[Gustavo Luca de Tena és l’autor de ‘Fraga, retrato de un fascista’, la biografia no autoritzada sobre l’expresident fundador del Partit Popular, que li va costar una amenaça de querella. No era la primera vegada, però, ja que aquest periodista compromès havia patit en carn pròpia la censura i la violència del que va ser ministre de Franco. De Don Manuel, mort recentment, n’esbossa els fets biogràfics que la majoria de la premsa i de la classe política han silenciat en els seus respectius panegírics]
Qui va ser Manuel Fraga Iribarne?
Fraga ve d’una tradició molt conservadora. De ben jove es va allistar al partit únic i es va posicionar dins el sector anomenat reformista, tot i que no era més que un sinònim de continuisme. Fraga defensava la línia del nazi Carl Schmitt –fins i tot li va concedir la medalla d’or de l’Institut d’Estudis Polítics–, que en contraposició al feixisme armat, defensava que es podia produir el feixisme dins de la democràcia per perpetuar el sistema i legitimar la dictadura mitjançant el vot. Manuel Fraga ve d’aquesta idea, basada en la mistificació (confondre l’adversari), la mentida i la negació de la lluita de classes.
Va ser aperturista dins el Ministeri d’Informació i Turisme?
Fraga era conegut com el ministre de la censura. El seu predecessor al càrrec, Arias Salgado, tenia l’esborrany d’un projecte de llei molt més dialogant que la llei de premsa de 1966 que va propulsar Fraga. Amb aquesta llei, es va implantar el sistema de censura vertical, on tots els continguts havien de passar pel seu departament. Els diaris estaven plens d’articles a la nevera i, fruit de la normativa, va engegar 550 processos duríssims contra diaris, molts dels quals van haver de tancar. L’obertura no es va fer gràcies a ell, sinó malgrat ell, fruit de la lluita tenaç de molts mitjans que anaven publicant el que podien. Pel que fa al turisme, Fraga va desenvolupar el turisme de masses que va portar a la destrucció del litoral, amb casos de corrupció inclosos.
Quins eren els seus mètodes?
Va utilitzar la condició de ministre per impulsar-se com a portaveu del règim franquista. Quan l’Estat va assassinar Julián Grimau, Fraga ho va justificar el dia següent amb l’argument que el militant comunista era un tipus molt perillós i que ensenyaria una carpeta amb molta informació personal per testificar-ho. També va mantenir un conflicte molt dur amb el corresponsal de Le Monde i va anar a veure el seu director per dir-li que, si el substituïa, triplicaria la seva difusió a l’Estat espanyol i deixaria de prohibir la informació que parlava negativament del règim. Finalment, la policia va llençar el corresponsal per les escales, fet que li va causar ferides molt greus. Un cas a part és el d’Enrique Ruano, l’estudiant que va ser llençat per la finestra per la policia i que Fraga va assegurar que s’havia suïcidat. A més, un cop els pares de Ruano van anar a parlar amb ell, Fraga els va assegurar que havien de callar si no volien que la seva altra filla seguís el mateix camí que el seu germà.
Quin va ser el paper de Fraga durant la transició?
Fraga es va posicionar amb els que volien reformar el sistema sense arribar a trencar-lo del tot. Ell mateix va proposar un sistema censatari, on el 50% del poder sorgís de les urnes i l’altre 50% estigués reservat al movimiento. Aquesta proposta, però, no va tenir cap suport i diversos sectors el van començar a veure com un destorb. A més de les matances de Vitòria o de Montejurra i dels seus mètodes per acabar amb les lluites obreres, Manuel Fraga va tenir un paper primordial en la descolonització del Sàhara i també va estar entre els impulsors dels GAL: va enviar a entrenar-se a Marsella els policies que, poc després, serien responsables dels primers assassinats a Iparralde.
Com és que mai no va ser jutjat?
La transició es va encarregar de signar les seves lleis de punt i final perquè res no els afectés. Fraga va ser un dels impulsors de la Llei d’Amnistia de l’any 1977, que més que estar feta pels antifranquistes va garantir la impunitat dels feixistes. Sempre deia que, si es removien les coses del passat, tothom en sortiria molt perjudicat. A més, 40 anys de franquisme ja es van encarregar de deixar les coses ben lligades. Amb la fundació d’Alianza Popular, Manuel Fraga va poder disfressar a la perfecció el franquisme sociològic.
I després va governar Galícia durant quinze anys...
Quan els dirigents del PP el van forçar a marxar cap a Galícia –asseguraven que “espantava” l’electorat–, ell va exigir que fos a canvi d’una majoria absoluta. El PP la va aconseguir, però gràcies a un augment espectacular del vot emigrant a la província d’Ourense (que era decisiva), assolit amb una evident tupinada electoral. A partir d’aquí, va començar a bastir una xarxa clientelar que va quallar molt bé a les zones rurals i entre l’emigració. Tot això sumat a l’estricte control dels mitjans de comunicació –que van ajudar a popularitzar la seva figura– i a l’entorpiment del desenvolupament econòmic de Galícia. Al capdavall, Manuel Fraga també va saber conjugar el folklorisme amb el suposat interès per la llengua, fet que li va permetre mantenir la presidència de la Xunta durant tots aquests anys.
