L'autopista de peatge és una de les expressions més feridores de la injustícia i de la discriminació que pateixen els ciutadans de Catalunya. Arribarem al punt d'estar finançant doblement les vies ràpides gratuïtes que han proliferat durant les darreres dècades al centre i al sud de la península ibèrica: financem les infraestructures espanyoles amb els impostos que paguem a l'Estat (i que no tornen en forma d'inversions a Catalunya) i financem l'alliberament dels peatges que resten en aquests mateixos territoris amb els beneficis que les empreses concessionàries obtenen de les autopistes catalanes, les úniques rendibles.
Gairebé tan indigne com el sistema radial d'infraestructures que l'Estat ha imposat a costa de la nostra espoliació és la complicitat de la classe política catalana amb les empreses concessionàries. En comptes d'alliberar la infraestructura un cop amortitzada la inversió, els diversos governs catalans han preferit allargar la concessió i permetre que les empreses engreixessin el seu compte de resultats amb beneficis nets i obtinguts sense risc.
Aprofitar-se d'un mercat captiu tot carregant uns costos de transport exorbitants als ciutadans i a les empreses productives és més aviat el contrari d'allò que s'associa a la iniciativa empresarial, a la creativitat, a la lliure competència i al creixement. Malgrat això, Artur Mas va nomenar Salvador Alemany, president d'Abertis, empresa titular de la major part de concessions de les autopistes catalanes, president del consell assessor per a la reactivació econòmica. Aquest gest es pot relacionar ben bé amb una manifestació una mica peculiar d'allò que Mas entén per “mentalitat empresarial” o per declarar-se business friendly: el capitalisme de diari oficial, del negoci segur i de com xuclant els diners dels catalans es poden pagar les penyores a Espanya i rebentar els concursos internacionals.
Però el comportament del govern de CiU en aquest àmbit almenys ha estat coherent i no ha presentat cap oscil·lació respecte a les accions dels darrers governs Pujol, època en la qual es van allargar les concessions d'algunes de les autopistes ja amortitzades (Terrassa-Manresa; Garraf o Túnel del Cadí). Més sorprenent és l'actitud d'ERC que, després d'engegar justament a finals dels noranta una memorable campanya per defensar la Catalunya lliure de peatges en formar el tripartit, a partir del 2003, l'alliberament de les autopistes de pagament va caure de l'agenda política del partit i no hi va haver cap temptativa per influir en els governs de Maragall o de Montilla per modificar el règim de les concessions prorrogades per CiU. Al contrari, el tripartit va ser prolífic a pactar peatges a l'ombra i a impedir que es construïssin autovies alternatives als trams de pagament, de manera que encara avui, en ple 2012, per exemple, no s'uneixen les dues zones més urbanitzades i industrialitzades del Principat, el Camp de Tarragona i l'àrea metropolitana de Barcelona, amb cap via ràpida lliure de peatge.
Amb aquests antecedents dubto que la crida a ERC perquè s'afegeixi a la campanya #novullpagar tingui alguna mena de seguiment per part de la cúpula del partit malgrat l'entusiasme amb el qual Joan Tardà ha rebut la iniciativa, com tampoc no la tindrà amb qualsevol dels partits polítics que carreguen amb crèdits amb les entitats bancàries que participen en el negoci de les autopistes.
És interessant fixar-se en l'exemple de les empreses concessionàries dels peatges perquè en ell conflueixen bona part de les misèries que ens confinen a la relació de dominació política amb Espanya, al tractament colonial i al vassallatge fins i tot d'aquells que tot i defensar un projecte d'emancipació nacional a l'hora de la veritat es veuen tenallats per les imposicions dels poders fàctics. No hem d'oblidar que en les esmentades empreses trobem els apòstols d'aquells cercles de poder que van emergir durant el franquisme i fonamenten el seu negoci no sols en la unitat d'Espanya sinó en la decisió espanyola de drenar els recursos de Catalunya. Segurament la major part d'aquests poders no tenen cap incentiu per assolir una Catalunya independent ja que, amb tota probabilitat, el govern de l'estat català aboliria els seus negocis basats en la discriminació dels catalans i en la seva espoliació, però ja hem vist quina relació tenen amb ells la Convergència que diu haver posat el rumb cap a Ítaca o l'Esquerra Republicana d'un Oriol Junqueras que poc després d'assumir la presidència del partit es va a afanyar a impartir una conferència al Cercle d'Economia per quedar bé amb alguns d'aquests enemics de la Catalunya lliure.
Com pot comprovar el lector moltes coses es poden haver destapat amb la valenta acció de Josep Casadellà de negar-se a pagar el peatge. La primera, una actitud de rebel·lia, de desobediència que, com succeeix en àmbits tan diferents com el de la defensa del català a l'escola, la lluita contra l'espoliació fiscal o, en general, la ruptura amb Espanya, és l'únic gest vàlid i creïble per promoure un canvi en el sistema que, com hem vist, la majoria de l'estament polític no està en condicions d'impulsar.
I, en un altre sentit, potser negar-se a pagar els peatges permetrà a d'altres sectors conscients del greuge que pateix Catalunya però poc permeables a l'imaginari cultural i lingüístic català afegir-se a les reivindicacions nacionals que són també les reivindicacions per la justícia i pel seu benestar.
