Batalla d'Almansa
A la història de Catalunya hi trobem infinitat de dates importants que ens confirmen com a poble. L'actual manca de sobirania de la nació catalana prové precisament d'una data, d'una derrota història que començà l'esquarterament de la nostra terra. "El dia 25 d'abril de l'any 1707 es va perdre una batalla al terme d'Almansa, i a conseqüència d'aquella derrota entraren al País Valencià i continuaren pels Països Catalans una quadrilla de lladres que des d'aleshores manen ací i encara no se n'han anat". Així comença el disc del grup valencià "Al Tall" titulat "Quan el mal ve d'almansa" i així comença la història de la divisió nacional catalana. La derrota catalana d'Almansa, la resistència històrica d'aquells nobles lluitadors catalans anomenats Maulets que defensaren la terra, concretament a Xàtiva i a València, que desembocà en la invasió del Principat per Tortosa i Cambrils, ciutats durament castigades, i que acabà amb la darrera derrota de l'11 de setembre de 1714 i un any després la definitiva caiguda de Mallorca, formen part de la nostra història col·lectiva com a nació, de Salses a Oriola i del Cinca a l'Alguer.
Què sabem de la batalla d'Almansa? Ben poc. És com una cosa oblidada fins i tot en molts llibres d'història regionalista de Catalunya. Una batalla on van perdre els valencians, si ho volem dir així, aquests valencians dominats pels blavers, tendències negatives cap a la catalanitat, com ens fan saber moltes vegades els catalunyesos. Doncs no, la derrota d'Almansa suposà el començament d'infinitat de coses negatives. La primera, la persecució política de la llengua catalana amb la promulgació del decret de Nova Planta, un regal del primer rei de Borbó a tot el poble català, el de dalt i el de baix, sense distinció. Continuà amb la pèrdua dels nostres drets forals i la fragmentació total de l'antic regne d'Aragó, una divisió de la qual encara no ens hem recuperat.
El regne d'Aragó havia conservat les llibertats, que provenien de l'Edat mitjana, i conservava la tradició comercial vinculada estretament al comerç mediterrani. el Principat ja veié fragmentada la terra quan spanya regalà a França la Catalunya Nord per mitjà del Tractat dels Pirineus,signat el 7 de novembre de 1659, que ocasionarà una profunda decadència cultural, econòmica i política. El regne de València havia perdut l'esplendor cultural dels segles XIV i XV i estava derrotat políticament després de la derrota a la revolta de les Germanies. En realitat, era tot u regne en decadència que fou absorbit pel poderós veí castellà centralista, que no tingué pietat a l'hora d'enfonsar la nsotra terra, que va estar traïda per l'aliat anglès.
Malgrat que un segle després atalunya visqué una recuperació cultural i lingüística i uns tímids intents d'autogovern, el nostre país encara no s'ha recuperat dels desastres armats d'ara fa gairebé tres segles.
La nostra situació actual és conseqüència d'una invasió, fruit de la qual ha aparegut el blaverisme a València, que ha desnacionalitzat la terra pel lloc més feble, el sud. Tampoc al Principat se li ha retornat la llibertat militarment perduda o el tros de terra regalat a França. I encar més, la nostra nació, fragmentada territorialment, ha perdut en part la consciència de pertànyer a un país que va des de les Corberes al Segura. Aquesta, fins al moment, és una victòria del veí castellà, de l'espanyolisme, que els autonomistes corroboren. La implantació de fronteres regionals al Pirineu, al riu Sénia o el Cinca i Matarranya, és l'arma que han utilitzat per destruir la consciència nacioal catalana i absorbir-nos com a poble dins d'un estat que viu d'espatlles a la nació catalana, amb el qual mai no ens entendrem. Ara més que mai cal reivindicar la unitat del país català, superar els regionalismes valencians i principatins i conscienciar-nos que Catalunya sencera recupere la seua unitat i sobiranis, com haurien volgut els Maulets, Rafel de Casanoves i tots aquells que sofriren la derrota en pròpia carn.
Vaig publicar aquest article al Nou Diari (de Reus) el 25 d'abril de 1991. Dissortadament, és encara de vigent actualitat (cada ratlla, no ha canviat res). En el dia del 305 aniversari de la invasió espanyola, només puc dir un mot i ben alt: INDEPENDÈNCIA.
