Marcel Casellas recorda les detencions de 1981

1 De matinada han trucat

Són les hores petites del 3 de desembre de 1981, truquen a casa, de matinada, m’emmanillen, regiren la casa de dalt a baix, no acaben de trobar res que els interessi especialment —tot i que ensumen amb extrema precaució, i es passen de l’un a l’altre, un “misteriós” bol de ceràmica; els dic que és formatge de tupí que mesos enrere vaig intentar confeccionar, l’un s’ho creu, l’altre —l’espavilat— decideix que pot tractar-se d’algun tipus de matèria explosiva—. Finalment se m’emporten cap a Via Laietana —aleshores Layetana, encara—; l’espavilat decideix emportar-se una mostra del formatge per fer-lo analitzar, estic cagat de por però la idea em fa mig somriure.

Passo unes cinc hores dret en un petit despatx, la comissaria és un caos d’entrades i sortides de policies de paisà, sospito que hi ha hagut altres detencions però no arribo a entreveure ningú, tret dels diversos “socials” que cada quart d’hora treuen el cap pel despatxet, ara un em fa preguntes absurdes mig amablement, ara l’altre m’estira els cabells o em prem les orelles, i encara, el del canell enguixat —algun cop donat amb massa embranzida, suposo— m’insulta, m’amença i em diu que ho sap tot de mi, estic cagat però curiosament conservo una estranya serenitat, només deuen haver passat unes hores i ja sento que no sé res de res del món exterior.
 

De sobte, em porten al subterrani, a la masmorra, deu o dotze cel·les —dedueixo— de la mida d’una tarima de bateria, enreixades i totalment incomunicades entre si i, és clar, del món; penso que a fora ja deu clarejar…, o potser ja és migdia..., vés a saber. Sóc conscient que la llei els permet deu dies d’incomunicació —ni advocats, ni metges, ni visites d’amics o familiars—, em sento segrestat, en mans d’uns llunàtics que tenen les mans lliures; que estigués tranquil, em deien mentre em conduïen cap a baix, que al final cantaria pels descosits, que els altres ja ho havien fet —qui devien ser els altres?, intentava pensar en noms, cares concretes, companys, és clar, però quins…?—.

2 Pujar-baixar, tensió-distensió

Les estones de masmorra eren, però, estones d’una certa distensió. Tot i així, temies el crit: el crit era un número, si era el meu, m’extremia, volia dir que et pujaven cap a dalt, cap al despatxet dels interrogatoris; si no era el meu, també m’extremia: a qui li tocaria pujar aquesta vegada? Pujar volia dir tensió, terror. El que em feia més por era el del canell trencat i, també, l’espavilat del formatge; ni havia un amb ulls blaus que es feia el bo, de fet era un consol quan era ell qui em reclamava, ell ho entenia tot, em mostrava fotografies meves, tocant el contrabaix amb l’Orquestrina Galana, carregant el piano de paret que en aquells temps traginàvem per tots els envelats de Catalunya, fins escalant a Montserrat m’havien seguit i retratat… Quan uns i altres es cansaven de sacsejar-me, em tornaven a baix, distensió a la fi.

3 I vam cantar, i tant que vam cantar, pels descosits…!
 
Era a baix, una d’aquelles estones de distensió, mig endormiscat, no tenia ni idea de quants dies feia que érem a l’infern, una veu que em va sonar familiar va començar a entonar el Rossinyol que vas a França, el guarda el va fer emmudir picant els barrots de la seva cel·la amb la porra, però el veí del costat va arrencar amb La presó de Lleida, més cops de porra als barrots, vaig iniciar El testament d’Amèlia, sort en vaig tenir del guarda que em va tallar a mitja segona estrofa —en aquest país tothom se sap aquestes cançons però quasi ningú passa de la segona estrofa—, em va rellevar, però, un cor de noies amb La filla del marxant, que no van tenir la mateixa sort que jo: els guardes, farts de tanta llauna, les van deixar fer i, és clar, després del primer “la virondon, quan ella va al sarau i es posa boniqueta” ja no van trobar “el faldellí vermell” ni “l’enrivetat negre”...

Els guardes devien estar realment molt cansats perquè unes tres o quatre hores després —o potser quaranta vuit, el temps, sense albades ni postes de sol, no existeix— van deixar d’incordiar amb la cosa de les cançons. Cantàvem a tothora, sempre les dues estrofes conegudes i algun pastitx fet a base de fragments de la tercera i la quarta. De mica en mica havíem anat identificant quasi totes les veus, la incomunicació es trencava gràcies al fet de cantar. A la meitat d’El poder del cant vaig sentir que em reclamaven a dalt, em vaig cagar un cop més i, mentre el guarda s’acostava cap a la meva cel·la per conduir-m’hi, vaig aprofitar per improvisar uns versos:

Don Francisco se n’estava
tancadet a la presó
i ara em criden allà a dalt
déu del cel, ai quina por

i mentre pujava els esglaonets que conduïen cap al suplici vaig sentir algú, amb accent de Reus, que continuava:

Ja n’hi compra una guitarra
que té un so consolador
i els ’nirem dant la tabarra
continuant amb la cançó

Va ser un interrogatori tou, aquella vegada. Pel passadís, però, vaig creuar-me amb l’amic Carles que mostrava signes inequívocs de maltractament físic i, aquest, en un moment de distracció dels guardes, va xiuxiuejar-me alguna cosa així com “digues a la Teresa que d’Andorra, res de res”.

