«Molts dels qui governen pensen que els mitjans existeixen per fer-los servir pel seu interès»

IB3, ràdio i televisió, es manté com a ens autonòmic, amb el llast de carències profundes en la seva implantació social, en procés de minvar la presència del català segons les directrius que es vénen apuntant des del canvi de govern, amb un deute acumulat molt important i amb previsió de que se’n redueixi substancialment el pressupost. Tant aquest fet com el tancament de RTV Mallorca afecta el sector de les productores des de fa mesos, moltes en situació límit, algunes ja tancades o immerses en processos de reducció de personal. I no només parlem de les petites, també en pateix les conseqüències la productora del Grup Serra, Nova televisió, que inicia un ERO que afectarà 50 treballadors/es.

Només aquest cas, sumat al de RTV Mallorca, suposa que quedin en atur uns 170 professionals dels mitjans en un termini molt breu de temps. Tot això, seguint l’estela dels acomiadaments progressius a IB3 d’anys anteriors. En aquest context, hem de ressenyar, pel sentit ideològic que té, la irrupció d’Intereconomía, que emet a través del Canal 4 (ara Canal 4 Bussines), tot un gest per part d’una forma d’entendre la comunicació, sempre escorada cap a la dreta.

Les coses no els acaben d’anar bé –fa poc han tancat l’edició insular de La Gaceta, el seu diari germà– però s’haurà de veure si se’ls atorguen suports per part de les institucions precisament quan a nosaltres se’ns tanca en un context de retallades. Però si quelcom em desperta interès són les ràdios municipals, tant sovint oblidades, que continuen així com poden fent una feina majorment altruista que pot anar des del que és testimonial a programacions més treballades. Amb més o menys recursos, amb més o menys presència, són el paradigma dels mitjans de comunicació de proximitat als quals ha volgut donar un paraigües i complementar Ràdio Televisió de Mallorca. En bona part, vàrem néixer per fer-les visibles. Esper que tinguin sort.

En certa manera estan per reinventar. Sempre ha estat un àmbit menystingut i on sovint manquen els recursos que puguin fer-los lluir amb prou qualitat. És un terreny molt interessant que agrairia projectes ambiciosos, però s’ha de tenir clar que no hi ha recursos...

Lamentablement, cada vegada són més les veus que posen en qüestió ja no els mitjans locals, també els autonòmics, cosa que ens fa pensar que potser hi ha qui enyora mitjans de comunicació de sensibilitat purament centralista. En efecte, és un camp abonat per a la creativitat i la innovació i és possible que amb tants periodistes en atur sorgeixin projectes nous. Precisament no fa gaire que s’ha creat un diari digital a Inca gestionat per dues periodistes que han decidit sortir així de la inactivitat.

Es mescla la sensació d’orgull per la feina ben feta amb la frustració que aquesta no hagi bastat per donar continuïtat a l’ens. Sabem que hem fet bé les coses i ens sentim molt mal pagats. Som societat civil que progressivament veu retallats els canals per fer-se visible i crec que hi ha intencionalitat en el fet. RTV Mallorca tanca quan havia assolit un nivell de maduresa molt interessant i prometedor. Amb el nostre tancament no és perd el que s’estava fent, s’avorta allò que podíem haver arribat a ser.

Tot això atenent a un fet que en cap cas ha de passar per alt: en el procés de negociació de l’ERO vàrem presentar un pla de viabilitat per continuar sent sensibles a la situació econòmica que ens afecta a tots. Ens consta que la direcció no va tenir ni tan sols l’elegància d’estudiar-lo.

El temps va certificant que aquells varen ser uns dies en què es va arribar a considerar normal allò que no ho ha de ser. Crec que tots sabem del que estam parlant i seria ingenu pensar que això no té un efecte profund en la consciència de la ciutadania. La societat descreguda del present té molt a veure amb allò.

Vivim un moment certament preocupant per a determinat segment de la informació. Proliferen canals controlats per poders fàctics que se signifiquen sense pudor mentre que la informació que no treballa per aquests interessos es retalla. És paradoxal, estem perdent democràcia informativa quan més canals existeixen. És l’ús més pervers dels mitjans de comunicació, aquell que es disfressa de pluralitat mentre coarten les essències del periodisme.

En el nostre context sòciocultural, els mitjans de comunicació públics són imprescindibles per mantenir la condició de la premsa com a guardiana de la democràcia. Tristament, molts dels qui governen pensen que els mitjans de comunicació existeixen per fer-los servir pel seu interès. En contrast, personalment puc dir que en quatre anys a Ona Mallorca mai ningú no m’ha dit què havia de dir o no havia de dir. No puc dir el mateix del meu passat a l’IB3 de Jaume Matas.