A la història de Catalunya hi trobem infinitat de dates importants que ens confirmen com a poble. L'actual manca de sobirania de la nació catalana prové precisament d'una data, d'una derrota història que començà l'esquarterament de la nostra terra. "El dia 25 d'abril de l'any 1707 es va perdre una batalla al terme d'Almansa, i a conseqüència d'aquella derrota entraren al País Valencià i continuaren pels Països Catalans una quadrilla de lladres que des d'aleshores manen ací i encara no se n'han anat". Així comença el disc del grup valencià "Al Tall" titulat "Quan el mal ve d'almansa" i així comença la història de la divisió nacional catalana. La derrota catalana d'Almansa, la resistència històrica d'aquells nobles lluitadors catalans anomenats Maulets que defensaren la terra, concretament a Xàtiva i a València, que desembocà en la invasió del Principat per Tortosa i Cambrils, ciutats durament castigades, i que acabà amb la darrera derrota de l'11 de setembre de 1714 i un any després la definitiva caiguda de Mallorca, formen part de la nostra història col·lectiva com a nació, de Salses a Oriola i del Cinca a l'Alguer.
Què sabem de la batalla d'Almansa? Ben poc. És com una cosa oblidada fins i tot en molts llibres d'història regionalista de Catalunya. Una batalla on van perdre els valencians, si ho volem dir així, aquests valencians dominats pels blavers, tendències negatives cap a la catalanitat, com ens fan saber moltes vegades els catalunyesos. Doncs no, la derrota d'Almansa suposà el començament d'infinitat de coses negatives. La primera, la persecució política de la llengua catalana amb la promulgació del decret de Nova Planta, un regal del primer rei de Borbó a tot el poble català, el de dalt i el de baix, sense distinció. Continuà amb la pèrdua dels nostres drets forals i la fragmentació total de l'antic regne d'Aragó, una divisió de la qual encara no ens hem recuperat.
El regne d'Aragó havia conservat les llibertats, que provenien de l'Edat mitjana, i conservava la tradició comercial vinculada estretament al comerç mediterrani. el Principat ja veié fragmentada la terra quan spanya regalà a França la Catalunya Nord per mitjà del Tractat dels Pirineus,signat el 7 de novembre de 1659, que ocasionarà una profunda decadència cultural, econòmica i política. El regne de València havia perdut l'esplendor cultural dels segles XIV i XV i estava derrotat políticament després de la derrota a la revolta de les Germanies. En realitat, era tot u regne en decadència que fou absorbit pel poderós veí castellà centralista, que no tingué pietat a l'hora d'enfonsar la nsotra terra, que va estar traïda per l'aliat anglès.
Malgrat que un segle després atalunya visqué una recuperació cultural i lingüística i uns tímids intents d'autogovern, el nostre país encara no s'ha recuperat dels desastres armats d'ara fa gairebé tres segles.
La nostra situació actual és conseqüència d'una invasió, fruit de la qual ha aparegut el blaverisme a València, que ha desnacionalitzat la terra pel lloc més feble, el sud. Tampoc al Principat se li ha retornat la llibertat militarment perduda o el tros de terra regalat a França. I encar més, la nostra nació, fragmentada territorialment, ha perdut en part la consciència de pertànyer a un país que va des de les Corberes al Segura. Aquesta, fins al moment, és una victòria del veí castellà, de l'espanyolisme, que els autonomistes corroboren. La implantació de fronteres regionals al Pirineu, al riu Sénia o el Cinca i Matarranya, és l'arma que han utilitzat per destruir la consciència nacioal catalana i absorbir-nos com a poble dins d'un estat que viu d'espatlles a la nació catalana, amb el qual mai no ens entendrem. Ara més que mai cal reivindicar la unitat del país català, superar els regionalismes valencians i principatins i conscienciar-nos que Catalunya sencera recupere la seua unitat i sobiranis, com haurien volgut els Maulets, Rafel de Casanoves i tots aquells que sofriren la derrota en pròpia carn.
Vaig publicar aquest article al Nou Diari (de Reus) el 25 d'abril de 1991. Dissortadament, és encara de vigent actualitat (cada ratlla, no ha canviat res). En el dia del 305 aniversari de la invasió espanyola, només puc dir un mot i ben alt: INDEPENDÈNCIA.
