Quan la cúpula central del PP designà Ricardo Costa com a cap de turc i el suspengué de militància, Francisco Camps s´intentà escapolir de l´atenció mediàtica amb la tornada de tota una època: avalem la seua excepcional gestió. Suposem que és el que sonava als caps dels cinc jurats que absolgueren aquests dos personatges al judici dels vestits, donant per provat el que les evidències desmentien per a tirar un vel sobre l´assumpte i fer com si res haguera passat.
No són les úniques persones que han aprés a diferenciar la bona corrupció de la dolenta per la seua excepcional gestió. Són moltes les que atorguen el seu permís per a la bona corrupció a una gent que està en política per a fer-se rica a canvi de cants de sirena emesos per Canal 9 i altres, de decorats per a grans events que s´esfumen com els diners balafiats i d´unes quantes embolicades de bandera.
Són moltes les que s´han cregut que l´idioma de la corrupció, de les dependències i els suports clientelars, és d´ús general i normalitzat. L´entenen mentre transforma els procediments en concessions a dit, a través dels tràmits que mouen pocs o molts diners públics. Quan esborra el principi d´igualtat que ha de regir l´accés a plantilles, contractacions i bosses de treball de molts estaments públics. Quan s´utilitza a les llistes d´espera de la sanitat, l´accés a determinades escoles o l´obtenció de pisos de protecció oficial. Hi ha gent "beneficiada" que el fa servir amb la mateixa facilitat que Rus o Fabra malgrat que el benefici siga l´engruna i no la molla.
Però si tot això és possible, si hi ha tal acceptació generalitzada, cal que esbrinem quina ètica col·lectiva, quina moral, quina ideologia, ha pogut fer créixer una cosmovisió tan destructiva de qualsevol patró d´equitat. Sense necessitat de recórrer en detall a l´antropologia per a revisar en quin moment es varen trencar les comunitats igualitàries basades en el repartiment i la manca del sentit de propietat, podem afirmar que hi ha dos moments cabdals en l´evolució de les nostres societats que crearen el substrat que permet que gairebé tothom assumisca la corrupció com inevitable en un o altre grau.
El primer ha estat documentat a dojo pel feminisme, superant amb escreix als primers marxistes. Es produeix al si de les comunitats humanes que consolidaren l´escissió social de gènere i la dominació de les dones pels homes. Portem milers d´anys vivim dins un paradigma que valida que al menys la meitat de la població estiga sotmesa a l´altra meitat. És veritat que el grau de dominació i d´aprofitament poden variar molt d´unes situacions a altres i també que als darrers dos segles el combat d´aquest paradigma ha avançat prou, però l´asimetria encara la tenim a la plaça, a casa i al cervell.
El segon moment es produeix amb l´escissió de la societat en classes i la preeminència de la propietat privada dels mitjans de producció. Al contrari que en la qüestió de gènere, els darrers segles i especialment als darrers 30 anys, hem vist com el sistema de dominació classista ha crescut en extensió i intensitat fins a dominar tots els racons del planeta. Podríem parlar d´altres dominacions, de situacions asimètriques com les dominacions d´unes nacions per altres o el poder de les persones adultes sobre la joventut, però creguem que el valor conceptual de les dominacions de gènere i classista les atorga el poder de configurar una forma de pensament o ideologia de falsa consciencia dominant, amb capacitat de justificar la corrupció política i empresarial. No s´obliden, però, d´altra dominació més estesa i més amagada com és la dominació especista, sobre la qual descansen totes les altres.
Saber on rauen les arrels del problema no vol dir que s´hagen d´esperar moments millors per a lluitar per l´equitat de gènere, el socialisme i contra la corrupció. Molta gent treballa pel que és de justícia sense deixar que es convertisca en una almoina que es dóna o es lleva a discreció. És el cas, per exemple, de la gent d´Orba, en lluita per mantindre els programes de desenvolupament i suport comunitari del parc Alcosa front a l´atur permanent (sempre per sobre del 30% a aquest barri), la pobresa i la marginació. Com que s´ha reduït dràsticament el flux de recursos, la Generalitat i l´Ajuntament d´Alfafar tingueren la brillant idea de retallar per ací, però la gent d´Alcosa alçà el cap i inicià una lluita que demà ja sumarà 49 dies de vaga de fam (el últims 27 pel company Toni Valero).
Molta més gent treballa per un canvi real que garantisca el desenvolupament dels seus barris, pobles i ciutats mitjançant l´ús adequat dels recursos de totes i tots, un ús per a la gent i no per a les butxaques i els interessos dels gestors excepcionals i la seues colles abocades a la menjadora, des del Bigotes fins a l´últim comissionista que haja rondat els ajuntaments més xicotets i més apartats del país. I molta més gent és la que pot canviar de perspectiva, que pot veure s´ha de canviar de ruta perquè els gestors excepcionals ens porten per un camí trillat d´explotació i dominació i, com que el volant és nostre, l´hem de recuperar.
