2011. Tot resum és subjectiu i tota síntesi, sempre parcial. Però el rostre multidimensional de la crisi del capitalisme senil, la triple onada blava –CiU, PP i PxC- que consolidava un bloc conservador encorat en la cultura de la por i l’esclat de la indignació com a resposta social han marcat ritme i empremta al 2011 que ara clou. Matinades curtes i nits llargues on la crisi cronificada, les retallades antisocials i el silent cop d’estat financer van centrar bona part dels ‘estirant del fil’ d’enguany.
Del frau fiscal als beneficis bancaris
Per provar de posar números a una estafa planificada via doctrina del xoc, obríem -tornant de l'estiu- amb les dades sobre frau fiscal empresarial català: 16.000 milions d’euros anuals, amb els silenciats noms i cognoms dels evasors inclosos. País de businnes friendly i govern del Marquès d'Esade, el frau es recompta: sis cops el volum de les pitjors retallades antisocials imposades per l’executiu neocon-vergent d’Artur Mas, el pare del qual es trobava entre el llistat de delinqüents de coll blanc i alta volada. Un aspecte, entre l'economia de casino i la crònica del gran saqueig, on seguíem incidint a la Directa 251. Posteleccions 20N. Tot titolant ‘Els mercats marquen el pas a Artur Mas’. Cronologia precisa: el 18 d’octubre Duran i Lleida etzibava a ESADE: “no és que no tingui idees, és que si les explico, perdré les eleccions”. Dit i fet, el 22N, només dos dies després de les eleccions, Artur Mas anunciava l’augment de la carestia de la vida per a 2012: més impostos, més pujades, més taxes. Després de les retallades, el torn dels atracaments.
Els bancs guanyen, Goldman Sachs governa
En la mateixa estela, ens havíem endinsat abans en la comptabilitat tafurera de la crisi: durant 2010, la banca va a tornar a guanyar 15.000 milions d’euros –75.000 milions des de l’inici de la crisi- i les grans empreses de l’Ibex35 47.000 milions, reportant més de 24.000 milions en dividends a la borsa espanyola. En aquest context de ball de xifres, alenàvem a la convocatòria global del 15-O i obríem la Directa 245 apuntant que que el milionari rescat bancari global ja superava en 92 cops la quantia necessària per eradicar la fam al món. Sumar ells i seguir restant nosaltres, a la Directa 252 abordàvem la pressa de possessió de Goldmans Sachs als executius de la UE via Grècia i Itàlia. De seguida, Rajoy confirmava el poder 'de iure' de la tecnocràcia neoliberal a Europa nomenant Luis de Guindos, exdirector de la fallida Lehman Brothers a l’Estat espanyol, com a ministre d’economia.
#15M: La indignació arriba per a quedar-s’hi
Ben sortosament, entre maig i juliol la Directa va haver de modificar la seva maqueta habitual per amplificar, en diverses edicions especials, l’onada d’indignació que va omplir places i carrers. De 59 persones acampades la primera nit a milers cridant al carrer, la portada 231 es reblava amb un sintètic i categòric “la plaça resisteix”, via desobediència civil davant la violència policial. I el 16 de juny alçavem el dit per dir que el setge de veritat al Parlament era l’escomesa històrica contra els drets socials, rubricada per la majoria de diputades. En un context sociopolític de demolició controlada de l’estat de benestar. Cadència de memòria i cadena de lluita en un any farcit, tot plegat, de dates fetes icona: 15-M, 27-M, 15-J, 19-J, 15-O. I també 10-A, per suposat: Barcelona cloïa la ronda de consultes sobiranistes on més de 850.000 han expressat la seva voluntat política d’independència després d’un altre frau, en aquest cas polític-institucional, consumat a plena llum del dia: el de l’estatut tres cops ribotejat i sentenciat pel Constitucional per sobre de la voluntat popular.
País Basc: el present, cruïlla de passat i futur
En els compasos de l'any i el rigor del directe de la Directa obríem l’Estirant del Fil 247, amb trets indefugiblement històrics: 4 pàgines a fons arran de la històrica decisió d’ETA de cessar definitivament en la lluita armada. Decisió que obria un nou escenari, inèdit, al País Basc. Cartografiàvem totes les violències i el mapa encara inacabat del sofriment que caracteritza el darrer conflicte armat, darrer estat d’excepció també, en el si de la UE. Amb el rerefons del teló basc, el maig havien radiografiat la dimensió de l’apartheid electoral basc emanat de la Llei de Partits: 40.000 persones en llistes negres amb els drets suspesos. I el juny, informaven del nomenament de Baltasar Garzón com a membre del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura i del darrer judici contra els GAL que va acabar de nou, insoportable lletania del terrorisme d’Estat, en plena impunitat.
Nosaltres i les nostres
Absències presents, el capvespre del 26 d’abril la redacció de la Directa –muda, esparrecada, fràgil- es glaçava de cop. Quan arribava, cec tret sec en el escaires de la nit, la notícia del suïcidi de Patrícia Heras, una de les persones condemnades en el muntatge del cas 4F. Amb afany de memòria adolorida i voluntat de justícia reparadora, si és cert que el temps posa cadascú al seu lloc i cada cosa on pertoca, l’Estirant del Fil 246 feia llum sobre el 4F després d’anys de murs infranquejables. Informàvem de la condemna contra dos agents especials de la Guàrdia Urbana per torturar el fill d’un consol: tots dos agents eren els mateixos que havien maltractat les detingudes del 4F el febrer de 2006, únic testimoni contra els joves injustament empresonats. Totes dues denúncies referien el mateix modus operandi i la mateixa brutalitat. Fil a l’agulla en el mateix àmbit dels drets civils, 2011 ens va obligar a transitar per l’estrena repressiva del conseller d’Interior Felip Puig –“s’ha acabat la impunitat”, “anirem més enllà de la llei”-, per l’adquisició de noves pilotes de goma (en plena iniciativa social per la seva prohibició) i pel processament dels comandaments de la Brigada Mòbil.
Altres pedaços de resum irresumible de 2011: del negoci de la venda d’armes espanyoles arreu del món, al mapa de la corrupció als Països Catalans, passant pel rastre de la talidomida –un nociu medicament prohibit- o furetejant col·lapse a les presons catalanes. També l’estat de la tortura a l’estat espanyol, els silencis mediàtics de 2010, el Pla Bolonya, el cas Vilaró que es va tancar finalment a favor de Vilaweb o Tahrir com a símbol universal de la resistència van donar fils i filatures, puntades i caps d’agulla per seguir informant, per seguir avançant. Amb l’esperança entre les dents -que diria John Berger- davant un món en frau cada cop més injust, absurd i desigual. Esperança mossegada encara, a cada passa, a l'assemblea permanent i quotidiana de la Directa. Per provar de desfer la troca, estirar de la insubmissió informativa i intentar esbotzar la llei del silenci.
