La Unió Europea (UE), el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Govern espanyol ha imposat un nou rescat a la banca. La suma serà de 100.000 milions d’euros que cal pagar amb diners públics a un tipus d’interés del 3%.
Segons Ecologistes en Acció, eixos 100.000 milions suposen el 10% del PIB espanyol però, amb el 3% d’interés en el marc d’una economia en caiguda, el percentatge realment serà major. Però aquesta no és la xifra total. A hores d’ara les diferents mesures de suport (fons de rescat, compra d’actius o avals) a la banca espanyola pugen 140.000 milions d’euros. És a dir, un 14% del PIB. D’aquesta manera, en total la banca està comprometent, almenys, un 24% del PIB.
Però aquesta impressionant suma de diners públics que acabarà en molt poques mans privades ni tan sols serà suficient. El deute total espanyol és el 400% del PIB, la gran majoria privat (un 336% del PIB). Així, ni tan sols comprometent un quart de la riquesa anual de l’estat hi ha possibilitats reals d’acostar-se al pagament de la gegantina bombolla de deutes generats per l’especulació urbanística. Aquest deute és impagable.
Per a Ecologistes en Acció, i per a tota la ciutadania, resulta obvi que el Govern menteix quan diu que no hi haurà condicionalitat en l’ajuda ni retallades socials. Una prova d’açò és mirar l’espill irlandés. El cas d’Irlanda és calcat a l’espanyol: l’immens deute immobiliari dels bancs va ser eixugat amb els diners de la ciutadania irlandesa primer a través dels recursos propis i, posteriorment, de la UE. Com és ben sabut, aquestes mesures van implicar una forta retallada en despeses socials i ambientals. I si el cas irlandés és conegut de sobra i té molts paral·lelismes amb l’espanyol, les implicacions de la intervenció grega no són menys conegudes. Però, per si quedara cap dubte, tant la UE com el FMI ja han deixat clar que hi ha condicionalitat en l’ajuda, en concret en “consolidació fiscal, reformes estructurals i mercat de treball”.
Per a preveure el que implica aquesta condicionalitat només cal veure el nostre present. Les retallades ja es pateixen ací des de 2008 en forma de reformes laborals encaminades a una major precarització del treball, rebaixes brutals dels salaris, endarreriment de l’edat de jubilació o degradació accelerada dels serveis educatius. Però probablement aquestos no són els impactes més forts, ja que les brutals retallades en sanitat i en protecció del medi estan posant ja, sense exagerar, cadàvers sobre la taula. Són els d’eixes persones que ja no arriben a temps a les urgències perquè les han tancades, o que no tenen un diagnòstic adequat perquè s’han detret els fons per a realitzar-los, o que perden un sostre on viure, o que pateixen els impactes d’aigües contaminades perquè no hi ha diners per a depuració.
L’organització ecologista aventura que, potser perquè portem anys de grans bombaments de recursos de baix a dalt, és pel que s’atreveixen a dir des del Govern que no hi haurà condicionalitat. Potser volen dir que no hi haurà condicionalitat afegida a tot el que ja s’estava fent i està previst fer amb eixe malson setmanal en què s’han convertit els Consells de Ministres dels divendres. D’aquesta manera no hi haurà intervenció perquè ja existia a través del Pacte Fiscal de la UE.
Així, Ecologistes en Acció considera que des de la ciutadania tenim bàsicament dos opcions. La primera és que fem el que se’ns demana amb insistència, que ens quedem quiets mentre ens devoren, membre a membre, “els mercats”, és a dir, el gran capital bancari i transnacional. Que disfrutem del circ del futbol mentre ens lleven el pa.
La segona és que reaccionem, que prenguem el carrer i diguem que l’immens deute que ens lliga no l’hem generat des de la ciutadania, i que els que l’han creat ho han fet en contra dels interessos i les necessitats de la gran majoria de la població. Que a més és un deute que és impagable. I, sobretot, que com hem de triar entre que els que tenen molt recuperen les seues inversions i la vida, triem la vida.
Aquesta segona opció és la que es va prendre a Islàndia, on van resistir a les pressions dels centres financers britànics i holandesos i no van rescatar la banca amb diners públics. És el camí que va triar Equador, que va auditar el seu deute i va deixar de pagar el que era il·legítim a pesar de tenir poc pes en el marc internacional. I és l’opció que va prendre l’Argentina després de la crisi de 2001 que, a pesar de no haver tornat (ni tenir-ne intenció) una part del seu deute extern, està en el G20 i pot nacionalitzar empreses com ara YPF.
