Gràcies President
Benvolgut i Molt Honorable President,
Us adreço aquesta carta arran de les vostres paraules d’ahir a Madrid. No ho faig per afalagar-vos sinó per expressar el que la vostra intervenció em va fer sentir.
Parlant tan clar com ho vau fer, i amb l’única intenció de que sapigueu qui i com sóc, us diré que, als meus 68 anys, no sóc pro-convergent ni he votat mai CIU, mai m’he sentit catalanista ni nacionalista, només català. Sempre he exercit la meva catalanitat, treballant per la llibertat de totes les persones (les individuals, les col·lectives i les nacionals) i per la seva dignitat, lluitant per la justícia social. Ho he fet des de diferents col·lectius i organitzacions i, actualment, des de l’Assemblea Nacional Catalana. Altrament, estic amb desacord i critico moltes de les decisions preses pel vostre govern i, de manera molt especial, respecte al què i al com de les “retallades”.
Si us escric és, a banda de felicitar-vos, per agrair-vos molt sincerament, i de tot cor, la vostra actitud i la claredat del vostre discurs, el coratge i la valentia, en un lloc que podríem qualificar de camp contrari, on generalment no es parla igual que a Catalunya. Cosa que també vau fer, tot i que en el sentit contrari del que és habitual. Em vau emocionar profundament. Ahir, President vaig sentir que recuperàvem la nostra dignitat nacional.
Hi haurà qui dirà que només son paraules, i és cert, però són paraules que mai, des de la “transició”, cap dels nostres presidents havia dit, i molt menys a Madrid. Són paraules que, necessàriament, s’hauran de veure traduïdes en fets, cosa que algú pot dubtar, però que, per una banda, personalment, no puc qüestionar i, per l’altra, des de l’Assemblea Nacional Catalana haurem de vetllar, amatents, perquè així sigui, i col·laborar-hi tant com calgui. Ara, President, us toca exercir el lideratge que vau mostrar. És en moments crucials i transcendents com aquest, quan es posa de manifest la vàlua i la talla d’un líder.
Pot ser que us sentiu una mica descol·locat, us hem canviat d’esport. Vos que sempre utilitzeu símils mariners (per cert, una mica elitistes, pescadors a banda) el poble us ha passat del vaixell a d’alt d’un vehicle més modest, més popular: la bicicleta. Quan un és dalt de la bicicleta no pot anar enrere ni es pot aturar, no té altre remei que pedalar, ho pot fer més ràpid o més lent, però ha de seguir endavant. I nosaltres som aquí per acompanyar-vos i animar-vos, per empentar-vos quan el camí sigui costerut, farem el que calgui per tal que arribeu fins la collada de la llibertat. Ja sabem que aquest és un coll de muntanya dels més dificultosos, llarg i costerut, amb un camí pedregós i ple de clots, amb adversaris que us voldran fer caure de la bicicleta. Podeu comptar amb nosaltres fins arribar-hi, si defalliu us encoratjarem tant com calgui, però hi haureu d‘arribar per força, no us deixarem baixar de la bicicleta.
Esperant que seguireu estant a l’alçada que us correspon fins al final, torno a donar-vos les gràcies. Estic convençut que les vostres paraules, com a mi, a molts d’altres, a més de fer-nos sentir dignes, ens feren albirar, esperançats, el final del nostre camí cap a la llibertat.
Visca Catalunya lliure!
Sant Cugat del Vallès, 14 de setembre del 2012
