec que som molts els catalans i catalanes que així ho veiem.
Quan un milió i mig de persones ocupen els carrers per cridar Independència sense embuts, moltes per primera vegada –però convençudes– i moltes, castellanoparlants; quan a part d’aquestes, tot apunta a que ja existeix, a dia d’avui, una gran majoria social a favor de la plena sobirania; quan una Assemblea Nacional Catalana que fa quatre dies encara anava amb bolquers creix d’una forma tant espectacular (i sòlida) que a dia d’avui ja interpel·la el Govern i el Parlament, i en comença a dictar l’agenda; quan els mitjans de comunicació catalans –sí, els que estan controlats pels poders fàctics– van assumint l’escenari d’una Catalunya independent, començant a parlar fins i tot de com la gestionarem (podrem pagar el deute i les pensions? euro, sí o no? Barça i Madrid a la mateixa lliga?); quan els mitjans espanyols, assumint també aquest escenari (a la seva manera), passen del menyspreu i la burla a la por i l’amenaça, iniciant ja la campanya pel “no”; i quan fins i tot el govern de Convergència i Unió, veient-se entre l’espanya i la paret, comença a sortir de l’armari i ensenya el plomall indepe que porta dins... Quan passa tot això, i més, és que el camí ja està adobat!
Però el camí cap a on? De moment, el camí cap a la constitució d’un estat català independent que comprendrà el territori de l’actual Principat de Catalunya. No inclourà la resta dels Països Catalans (encara), ni serà un estat socialista (encara). Ja m’agradaria, però la realitat és la que és i els qui breguem per a això, tot i que hem fet força per a anar-nos-hi apropant, no hem fet prou (encara). Ara bé, jo prefereixo passar a formar part d’un estat català principatí, capitalista i dins de la UE que seguir en un estat espanyol capitalista i dins de la UE. És a dir, prefereixo que almenys una part del poble català disposem d’estat propi que no pas seguir com fins ara. I qui no entengui això és que no ha entès res del què vol dir el dret dels pobles a autodeterminar-se, de tenir a les seves mans –i no en mans d’estats ocupants– la possibilitat de construir el seu propi futur i d’avançar cap a una societat més lliure i igualitària. I aquesta llibertat nacional, sota l’estat espanyol (o el francès) no la tindrem mai.
Llegiu-me bé: ho prefereixo, però no m’hi conformo, això mai! Hi ha un munt de coses que encara podem fer, i que tenim el deure de fer, en la conformació de la independència del Principat, totes aquelles persones que desitgem veure uns Països Catalans lliures, reunificats i socialistes. I és aquí on vull anar a parar amb aquest article. Ens pertoca a l’Esquerra Independentista de posar sobre la taula el model d’estat que ha de permetre que la Catalunya independent que s’està creant sigui el màxim de propera als nostres plantejaments i, en qualsevol cas, que pugui seguir avançant cap als nostres objectius: reunificació nacional, democràcia radical, socialisme català del segle XXI. I per això és urgent d’avançar d’una vegada per totes en l’anàlisi i el debat de com ha de ser aquest estat que volem, i de com volem construir-lo.
Quin model d’organització territorial volem? Amb quines de les institucions actuals ens quedaríem i quines hauríem de parir de bell nou? Volem un poder legislatiu unicameral –una Assemblea o Congrés Nacional Popular– o bicameral, per tal de representar-hi, quan arribi el moment, tots els territoris dels Països Catalans? Quin paper hauria de jugar, abans i després de la secessió, l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans? Quins altres mecanismes necessitarem per tal d’assegurar una forma d’integrar la resta dels Països Catalans quan arribi el moment? Amb quins mecanismes de participació popular ens volem dotar, i quin sistema electoral proposaríem? Quins tipus d’impostos haurà de recaptar el nou estat, amb quins tipus impositius i quina progressivitat? Volem una renta bàsica? Quin control ha d’exercir el nou estat sobre la banca, les finances i les grans empreses? Quins sectors estratègics de l’economia és imprescindible de nacionalitzar? Quin tipus de finançament hauran de tenir els municipis? Exèrcit: sí o no, i per a què? I què en faríem, dels Mossos? Els deixaríem com fins ara, o els hi posaríem la boina recta perquè comencin a veure-hi millor per l’esquerra? Quines consultes populars caldrà fer en el procés constituent? Si la Unió Europea decidís admetre Catalunya, no hauríem de proposar que això ho decidís el poble català a través d’un referèndum (i evidentment, fer campanya pel No)? Etcètera, etcètera, etcètera.
Més enllà de les nostres viles i ciutats, i més enllà de les dinàmiques polítiques del dia a dia, crec que és important que la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista ens posem les piles: no podem deixar que sigui la dreta catalana regionalista ni la pseudo-esquerra acomodada en el sistema actual qui defineixin el model d’un estat que tants i tants anys fa que somiem. Hem de ser nosaltres. Per una banda, hem de definir com volem que sigui la futura República Catalana. I per l’altra, hem d’assegurar-nos que serem presents en tots els àmbits on hi haurà brega: al carrer, amb els moviments socials i les lluites obreres, en assemblees populars i democràtiques com l’ANC, i en les institucions, des dels ajuntaments fins al Parlament. Per ser-hi hem d’anar-hi, anar-hi i anar-hi. I penso que qui hi ha d’anar, amb la implicació i el suport de tot el moviment, és la Candidatura d’Unitat Popular. Cal que l’enfortim, cal que creixi la seva estructura nacional, que creixi la seva militància i que creixi en horitzontal per tot el territori; cal capacitar-la perquè pugui liderar la lluita pel model d’estat independent, social i popular que volem.
La feina és ingent i gens fàcil, però no ens ha de fer mandra ni basarda, sinó tot el contrari: la possibilitat d’avançar cap a una societat nova i una terra lliure ens ha de donar forces i generar confiança, il·lusió i esperança.
“Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, digué un valencià molt assenyat.
