Una de les consignes de la Lliga Regionalista a la campanya electoral pels comicis espanyols del juny del 1931 fou, referint-se a Catalunya: “Com més l’estimis, més has de fugir de separatismes i violències” (La Veu de Catalunya, 27.6.1931, p.1). Un aire semblant tenia la consigna de Josep Antoni Duran i Lleida el darrer 12 de maig al 25è Congrés ordinari d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC): “La independència, ni interessa ni convé”. Amb 80 anys de distància, els discursos dels candidats de la Lliga i del líder d’Unió busquen contenir la voluntat popular en moments d’inflexió històrica.
Radicalment conservadora en les seves posicions, l’alta burgesia representada per aquestes opcions polítiques pretén evitar que les crisis estructurals es converteixin en una oportunitat perquè les classes populars desbordin el seu domini. L’agitada primavera del 1931 brindava aquesta possibilitat. Però també la brinda l’actual conjuntura econòmica i política.
El sínode d’UDC del passat mes de maig havia de servir per discutir una ponència política encara guiada pels principis de la democràcia cristiana. És a dir, el corpus polític basat en la Doctrina Social de l’Església i que, entre d’altres qüestions, atorga un rol central al concepte família cristiana (en una societat on de fet una immensa majoria de les persones hem adoptat nous patrons de relació i convivència). Es tracta, evidentment, d’una ideologia retrògrada i contrària a les llibertats individuals. Per altra banda, també havia de servir per escollir el president del Comitè de Govern de la formació. Josep Antoni Duran i Lleida fou reelegit per enèsima vegada, i du 30 anys liderant UDC de forma poc contestada. Amb tot, el lideratge i la ideologia són, aquí, factors menys transcendents...
Des de la dècada de 1980, UDC ha passat a representar els interessos d’un sector extremadament conservador de l’alta burgesia nacional. Una burgesia que, en moments en què bufen vents de canvi, prefereix continuar negociant les condicions per mantenir amicalment Catalunya dins l’Estat espanyol. En el cul-de-sac l’actual (l’espoli fiscal és un dels responsables d’haver aturat l’economia productiva) UDC fa de tap i tempera les aigües. UDC és tan refractària al conflicte perquè està pensada com un petit partit de quadres -de fet, de càrrecs, des que l’any 1980 accediren al poder polític de la mà de Convergència- que han adoptat precisament aquesta funció en el marc de CiU. Hi són per evitar trencadisses amb l’alta burgesia espanyola, amb la qual els seus homòlegs catalans comparteixen projecte estratègic.
Amb el propòsit de reforçar les tesis menys sobiranistes, UDC ha buscat sense contemplacions aliats en el camp espanyolista. Un exemple recent és la crida feta per Duran al PSC després del 25è Congrés, al qual pregava que se sumés al front de partits catalans a favor del pacte fiscal amb Espanya. UDC sap que en aquests moments necessitarà la col·laboració de forces amb un projecte nacional espanyol explícit per evitar cap sobresalt. Sigui dit de passada, el pacte fiscal podrà prendre la forma que convingui (per ser “venut” de forma efectiva), però inevitablement es resoldrà com un pacte entre oligarquies. Tampoc hem de descartar que en aquest procés la socialdemocràcia principatina (ERC, IC-V) faci de comparsa...
UDC, el lobby
És fàcil adonar-se que UDC és un “partit tap”. Els interessos defensats per Duran i Lleida en la seva acció legislativa el comprometen amb el projecte nacional espanyol, que és el de gran capital. El seu paper al Congreso de los Diputados el delata.
Duran i Lleida ha estat els darrers 30 anys fent política a Madrid. Escollit com l’home de CiU al Congreso, s’allotja permanentment en una suite de luxe de l’Hotel Palace de la capital espanyola (que té un cost, sigui dit de passada, de 1.000 euros diaris). La funció del grup parlamentari és evident: tal com reconeix obertament, actua de lobby. UDC, i per extensió CiU, afirmen representar els interessos de Catalunya, però el seu lobby a Madrid treballa pels interessos de l’alta burgesia catalana. Els interessos de classe. Duran juga un paper clau com a portaveu del gran empresariat i també de les grans fortunes, sovint d’acord amb les oligarquies espanyoles. Hi ha exemples a cabassos, entre els quals, l’actiu paper jugat per CiU en la reconversió de les caixes d’estalvi i els processos de rescat públic. No es tracta, però, d’un conducta puntual: Duran és l’espadatxí persistent del gran capital.
