Com acostuma a succeir, segurament la caverna mediàtica espanyola s’afanyarà a defensar, amb la fermesa que els caracteritza, les paraules del tan democràtic i equilibrat Antonio Moreno, cap superior de policia del País Valencià, que, en referir-se a la brutal actuació dels seus agents contra els manifestants de l’institut Lluís Vives, afirmà amb tanta contundència com prepotència que: “No és prudent, des del punt de vista de la tàctica i la tècnica policial, que jo li digui a l’enemic quines són les meves forces, les meves febleses”.
Asseguraran que aquell bon home no volia pas dir allò, que fou una simple relliscada verbal, un lapsus linguae sense cap mena d’importància. Tan innòcua i divertida com la genial facècia de l’enginyós Gregorio Peces Barba de l’octubre passat: “aquesta vegada es resoldrà tot sense necessitat de bombardejar Barcelona”. Per als defensors a ultrança del PP i de la seva intransigència unitarista, els valencians tenen el sentit de l’humor tan pobre i limitat com els catalans, que mai no som capaços de valorar com cal una brometa.
Tindran tota la raó, no cal dir-ho: què hi pot haver de més lògic que un cap de policia defineixi les persones que té l’obligació de servir i protegir com l’enemic? Si entorpeixen la seva excelsa labor policial, com se suposa que els hauria de definir? Com els amics? I que hauria de fer amb ells, si tenen la poca vergonya de manifestar-se o, encara pitjor, de tallar algun carrer? Convidar-los a un suís o a un cafè amb llet?
El magnífic senyor Moreno ho té clar: aquells que se li oposen són, directament i sense cap mena de distincions, l’enemic. I amb l’enemic, per descomptat, no s’hi valen contemplacions de cap gènere. Tant si són menors d’edat, ancians, incapacitats o simples vianants, cal administrar-los la medicina que mereixen: el xarop de bastó.
Què es pensaven, els estudiants que protestaven per una raó tan nímia com la de no tenir calefacció a les aules en el període més cru de l’hivern? Pensaven que podrien convertir els carrers de València en una nova Plaza del Sol? Què als enemics, pel sol fet d’ésser ciutadans, se’ls havia de tractar com a persones? Què als enemics els eren aplicables els Drets Humans? Encara gràcies si tenien en consideració el Conveni de Ginebra!
Tanmateix, per més que ho vulguin repetir els tertulians fossilitzats de la Tdt ultraconservadora, saben tan bé com la majoria de la població que el cap de policia valencià no patí un sobtat i invencible lapsus linguae, sinó un lapsus mens, un instant de lucidesa mental marcial, de sinceritat absoluta.
Digué exactament allò que pensen tant ell com els que l’han col·locat al lloc on és, que —per més que la Llei Orgànica 2/1986, de 13 de març, de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat assenyali, en el seu article 11, que aquestes “tenen com a missió protegir el lliure exercici dels drets i llibertats i garantir la seguretat ciutadana”— el poble és l’enemic… i cal lligar-lo ben curt! A l’enemic ni aigua!
O potser resta algú que cregui, encara, en la llegenda urbana de la sobirania popular?
