En el seu discurs d'investidura, el president de la Generalitat, Artur Mas, va posar sobre la taula el concepte de “transició nacional”. Segons Mas, de la mateixa manera que l'Estat espanyol va realitzar amb èxit la transició a la democràcia encabat el franquisme, Catalunya, sota el seu govern, havia d'encetar un procés de transició cap a l'exercici del dret a decidir. De les paraules del president semblava clar que CiU emprendria polítiques ambicioses en matèria nacional, més encara quan ERC ha ofert per activa i per passiva el seu suport al Govern en aquest àmbit.
Un cop d'ull al primer any i escaig de legislatura ens demostra, però, que el govern d'Artur Mas no ha demostrat gaire ambició nacional. De fet, en alguns casos, fins i tot reculat respecte els temps del tripartit. Repassem l'hemeroteca més recent. El 10 de juny de 2011, per exemple, CiU va votar en contra de fomentar la presència del català a la justícia, tombant una proposta d'ERC perquè la llengua fos requisit per exercir de jutge a Catalunya. El 26 de setembre de 2011, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, presentava un acord amb les majors que deixava en paper mullat l'ambiciosa Llei del cinema aprovada en la legislatura anterior, que d'aplicar-se hauria garantit el 50% de cinema en català. De la tebior nacional de CiU no se n'escapa ni la reivindicació del finançament: malgrat la seva abrandada retòrica en aquesta matèria, la federació nacionalista, de motu proprio, va presentar el 26 d'octubre de 2011 una esmena a la totalitat a una proposició de llei d'ERC a favor de la publicació de les balances fiscals. Dos partits més van registrar idèntiques mocions: el PP i Ciutadans. Insòlit.
Més decisions incomprensibles per un govern “sobiranista”: el 19 de gener de 2012, CiU i PP van votar conjuntament una moció per buidar de contingut les delegacions internacionals de la Generalitat i estudiar el possible tancament d'alguna d'elles: adéu-siau, doncs, a la tan necessària diplomàcia catalana. Algú se'n recorda de l'encès debat sobre el CAT a les matrícules? El passat 2 de febrer, Convergència va votar, de bracet amb el PP, contra la possibilitat d'oferir garanties jurídiques als conductors que catalanitzessin a la placa del seu vehicle. El retrocés més greu en matèria nacional, però, és el que fa referència a TV3 i Catalunya Ràdio. El govern d'Artur Mas sembla decidit a acabar amb l'actual model de televisió pública nacional, la gran obra de Jordi Pujol. Així ho demostra la retallada brutal al pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (un 15%) i l'aprovació el passat nou de febrer, amb el suport del PP, de la reducció progressiva de la publicitat a Catalunya Ràdio. Una decisió que la deixa tocada de mort i que té un únic beneficiari: el Grup Godó.
Ja sabem que el tripartit no es caracteritzava per aplicar el programa polític de Maulets. Es van encarregar de recordar-ho a diari desenes d'opinadors, tertulians i articulistes que afirmaven que Catalunya, de la mà del pacte de progrés, caminava cap l'espanyolització total. Resulta sorprenent l'espès silenci de la majoria d'aquestes veus ara que CiU fa explícits passos enrere en matèria nacional. Analitzant el primer any d'Artur Mas, hom podria dubtar si vam fer gaire bon negoci defenestrant el president Montilla. I és que el Govern de CiU, més que una transició nacional cap al dret a decidir, està realitzant una transició nacional cap a Espanya. De fet, res nou sobre la capa de la terra: és sabut que Convergència i Unió i allò que representa ha estat, des de la nit dels anys, el principal obstacle per la independència dels Països Catalans. Com més aviat en prenguem consciència definitivament, més d'hora encetarem de debò el llarg camí cap a la llibertat.
Un cop d'ull al primer any i escaig de legislatura ens demostra, però, que el govern d'Artur Mas no ha demostrat gaire ambició nacional. De fet, en alguns casos, fins i tot reculat respecte els temps del tripartit. Repassem l'hemeroteca més recent. El 10 de juny de 2011, per exemple, CiU va votar en contra de fomentar la presència del català a la justícia, tombant una proposta d'ERC perquè la llengua fos requisit per exercir de jutge a Catalunya. El 26 de setembre de 2011, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, presentava un acord amb les majors que deixava en paper mullat l'ambiciosa Llei del cinema aprovada en la legislatura anterior, que d'aplicar-se hauria garantit el 50% de cinema en català. De la tebior nacional de CiU no se n'escapa ni la reivindicació del finançament: malgrat la seva abrandada retòrica en aquesta matèria, la federació nacionalista, de motu proprio, va presentar el 26 d'octubre de 2011 una esmena a la totalitat a una proposició de llei d'ERC a favor de la publicació de les balances fiscals. Dos partits més van registrar idèntiques mocions: el PP i Ciutadans. Insòlit.
Més decisions incomprensibles per un govern “sobiranista”: el 19 de gener de 2012, CiU i PP van votar conjuntament una moció per buidar de contingut les delegacions internacionals de la Generalitat i estudiar el possible tancament d'alguna d'elles: adéu-siau, doncs, a la tan necessària diplomàcia catalana. Algú se'n recorda de l'encès debat sobre el CAT a les matrícules? El passat 2 de febrer, Convergència va votar, de bracet amb el PP, contra la possibilitat d'oferir garanties jurídiques als conductors que catalanitzessin a la placa del seu vehicle. El retrocés més greu en matèria nacional, però, és el que fa referència a TV3 i Catalunya Ràdio. El govern d'Artur Mas sembla decidit a acabar amb l'actual model de televisió pública nacional, la gran obra de Jordi Pujol. Així ho demostra la retallada brutal al pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (un 15%) i l'aprovació el passat nou de febrer, amb el suport del PP, de la reducció progressiva de la publicitat a Catalunya Ràdio. Una decisió que la deixa tocada de mort i que té un únic beneficiari: el Grup Godó.
Ja sabem que el tripartit no es caracteritzava per aplicar el programa polític de Maulets. Es van encarregar de recordar-ho a diari desenes d'opinadors, tertulians i articulistes que afirmaven que Catalunya, de la mà del pacte de progrés, caminava cap l'espanyolització total. Resulta sorprenent l'espès silenci de la majoria d'aquestes veus ara que CiU fa explícits passos enrere en matèria nacional. Analitzant el primer any d'Artur Mas, hom podria dubtar si vam fer gaire bon negoci defenestrant el president Montilla. I és que el Govern de CiU, més que una transició nacional cap al dret a decidir, està realitzant una transició nacional cap a Espanya. De fet, res nou sobre la capa de la terra: és sabut que Convergència i Unió i allò que representa ha estat, des de la nit dels anys, el principal obstacle per la independència dels Països Catalans. Com més aviat en prenguem consciència definitivament, més d'hora encetarem de debò el llarg camí cap a la llibertat.
