Que el dèficit fiscal, és a dir els diners que tots els que vivim als Països Catalans paguem en impostos i no ens tornen ni en forma de serveis ni d’inversions, són una de les causes principals, al costat de la situació econòmica i la voluntat política, de les retallades en els serveis públics bàsics i de la manca d’inversions en sectors estratègics, com el ferrocarril, pràcticament ja no ho nega ningú. Els diners que se’n van a Espanya i no tornen, més que solidaritat, són un tribut colonial que ajuda a mantenir una estructura d’Estat parasitària i obsoleta. Malgrat això, des de la CUP, no farem costat a la proposta del president Mas de pacte fiscal. I no ho farem perquè estem convençuts que, tal com va passar amb els acords de finançament de l’època Pujol o del tripartit (recordeu en Puigcercós mostrant cofoi un cartell amb una xifra?), aquest nou procés està condemnat a la inutilitat i la frustració. Ni l’Estat espanyol ni el PP accediran a una revisió en profunditat de la relació entre els ciutadans catalans i la hisenda espanyola ni donaran, al govern de la Generalitat, la famosa clau de la caixa. Tot plegat servirà, com a màxim, per aconseguir alguns punts més en l’IRPF (que després descomptaran en les transferències), unes clàusules addicionals escrites en paper mollat i l’esment a uns topalls que no es respectaran. Després de tants anys de pesades i avorrides negociacions amb Madrid per millorar el finançament del govern de la Generalitat; el dèficit fiscal, l’espoli, segueix invariablement a prop del 10 % del PIB. A més, la cançó de l’enfadós del Pacte fiscal servirà, si no ho evitem, per aparcar un cop més el veritable debat de fons, el de la sobirania, el de la Independència, si així ho decidim entre tots i totes. Per sort, iniciatives com l’Assemblea Nacional Catalana d’aquest dissabte ens demostren que som molts els que no creiem en un nou pacte, en millorar l’”encaix”, sinó en tirar pel dret, sense demanar permís.
No obstant això, de pacte fiscal sí que ens en cal un, però d’un altre mena, i d’un altre abast, a nivell europeu com a mínim. Un acord, per establir d’una vegada el tants cops anunciat impost sobre les transaccions financeres i atacar, així, l’especulació i l’economia de casino, per combatre amb contundència el frau, per emprendre mesures dures i decidides contra els anomenats paradisos fiscals, per eliminar dels pocs llocs on encara hi és (al Regne d‘Espanya, un cop més) rèmores medievals com l’exempció d’impostos per a l’Església catòlica, per redefinir els paràmetres impositius de manera que les rendes del capital paguin més que les del treball, per eliminar refugis per a les grans fortunes, com les SICAV, per generalitzar un impost de successions raonable però efectiu que ajudi a garantir la igualtat d’oportunitats per a tot-hom….
No obstant això, de pacte fiscal sí que ens en cal un, però d’un altre mena, i d’un altre abast, a nivell europeu com a mínim. Un acord, per establir d’una vegada el tants cops anunciat impost sobre les transaccions financeres i atacar, així, l’especulació i l’economia de casino, per combatre amb contundència el frau, per emprendre mesures dures i decidides contra els anomenats paradisos fiscals, per eliminar dels pocs llocs on encara hi és (al Regne d‘Espanya, un cop més) rèmores medievals com l’exempció d’impostos per a l’Església catòlica, per redefinir els paràmetres impositius de manera que les rendes del capital paguin més que les del treball, per eliminar refugis per a les grans fortunes, com les SICAV, per generalitzar un impost de successions raonable però efectiu que ajudi a garantir la igualtat d’oportunitats per a tot-hom….
