El diari El País no ha escoltat a la petició de rectificació sol·licitada per dos detinguts el 1992 en nom de l'Associació Memòria contra la tortura per l'article de Pere Ríos que frivolitzava i negava les tortures que van patir els independentistes detinguts l'estiu dels Jocs Olímpics de Barcelona.
"No pensem rectificar. Hem llegit la petició de correcció dels afectats i no considerem que calgui precisar res" ha estat la resposta del periodista d'aquest mitjà, ja força habituat a l'encobriment i la legitimació de la tortura a detinguts per motius polítics.
Segons ha explicat avui Vilaweb, el periodista Pere Ríos, signant de l'article 'Garzón i el mite de les tortures a Terra Lliure', va respondre això a la sol·licitud de rectificació, dos mesos després de rebre un burofax enviat per dos membres de l'Associació Memòria Contra la Tortura.
La informació d'aquest diari, publicada en el marc de la inhabilitació de l'exmagitrat Baltasar Garzón, defensava l'actuació del jutge en les detencions i tortures de 1992 tot dient que "va ordenar al forense un reconeixement dels detinguts el 1992" i que ell no tenia competència per a investigar la denúncia de tortures presentada.
Segons explica la notícia de Vilaweb, la tesi que defensava l'article d'El País seguia la línia informativa que al 1992 va marcar aquest diari. A banda d'oferir informacions manipulades i tendencioses sobre les detencions, El País va publicar un editorial, el 9 de juliol de 1992, titulat "Operación necesaria", defensant amb contundència l'operació ordenada per Garzón, que va causar un notable enrenou en la societat catalana. L'editorial qualificava a més d'aposta "estúpida la campanya Freedom for Catalonia".
Recordem que el mes passat la Coordinadora Catalana per la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CCPDT) es va sumar a la denúncia del col·lectiu d'encausats del 92 respecte la notícia publicada al diari El País el 24 de febrer passat titulat "Garzón y el mito de las torturas de Terra Lliure".
Tal com van recordar els encausats, que van fer públic un comunicat coincidint amb la presentació de la campanya de micromecenatge que ha impulsat Llibertat.cat per finançar un documental sobre l'Operació Garzón, la coordinadora considera que afirmar que les tortures van ser mentida "quan hi ha una sentència del Tribunal d'Estrasburg que condemna l’Estat espanyol és fer una interpretació que mereix el nostre rebuig."
Adjuntem l'escrit enviat fa dos mesos al diari El País per part de dos dels detinguts en l'Operació Garzón el 1992 i membres de l'Associació Memòria contra la tortura:
EXERCICI DEL DRET DE RECTIFICACIÓ DAVANT DE LA NOTÍCIA PUBLICADA PEL DIARI EL PAIS EN DATA 24 DE FEBRER DE 2012 TITULAT “GARZON Y EL MITO DE LAS TORTURAS A TERRA LLIURE”
El motiu de la present és expressar la nostra disconformitat i malestar sobre el tractament rebut per part del diari El Pais a l’article “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure” signat per Pere Rios i publicat al seu rotatiu el passat 24 de febrer de 2012. Una notícia plena d’incorreccions que ens veiem obligats a rectificar en tal que ens perjudiquen, per tal que sigui convenientment publicada, fent us del dret de rectificació de conformitat amb la Llei Orgànica 2/1984, de 26 de març, reguladora del Dret de Rectificació.
A la notícia es fan afirmacions totalment falses: del títol “Garzón y el mito de las torturas a Terra Lliure” es desprèn que les tortures no van existir. I afirmar això, quan la sentència del Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat per l’absència d’una “investigació oficial efectiva” és fer una valoració i afirmació que ni el mateix tribunal d’Estrasburg es va atrevir a fer.
Diu el periodista que 20 anys després la societat catalana “sigue invocando esos bulos”, insistint, doncs, que aquells fets denunciats no van tenir lloc.
Diu el periodista que el “bulo” més estès és aquell que diu que el jutge Garzón no va investigar les denúncies de tortura. I com a prova apunta l’informe que va sol·licitar el jutge a la metge forense Leonor Ladrón de Guevara, informe que apareix detalladament en la sentència d’Estraburg. Obvia aquest rotatiu que és el propi tribunal d’Estrasburg en la seva sentència qui estableix de manera rotunda i inqüestionable que en cap cas pot considerar-se com investigació oficial o efectiva aquesta diligència tal com es va realitzar.
Aquella única diligència ordenada pel jutge Garzón davant les denúncies de les persones detingudes d’haver sofert tortures va ser la base o argument que totes les instàncies judicials espanyoles van emprar per arxivar les denúncies. I va ser el Tribunal d’Estrasburg qui acorda que no es podia valorar aquell informe forense – com mancat de rigorositat i que no establia l’origen de les lesions que presentaven els detinguts durant el període d’incomunicació en dependències policials- com una investigació oficial efectiva i ajustada a dret.
Diu el periodista que “Garzón no hizo otra cosa que cumplir la ley, porque no le correspondía a él investigar las torturas”. Una afirmació falsa doncs les obligacions d’un jutge davant la denúncia d’una vulneració d’un dret fonamental (art. 15 CE referit al dret a la vida i a la integritat física i moral sense que , en cap cas, ningú no pugui ser sotmès a tortura ni a penes o tractes inhumans o degradants i l’art. 24 CE relatiu al dret de totes les persones a obtenir la tutela efectiva dels jutges i dels tribunals en l'exercici dels seus drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui haver-hi indefensió, i art. 3 de la Convenció referit a que ningú pot ser sotmès a la tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants ), ha de donar compliment a l’art 300 de la Llei d’Enjudiciament Criminal (referit a que qualsevol delicte portat davant de l’autoritat judicial ha de ser l’objecte d’una instrucció penal).