Quan em van retornar a la cel·la, encara sonava El poder del cant, i ara sí, amb la lletra del tot canviada, ja que tots i cadascun dels detinguts aprofitava per dir-hi la seva ja fos sobre el propi estat d’ànim, el contingut de l’interrogatori, el tipus de maltractament sofert, però, sobretot, per infondre força a la resta. Els guàrdies definitivament es feien els desentesos. Jo ja m’havia empescat la meva estrofa de vuit versos:

Ja torno a ser a la masmorra
cançonetes a cantar-les
i les penes, junts passar-les
fotent-nos del de la porra (i)

Teresa, m’he trobat al Carles
bon company que mai s’ensorra
i m’ha dit en unes xarles
que no diguis res d’Andorra

Cançó per cançó, estrofa per estrofa, ens ho anàvem explicant tot i més, uns venien de Reus, altres de Manresa, jo del Baix Llobregat, la majoria de Barcelona; “El Jaume ha estat prou destre/ lligant una corda al llit/ i als seus nassos ha fugit/ rapelant per la finestra”; l’altre no va voler obrir-los la porta i la van haver d’esbotzar a cops de destral; als altres els havien anat a buscar amb gossos ensinistrats; les noies compartien cel·la amb un transvestit passavolant —els delinqüents comuns s’hi estaven com a molt unes hores, en aquell catau—, l’una estava prenyada, l’altra convalescent d’una operació de cataractes; el del canell trencat estava obsessionat en algun afer relacionat amb Andorra; érem setze…, setze en total.

Feia un any o dos que havia enregistrat amb la Marina Rossell unes corrandes del Rosselló amb textos de la Maria Mercè Marçal i, a més, el repertori de la Galana incloïa, en aquella època, les “Corrandes de Beget”. Malgrat tot, crec que el meu primer contacte real amb el cant improvisat va ser en aquella estranya situació.

4 El viatge

Vuit o nou dies després d’aquella maleïda matinada d’hivern del 81 ens van portar a Madrid. Era negra nit, però en pujar als furgons vam poder escoltar alguns crits d’amics i soroll de patacades: a fora hi havia vida, encara. El trajecte va ser etern, però compartint furgó, almenys, vam xerrar, i pel damunt del fred, la gana, la son i la por vam acabar cantant —un fragment, però— el Romanço dels Segadors que en Subirachs havia popularitzar a les Sis Hores Canet. A Madrid, a l’Audiencia Nacional, una altra vegada aïllament. La cel·la que recordo era igual de minúscula que la “plàcida” masmorra, però el sostre era alt com un sant Pau, semblava una cel·la per empresonar en Robafaves de Mataró o en Romà de Vilanova de Sau (el gegant més alt de Catalunya, crec). Unes hores dempeus (no hi havia ni un tamboret) i un jutge més sord que una campana em va prendre declaració:

—Però usted que ha hecho? —Anava fullejant un manuscrit que, a Via Layetana, m’havien fet escriure i reescriure mil vegades sobre la meva vinculació a l’independentisme d’esquerres.

—Yo? nada —vaig dir.

—Diga: Su senyoría! —em va renyar un funcionari que assistia al jutge.

—Nada, su senyoría —vaig repetir.

—Más alto, que su senyoría no oye bien —el funcionari, altre vegada.

—¡Nada! —vaig dir cridant, però sense que semblés antipàtic, per si de cas.

Vint minuts de conversa felliniana i al final su senyoría, amb veu d’emprenyat, va dir:

—¡Fuera! —I el funcionari em va empènyer fora del despatx del jutge.

Em vaig trobar sol, en un hangar fosc, enorme i solitari; al capdavall s’hi distingia —petita i llunyana— una porta oberta des d’on entrava tímidament la llum del dia —uf, quants dies sense veure-la—, i al centre d’aquell raig, la silueta d’un tricorni. Vaig anar cap a la llum, poruc, convençut que era una mena de parany per aplicar-me la llei de fugues. Quan vaig arribar al capdavall, ningú no va em disparar. —Buenos días —vaig dir, mentre sortia al carrer, al tricorni—. Ni em va mirar. A fora, un grup d’amics i d’advocats bascos —els catalans encara no havien tingut temps d’arribar— em van venir a rebre i a escoltar-me fins a un bar on, a poc a poc, a manera de degoteig lent però constant, van anar arribant quasi tots els cantaires. Exceptuant en Pere i en Jaume, que van estar un temps empresonats, érem tots al carrer, sense càrrecs. M’atreviria a dir que el fet de cantar va contribuir, en certa manera, a aquesta absència de càrrecs.

Actualment, trenta anys més tard, acostumo a practicar la glosa i freqüento —tot i que menys del que voldria— les trobades de cançó improvisada. Sempre recordaré, però, aquells setze glosadors de les masmorres de Via Layetana que, lluny de la rima, la mètrica i la poesia, vam vèncer la incomunicació policial —i sobretot el desànim— gràcies al cant i, especialment, al cant improvisat.

 
Marcel dixit, 3 de desembre de 2011