Quan parlem d’esborrar del mapa un poble, una ciutat o un país acostumem a fer-ho en sentit figurat, no solem referir-nos a l’eliminació de la seva representació gràfica sinó a un fet més dramàtic: la destrucció real, sovint física, del lloc esborrat o esborrable, ja sigui per catàstrofes naturals o per l’acció d’humans desnaturalitzats, com els bombardejos que fan vessar les últimes gotes de xerigot al constitucionalista Peces Barba. Els llocs reduïts al no-res deixen de ser dignes de menció als mapes. Però el fenomen pot donar-se també al revés? Esborrar, en el sentit literal, un poble del mapa també té repercussions sobre l’espai físic?
Capolat és un municipi del Berguedà, al límit amb el Solsonès, de 34 Km2 i només 77 habitants (2009), després d’anys de davallada demogràfica (340 hab. el 1930, 220 el 1960, 145 el 1981...). Entre els 1.857 municipis que hi ha als Països Catalans (si hi incloem l’Aran, la Fenolheda i la franja castellanoparlant del País Valencià) n’hi ha molts altres que haurien servit d’exemple per al que aquí es pretén exposar. La tria, però, no ha estat a l’atzar.
L’eliminació de municipis poc poblats és un tema recurrent cada cop que es parla d’ordenació territorial. La Llei d’ajuntaments de l’Estat espanyol de 1845 va suposar una reducció considerable del nombre de municipis. En concret al territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya es va passar dels 1.752 municipis preexistents a 1.079 el 1847. Malgrat que la següent gran retallada del nombre d’ajuntaments va tenir lloc en el període 1960-71, en ple franquisme, passant de 1.057 a 933, i que ja en època formalment democràtica s’ha produït una petita revifalla d’independències municipals, fins arribar a les 947 actuals, l’amenaça d’agregació ha continuat planant sobre els mal anomenats municipis petits. El desembre de 2000 una comissió d’experts, creada per la Generalitat de Catalunya i encapçalada pel també constitucionalista Miquel Roca, va redactar l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, en la que entre altres moltes consideracions, proposaven un pla de fusions i agregacions per als municipis de menys de 250 habitants, que en aquell moment eren 203. En el cas de Capolat els experts proposaven la seva integració al municipi de Berga (22,6 km2 i 17.160 hab. el 2009). Al final l’Informe Roca es va desar en un calaix per vàries raons, entre elles el rebuig generat als municipis condemnats a desaparèixer.
El 2011 són les “inevitables retallades fruit de la crisi econòmica” les que serveixen de coartada per a ressuscitar el discurs de la necessitat d’eliminar administracions, racionalitzant-les. I en aquesta racionalització, de la certament asfixiant superposició d’administracions (municipis, comarques, projectes de vegueries, províncies, comunitats autònomes, estats aliens, organismes supraestatals on no tenim ni veu ni vot), una de les víctimes propiciatòries dels experts de torn tornen a ser els mal anomenats municipis petits. Curiosament aquest discurs està calant també en sectors que, en principi, haurien de ser crítics amb tot el que sigui retallar l’administració per sota, per les institucions més properes a la ciutadania.
Capolat és el menys poblat dels municipis on la CUP té representació a l’ajuntament. Les eleccions de maig van donar dos regidors a CiU, amb 43 vots, i un a la CUP, amb 12 vots; PSC, amb dos vots, i PP, amb el marcador a zero, van quedar-ne fora. Va ser precisament parlant d’aquest resultat, en un ambient gens constitucionalista, el dinar d’aniversari del Rebrot, que em va sorprendre sentir comentaris qüestionant l’existència de municipis amb tan poca població. Més recentment, l’Adam Majó defensava “termes municipals més grans enlloc de petits i inalterables” i deia no entendre la resistència a qüestionar els límits municipals.
Que n’hem de parlar? Doncs parlem-ne. Comencem pel menys important: els arguments econòmics. Abans de defensar l’eliminació de municipis amb criteris d’eficiència econòmica caldria fer un cop d’ull a quines són les despeses dels diferents tipus d’ajuntaments en funció del nombre d’habitants. Si consulteu dades a Municat veureu que les despeses de personal (el gran argument econòmic dels agregacionistes) acostumen a tenir una major repercussió de costos per habitant en els municipis menys poblats (450 €/hab. a Capolat i 312 €/hab. a Berga el 2009), però que en xifres absolutes acostumen a ser quantitats molt modestes. Segons Enric Campillo, el regidor cupaire de Capolat, “l’Ajuntament té un treballador a mitja jornada, que fa les funcions de manteniment d'una brigada municipal de poblacions més grans. També hi ha un secretari, a temps parcial. Aquestes són les úniques persones que tenen un salari”. L’estalvi per aquest concepte d’una hipotètica agregació de Capolat a Berga (municipi amb una plantilla laboral de 62 persones i un pressupost per aquest concepte de 4.642.268 €), en cas d’existir, seria anecdòtica.
És al capítol d’inversions on la repercussió per habitant i any es dispara als municipis suposadament petits (1.031 € a Capolat i només 380 € a Berga el mateix any). És aquí on cal remarcar el mal ús que es fa de l’expressió “municipi petit”, condicionat només a criteris demogràfics, prescindint del factor territorial. Casualment, si agafeu els 31.895 km2 de la CAC i els dividiu pels 947 municipis existents us donarà gairebé clavada la superfície del terme de Capolat. Així doncs, en aquest cas, quan fem referència a inversions en que el component territorial pesa més que el demogràfic (per exemple la xarxa de camins rurals o l’abastament d’aigua potable) ens trobem amb unes necessitats de municipi mitjà. Cal suposar que els defensors de l’annexionisme municipal com a forma de racionalització econòmica no deixarien sense aigua potable els habitants d’una dotzena de masies amb l’excusa que el cost és molt superior al d’un bloc de pisos a la ciutat...
Està clar, doncs, que si el principal argument per a eliminar administracions és l’econòmic no s’ha de començar per sota. Eliminant els municipis poc poblats deixaríem sense representació institucional i, per tant, afebliríem encara més la veu de la totalitat de pobles que pateixen una problemàtica concreta: el despoblament. No ens ha de preocupar que, tot i tenir només 77 habitants, Capolat tingui ajuntament . El problema, en tot cas, és el contrari: que un municipi de 34km2 tingui tan poca població. Esborrant del mapa els municipis poc poblats no només no se solucionarien cap dels seus problemes sinó que, a més, es contribuiria a agreujar-los. Al marge d’un atac a la identitat i a la democràcia locals, la supressió de municipis suposa deixar als seus veïns i veïnes sense l’única administració que ha de centrar les seves prioritats en les necessitats específiques d’un determinat territori i la seva gent.
Significa això que hem de renunciar a qüestionar-nos els mapes? De cap de les maneres. Replantegem tots els mapes però fem-ho des de baix cap dalt: els nuclis escollint municipi, els municipis, comarca i així successivament. Que es pot plantejar també reduir el nombre de municipis? Potser sí, però per a iniciar un procés en aquest sentit no n’hi ha prou en afirmar que “hi ha massa municipis”, sinó que caldria que alguns dels que defensen aquesta tesi hi afegissin “...i un dels que s’ha d’eliminar és el meu!”. D’aquests darrers encara no n’he sentit cap.
Links:
Article de l’Adam Majó: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208082
Municat: http://municat.gencat.cat/index.php?page=consulta