La informació publicada omet dades jurídiques prou importants del funcionament del nostre sistema de justícia penal que permeten retreure les omissions al jutge Garzón en la seva actuació en relació a les denúncies de tortures esmentades que en no ser explicitades generen una opinió equivocada sobre el paper del referit jutge. Es tracta de principis i mandats legals que el jutge Garzón va ometre i que no s’expliquen en la notícia donant una informació incompleta i parcial, que afectarien a qualsevol jutge d’instrucció però que són de més exigència en algú que s’ha volgut significar per la seva tutela dels drets humans. En aquest sentit hem de dir que els articles 12 i 13 de la Llei d’Enjudiciament Criminal obliguen al jutge de guàrdia a practicar les primeres diligències consistents a consignar les proves del delicte que puguin desaparèixer, a recollir tot allò que pugui conduir a la identificació del responsable del delicte i a protegir les víctimes del delicte, acordant les mesures pertinents, amb independència de la seva competència. Un cop practicades les primeres diligències el jutge s’inhibirà de coneixement per a l’òrgan competent. És a dir, un jutge no pot tancar els ulls a la denúncia d’un delicte sinó que ve obligat a recollir-lo, a practicar les primeres diligències i a protegir les víctimes. I res d’això va fer el jutge Garzón, quan era tan senzill si es vol, com deduir testimoni de les denúncies i els particulars pertinents per a la investigació i remetre-ho a l’òrgan competent de la jurisdicció ordinària.
Com a aval d’aquest funcionament hi ha la sentència del Tribunal Suprem (Sala Segona) de 15 de febrer del 2011 que davant les denúncies de tortures d’uns detinguts en un procediment per terrorisme el propi Tribunal Suprem acorda remetre testimoni de les actuacions a la fiscalia perquè ho investigui. Es tracta, el Tribunal Suprem, d’un òrgan que no ha d’investigar res però que davant de l’evidència fa les diligències necessàries perquè l’òrgan competent ho investigui. Per cert, en aquest procediment referit, la instrucció també va ser al Jutjat Central núm. 5 i també el jutge Garzón va denegar la sol·licitud dels lletrats de remetre testimoni de les actuacions al jutjat corresponent per investigar els maltractaments.
El Tribunal d’Estrasburg assenyalava que els maltractaments denunciats assolien un límit de gravetat suficient per a poder ésser considerats actes prohibits per l’article 3 de la Convenció i que l’art. 1 de la Convenció requeria que s’hagués realitzat una investigació oficial efectiva. Aquesta investigació i de conformitat amb l’art. 2 de la Convenció ha de poder conduir a la identificació i al càstig dels responsables Si no fos així, tot i la importància fonamental, la prohibició legal i general de la tortura i de les penes o tractaments inhumans o degradants seria ineficaç a la pràctica. I és aquesta investigació oficial efectiva la que el jutge Garzón va obviar, malgrat tenir la potestat, capacitat i eines per realitzar-la.
Diu el periodista que la sentència del Tribunal d’Estrasburg “no hace el menor reproche a la actuación de Garzón... ni a los jueces de Barcelona y Girona ante los que declararon los detenidos antes de ser trasladados a Madrid... y si no se reprocha nada a ninguno es porque ninguno de los tres eran competentes para investigar”. Que no es parli d’aquests jutges no avala la tesi que les tortures no van existir, ni excusa el deure del jutge Garzn a donar compliment a les lleis. I si bé es cert que alguns detinguts van declarar haver estat torturats per la Guàrdia civil en aquelles ciutats, la majoria ho van fer davant del jutge Garzón, que instruïa el cas i que tenia al seu abast totes les dades que hagueren permès identificar als autors i les circumstàncies en què es van produir les tortures i maltractaments denunciats. Que la pròpia sentència del TEDH no retregui res al jutge Garzón (no era pas aquest l’objecte del procés) no vol pas dir que les tortures no existissin, que el jutge Garzón no veiés els detinguts magullats dels propis maltractaments i que la seva actuació investigadora no fos nul·la, totalment omissiva, malgrat que la llei li ordenava una conducta radicalment diferent.
Altra dada errònia de l’article és la referència al nombre de persones detingudes: van ser 30 persones i no pas 15. I la seva filiació política era molt diversa: des de gent vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya, com al Moviment de Defensa de la Terra, com al Partit dels Comunistes de Catalunya i també d’altres sense cap mena de vincle amb organitzacions polítiques. Van ser 15 persones les que van decidir tirar endavant amb la denúncia de tortures a Estrasburg, i s’ha de recordar que d’aquestes 15 hi havien persones que no va ser jutjats i d’altres que van ser absolts.
La notícia també falseja la realitat quan publica que cada demandant va rebre 20000 euros d’indemnització (8000 per danys morals i 12000 per costes) La sentència és molt clara, cada demandant va rebre 8000 i els advocats 12000 en concepte de costes. Una afirmació feta amb voluntat de mostrar una imatge distorsionada dels fets.
Titllar aquests lamentables fets de mite i de bulo respon a una interpretació malintencionada o desafortunada que poc ajuda a eradicar la xacra de la tortura i els maltractaments al nostre país, i és per tot això que d’acord amb la L.O. 2/1984 (articles 2 i 3), de 26 de març reguladora del dret de rectificació, es procedeix a sol·licitar la correcció de la informació publicada donada la inexactitud evident de la notícia que provoca un prejudici envers els sotasignants, que es reserven el seu dret a procedir davant del tribunal competent i exercir les accions corresponents establertes a la Llei d’Enjudiciament Civil.
Barcelona 29 de febrer de 2012.