No en va, el líder d’UDC va presentar una esmena al projecte dels Pressupostos de l’Estat per al 2011 amb l’objectiu de salvar les concessionàries de les autopistes de Madrid (en dificultats, perquè hi ha poc trànsit i pel cost elevat de les expropiacions que es van fer per construir les vies). En aquell cas, les corporacions beneficiades per l’acció legislativa de Duran foren ACS, Ferrovial, Abertis, DCC, Acciona, OHL i Itinere.
També l’any 2011 -el de l’accident de Fukushima-, Duran va batallar perquè fos introduïda una esmena a la Llei d’Economia Sostenible que permetés renovar la vida de les centrals nuclears de l’Estat més enllà dels 40 anys. En aquest cas es posava al servei d’una petició del Foro Nuclear, el grup de pressió format per una quarantena d’empreses amb interessos en el sector (entre les quals hi ha Siemens, Endesa, Iberdrola o Gas Natural).
Per altra banda, tal com ha demostrat el periodista Miguel Jara a Conspiraciones Tóxicas (Editorial MR, 2007), Duran i Lleida és un dels principals ‘lobbistes’ de la indústria farmacèutica a l’Estat espanyol.
Els casos en els quals Josep Antoni Duran i Lleida, UDC i per extensió CiU, es converteixen en autors necessaris en el projecte espanyol d’espoli i depredació capitalistes, són innumerables. En aquest sentit, cal no oblidar que UDC ha utilitzat sovint els ressorts de la política per enriquir els seus dirigents i les empreses afins, amb trames com el cas Treball o el cas Turisme.
El fet diferencial
La independència s’ha escolat en els debats dels democristians. En el darrer Congrés, n’ha centrat les discussions. Sigui dit de passada, és aquest un símptoma evident de l’extensió de l’independentisme en espais fins ara inèdits.
Paradoxalment, la discussió sobre la independència ha arribat de la mà d’un dels hereus del partit, Josep Maria Vila d’Abadal. Es tracta del nét de Lluís Vila d’Abadal, prohom fundador d’UDC l’any 1931. Alcalde de Vic, és membre de l’extensa nissaga dels Vila d’Abadal, grans propietaris agrícoles i forestals i cacics osonencs des de temps immemorials.
Amb el suport d’un corrent minoritari, Vila d’Abadal ha plantat cara a l’hegemonia de Duran, tot proposant la renovació de les estructures del partit i volent replantejar, en clau sobiranista, el projecte estratègic. La seva candidatura (es presentava per liderar UDC) rebé només el 19% dels vots, si bé cal tenir en compte el sistema de compromissaris de la formació i el clientelisme polític existent.
Tot i que cal veure quines aliances s’acabaran produint, la pugna política entre Duran i Vila d’Abadal és eloqüent. Ens parla dels interessos i antagonismes de classe dins mateix del partit. Mentre que Duran i Lleida és representatiu de l’anomenat “sector negocis” -el d’UDC- (on s’hi compten a més dels actuals consellers del partit, personatges com Josep Sánchez Llibre), Vila d’Abadal respon a un altre tipus d’oligarquia, més tradicional i menys compromesa amb les altes finances; en conseqüència, menys sotmesa als pactes amb Madrid.
En els darrers temps assistim a un decantament social cap a la independència. L’assoliment d’un Estat propi ja no és només un objectiu interessant per a la classe treballadora, sinó que a més s’hi han compromès (amb més o menys honestedat), sectors dretans de les classes populars i una part de la petita burgesia. Ara fins i tot s’hi sumen els cacics rurals... Per contra, com als anys trenta, cal esperar que l’alta burgesia continuï aconsellant-nos fugir de “separatismes”. Si aquells que ens han retallat el sector públic i ens condemnen a l’atur i a l’empobriment (amb l’objectiu de continuar enriquint-se) ens diuen, esverats, que cal oblidar-nos de la independència..., deu ser que ens temen. Que saben que el projecte de ruptura -liderat, això sí, per la majoria, és a dir pels treballadors i les treballadores d’aquest país- els farà caure del pedestal.