Com deixàrem clar en la proposta de pla de viabilitat que el comitè d’empresa va elaborar per a presentar en el procés de negociació de l’ERO, hi havia possibilitat de moderar despeses i mantenir una programació digna, tot i que no de la mateixa qualitat. D’altra banda, no entraré ara a valorar xifres concretes, si no rendibilitats que massa sovint romanen oblidades: hem fet una promoció regular de sectors socials que no tenen altres canals per fer-se visibles. Un cas clar és la feina feta a través de Ràdio Taronja, un espai radiofònic setmanal editat amb l’ajut de malalts mentals. Té preu una acció com aquesta?


L’amenaça es remunta a devers un anys abans de les eleccions autonòmiques del 22 de maig. Ja llavors Jaume Font, quan encara era el portaveu del PP al Consell de Mallorca, va començar a posar en qüestió la necessitat de la nostra existència. La voluntat de tancar-nos la va continuar defensant el que fou el seu successor, Fernando Rubio, i llavors va arribar a formar part de les propostes del programa electoral de PP. En plena campanya electoral, tant José Ramón Bauzá com Maria Salom reiteraren aquesta intenció, això sí, garantit que el trànsit a passar seria el menys traumàtic possible per als treballadors.

La realitat nega que hagin provat de ser suaus amb nosaltres. Hem fet feina tots aquest temps amb l’espasa de Damocles a sobre el cap, havent de passar pel tràngol de convidar amb regularitat i rebre als nostres estudis a diversos càrrecs polítics que defensen el nostre tancament. De tota manera, aquest és un dels fets que han de significar la nostra feina segons entenem el servei públic: no serem nosaltres que els callem la veu, són ells els que ens la callen a nosaltres.

El procés ha estat agònic sobretot a partir del mes de setembre. No s’ha complert cap dels terminis que ens han vingut anunciant quant a dia de tancament i hem hagut de fer feina de amb grans dosis d’incertesa, hem hagut de mantenir el ritme d’activitat tot i que no s’han cobert baixes, cosa que ha conduït a situacions com que jo mateix hagués de produir i editar sol un programa diari de dues hores i mitja. Hi ha hagut persones afectades per crisi d’ansietat i molta preocupació davant un futur negre per al sector.

Tot plegat tal vegada té a veure amb la manca de respecte del director general que ha estat contractat per tancar l’ens. José Manuel Carrillo, que quan va tenir l’oportunitat de defensar la necessitat de tancar RTV Mallorca davant el ple de Consell de Mallorca no va tenir altra idea que fer servir un to despectiu en afirmar “els documentals que emeten no els miren ni els que els fan”. Aquesta afirmació, per descomptat, és falsa i oculta la implantació progressiva que estava experimentant el mitjà. 


Estem molt agraïts. Crec que tots anem fent-nos càrrec del que representa aquest tancament i de que és el principi d’una cadena. També anem veient com es resten presència al català als mitjans de comunicació de forma paral·lela a altres retallades a la llengua. Més enllà de la sensació claustrofòbica a la qual sucumbeixes en processos com aquest, les mostres de suport ens fan sentir membres d’un col·lectiu, que no estem sols i que tot això té sentit.


Desencís, desconcert i una sensació molt clara que se’ns ha ubicat en un sector ingrat per als qui governen. Hi ha tristor i la sensació forta d’haver vist el pitjor de com es gestiona el poder polític. Han jugat a fer-nos semblar els dolents davant la societat com si fóssim persones afavorides per afinitats polítiques, han permès la publicació d’articles en premsa on es posava en dubte l’ètica dels treballadors arran d’unes denuncies per robatori en material de la televisió. Estem tocats en l’autoestima i en l’orgull.

Hem funcionat com un bloc fins a dia d’avui i esper que la lluita judicial ens mantindrà units en major o menor grau, però a partir del final de l’activitat i de la formalització dels acomiadaments és molt fàcil caure en la dispersió. Tot plegat, però, té una lectura positiva: allò que s’està unint ja no és la nostra plantilla, és el sector periodístic en general. Sempre hem estat un sector desunit i sotmès. Potser això ha canviat.

A curt termini tenim poques esperances. Tenim molt recel després d’haver vist com la direcció general de Treball posava les coses molt fàcils als que venien a tancar-nos en detriment de la situació dels interessos de la plantilla. A mig termini les coses poden ser diferents atenent als judicis que ha guanyat el col·lectiu Ronda a Catalunya per episodis similars. L’autoritat judicial els ha donat la raó amb l’argument que les retallades no són motiu suficient per eliminar un servei públic. Per defensar aquesta postura, com de bon començament ens indicaren els nostres advocats, era molt important el pla de viabilitat que, com ja he dit, nosaltres presentàrem. Entenem que s’ha generat jurisprudència que ens beneficiarà en un judici futur. La pena és que, tot ho assenyala, acabarem lluitant per cobrar per un acomiadament improcedent, però no crec que es pugui aconseguir que RTV Mallorca pugui tornar a existir.