No són les úniques persones que han aprés a diferenciar la bona corrupció de la dolenta per la seua excepcional gestió. Són moltes les que atorguen el seu permís per a la bona corrupció a una gent que està en política per a fer-se rica a canvi de cants de sirena emesos per Canal 9 i altres, de decorats per a grans events que s´esfumen com els diners balafiats i d´unes quantes embolicades de bandera.
Són moltes les que s´han cregut que l´idioma de la corrupció, de les dependències i els suports clientelars, és d´ús general i normalitzat. L´entenen mentre transforma els procediments en concessions a dit, a través dels tràmits que mouen pocs o molts diners públics. Quan esborra el principi d´igualtat que ha de regir l´accés a plantilles, contractacions i bosses de treball de molts estaments públics. Quan s´utilitza a les llistes d´espera de la sanitat, l´accés a determinades escoles o l´obtenció de pisos de protecció oficial. Hi ha gent "beneficiada" que el fa servir amb la mateixa facilitat que Rus o Fabra malgrat que el benefici siga l´engruna i no la molla.
Però si tot això és possible, si hi ha tal acceptació generalitzada, cal que esbrinem quina ètica col·lectiva, quina moral, quina ideologia, ha pogut fer créixer una cosmovisió tan destructiva de qualsevol patró d´equitat. Sense necessitat de recórrer en detall a l´antropologia per a revisar en quin moment es varen trencar les comunitats igualitàries basades en el repartiment i la manca del sentit de propietat, podem afirmar que hi ha dos moments cabdals en l´evolució de les nostres societats que crearen el substrat que permet que gairebé tothom assumisca la corrupció com inevitable en un o altre grau.
El primer ha estat documentat a dojo pel feminisme, superant amb escreix als primers marxistes. Es produeix al si de les comunitats humanes que consolidaren l´escissió social de gènere i la dominació de les dones pels homes. Portem milers d´anys vivim dins un paradigma que valida que al menys la meitat de la població estiga sotmesa a l´altra meitat. És veritat que el grau de dominació i d´aprofitament poden variar molt d´unes situacions a altres i també que als darrers dos segles el combat d´aquest paradigma ha avançat prou, però l´asimetria encara la tenim a la plaça, a casa i al cervell.
El segon moment es produeix amb l´escissió de la societat en classes i la preeminència de la propietat privada dels mitjans de producció. Al contrari que en la qüestió de gènere, els darrers segles i especialment als darrers 30 anys, hem vist com el sistema de dominació classista ha crescut en extensió i intensitat fins a dominar tots els racons del planeta. Podríem parlar d´altres dominacions, de situacions asimètriques com les dominacions d´unes nacions per altres o el poder de les persones adultes sobre la joventut, però creguem que el valor conceptual de les dominacions de gènere i classista les atorga el poder de configurar una forma de pensament o ideologia de falsa consciencia dominant, amb capacitat de justificar la corrupció política i empresarial. No s´obliden, però, d´altra dominació més estesa i més amagada com és la dominació especista, sobre la qual descansen totes les altres.
Saber on rauen les arrels del problema no vol dir que s´hagen d´esperar moments millors per a lluitar per l´equitat de gènere, el socialisme i contra la corrupció. Molta gent treballa pel que és de justícia sense deixar que es convertisca en una almoina que es dóna o es lleva a discreció. És el cas, per exemple, de la gent d´Orba, en lluita per mantindre els programes de desenvolupament i suport comunitari del parc Alcosa front a l´atur permanent (sempre per sobre del 30% a aquest barri), la pobresa i la marginació. Com que s´ha reduït dràsticament el flux de recursos, la Generalitat i l´Ajuntament d´Alfafar tingueren la brillant idea de retallar per ací, però la gent d´Alcosa alçà el cap i inicià una lluita que demà ja sumarà 49 dies de vaga de fam (el últims 27 pel company Toni Valero).
Molta més gent treballa per un canvi real que garantisca el desenvolupament dels seus barris, pobles i ciutats mitjançant l´ús adequat dels recursos de totes i tots, un ús per a la gent i no per a les butxaques i els interessos dels gestors excepcionals i la seues colles abocades a la menjadora, des del Bigotes fins a l´últim comissionista que haja rondat els ajuntaments més xicotets i més apartats del país. I molta més gent és la que pot canviar de perspectiva, que pot veure s´ha de canviar de ruta perquè els gestors excepcionals ens porten per un camí trillat d´explotació i dominació i, com que el volant és nostre, l´hem de recuperar.
