Diem que volem la independència, entre d’altres motius, perquè sense la paparra d’Espanya viurem millor: «Espanya ens escanya!» Ho diu l’esquerra independentista i també –si n’hi ha, que diuen n’hi ha– la dreta independentista. Mentrestant, la dreta que governa la Generalitat de Catalunya que diu que és «catalanista» fa bollir l’olla i mareja la guatla i les perdius amb això de la hisenda pròpia, el pacte fiscal i etcètera. La dreta espanyola diu que «ná de ná». Però a l’hora de retallar drets i serveis públics una i l’altra s’ho apanyen a la manera de «te quiero un huevo».
Espanya ens escanya i Catalunya –els Països Catalans– viurem millor el dia que ens arrancarem del coll la paparra espanyola. I si aleshores no viurem en el país de Xauxa, ens hi acostarem a muntó. Perquè lliures del paràsit espanyol que se’ns beu la sang tot el que hi ha a Catalunya –als Països Catalans– serà per als catalans. I es farà servir en benefici dels catalans i del seu benestar. Perquè l’Estat del Benestar porta les nostres quatre barres al llom. Sí o sí?
O potser no?
Els gestos (dels) polítics diuen molt de les seues intencions, a quina pàtria –a quins ciutadans– serveixen. L’afer de les autopistes de peatge ha deixat Artur Mas en evidència. Fabra i Bauzá ja sabem de quina pàtria –de quina paparra en el seu cas– són abrandats servidors. Fet i fet, al País Valencià la independència serà d’esquerres o no serà. Són faves comptades. Perquè la dreta valenciana, i tots els empresaris valencians, adoren ulls a cegues la paparra, i ben gustosament s’hi deixen xuplar la sang. No debades han callat durant anys que l’AP7 afegeix un sobrecost als productes que exporten per carretera, que són la majoria. Tanmateix, han agraït l’autovia gratuïta Madrid-València –l’A-3– que només és útil per a dur madrilenys a les platges valencianes, on practiquen l’ostentós turisme de «playa, paseo y pipas», i recentment han aplaudit l’AVE a Madrid on polítics, empresaris i cabassets fematers en general van a fer-hi sovintejades genuflexions colonials.
Espanya és una paparra sí, i també l’AP7.
Però, ai, que la gestió de l’AP7 que ens escanya està en mans de catalans (Oh, Dio...!). És una empresa catalana. Així doncs, el greuge de les autopistes de peatge no ens l’infligeix Espanya. El benefici d’aquest espoli va a butxaques que tenen, majoritàriament, noms i cognoms catalans i seu social catalana; fins i tot n’hi ha que donen suport –i no només de paraula– a partits que diuen que són «catalanistes».
En la pel·lícula de Ken Loach El vent que agita l'ordi, l’argument de la qual ens trasllada als orígens de l’IRA, durant un debat molt intens i aclaridor entre aquells membres fundadors, algú diu –la meua mala memòria potser desdibuixa detalls de l’escena– que no se’n refia dels independentistes de dreta, i exclama, citant un text potser fundacional de l’organització armada irlandesa, que allò que hi ha a Irlanda ha de ser dels irlandesos i ha de contribuir al benestar dels irlandesos. Rebutja la col·laboració amb els independentistes de dreta perquè si un dia aquesta dreta governava una Irlanda independent «només canviaria l’accent dels qui manen i el color de la bandera».
Artur Mas podia haver fet un gest que visualitzara un futur de benestar per als catalans sense la paparra espanyola, quins beneficis immediats s’aconseguirien amb la independència. Per exemple, un país lliure per fi d’uns peatges que hem pagat i repagat durant decennis a manera d’infame impost colonial. Podia haver brandat Artur Mas la falç amb què segar les cadenes de l’oprobi anomenat AP7, aquesta humiliant extorsió que patim els ciutadans de Guardamar a Salses. Tanmateix, Artur Mas ha amenaçat la ciutadania rebel que s’ha oposat a l’oprobi i ha fet costat a la causa dels espoliadors.
El gest (polític) de Mas és també diàfan, però: ens avisa que si ell i els seus arriben a governar una Catalunya independent canviaran les banderes que onejaran a les autopistes de peatge, però no desapareixeran les paparres. Fet i fet, Mas (CiU) ho ha dit –ara i sempre– de moltes maneres que no està a favor de la independència de Catalunya: la seua lleialtat és de classe i només de classe. Per això s’avé i pacta amb el partit catalanofòbic de Fabra i de Bauzá contra el benestar dels ciutadans de Catalunya, sense remordiments, i defensa la legitimitat de l’espoli dels catalans que hem de travessar el nostre país pagant tot de peatges.
No només és Espanya qui ens escanya. No pagaria la pena la independència si només servira per a canviar de paparres.
