«Estem en una cruïlla històrica: o prenem el camí menys dolent o anem al desastre»

Una tempesta perfecta és quan coincideixen dues o més borrasques en el temps i l’espai. Aquest fet meteorològic no suma sinó que multiplica els efectes. En el cas que ens ocupa, una tempesta és l’econòmica i l'altra la política.

Tècnicament el concepte em sembla correcte, i a més té una connotació afectiva, s'entén d'entrada. Cal afegir també un feblesa pel cinema, ni que sigui per passar l'estona. Recomano la pel·lícula.

Vaig començar el setembre amb un primer redactat i a posteriori vaig anar afegint comentaris al marge, dia sí dia també, fins que un dia vaig dir prou. Les coses canvien de pressa i cal dir prou en algun moment. És precisament la velocitat en els canvis i l'evidència que estem davant d'un canvi de model que requereix nous posicionaments a curt i a mitja termini, aquesta és la motivació. A més cal tenir en compte allò de “És l'economia estúpids”, i no es tracta de faltar el respecte a ningú.

Precisament que l'economia ens marca els tempos, interdependència, “efecte papallona”, i que això té repercussions sobre la política, la “suma de borrasques” i si no ho sabem veure pitjor per nosaltres. Tinc el convenciment que estem en una cruïlla de la història, costos d'oportunitat; o prenem el camí menys dolent o senzillament anem al desastre, com a nació i com a treballadors.

Un dels problemes actuals és la temptació d'enterrar-se a la trinxera, ja passarà el bombardeig, estem en la revolució conservadora, quedem-nos com estàvem... Això no funciona, cal fer propostes de futur, per tant va dirigit a qui no es resigni.

Cal poder donar respostes a curt i mitjà termini. El problema serà arribar a final de mes, atur, pèrdua de prestacions, estancament de l'economia, retallada a les pensions, treballadors que treballen i no cobren, desnonaments... Podem fer debats ideològics molt complexos, el que cal són solucions a curt i mitjà termini, això és el que permet acumular forces i posar-nos en marxa; la resignació o el debat interminable estan fora de la foto. I mal per mal el menor.

Pot ajudar-hi, el més important és constatar el canvi en la divisió mundial del treball i per tant en els lideratges mundials. El model europeu (Estat del benestar...) no s'entén sense la guerra freda, els blocs antagonistes, una certa divisió mundial del treball i per tant els lideratges i l'intercanvi desigual. Són conceptes vells que cal posar al dia per entendre alguna cosa.

Insisteixo molt en les “mides” i en les interdependències; si et dec mil euros jo tinc el problema, si te'n dec un milió el problema el tens tu. Mira el PIB de l'Estat i veuràs comparativament la magnitud del problema i compara'l amb Grècia o Portugal per exemple.

Tècnicament l'Estat està en fallida: es torna deute amb creixement de vora el 0% del PIB, té una taxa d'atur previsible del 23%, una caiguda important de la demanda agregada, previsiblement més pujada de taxes per serveis i impostos indirectes com l'IVA... Caldrà fer una revisió a fons i amb la dèria malaltissa de limitar el dèficit i el deute amb caiguda d'ingressos no els queda més remei que revisar el model d'Estat. L'economia està en fase de canibalisme.

Estem a dia 6 de desembre i ja es planteja seriosament el tema de les dues velocitats, i no es vol entrar en el del eurobons, d'on traurà recursos Europa. Estan apedaçant...

Penso que la centralització està clara. L'obediència o no a Merkozy pot plantejar dubtes, però el que està clar és que els criteris han de ser racionals, d'eficiència, mai l'estat espanyol ha sigut tan feble, és per aquí que hi ha espai. El que no podem fer és atrinxerar-nos, no serveix de res, cal avançar, fer propostes i acumular forces, sumar, en això el relat que tinguem és important. El pitjor en temps de crisi és no fer res.

És un tema molt complex, difícil de resumir. I de fàcil demagògia. Hi ha un primer tema pervers: No han pagat el fons de competitivitat, d'haver-ho fet era una bestreta, per tant... El nivell d'execució d'obra pública és més baix que a la resta de l'Estat. I per quadrar els seus números no han pagat el que pertocava de gener a setembre. Un terç del pressupost de la Generalitat és via transferència de l'Estat, d'aquest terç no n'han pagat el 80%. Podríem qüestionar el model de finançament actual però no es fa perquè de fet equivaldria a reconèixer un fracàs de la classe política. Ha estat un desastre però qui ho dirà?

Segon tema pervers: Si jo tinc un 20% de treballadors públics i tu en tens el 10% i retallem un 10%, a mi me'n queden 18 i a tu 9, seguim amb el despropòsit. Jo vaig sobrat i tu amb la llengua fora, i això també val per prestacions i serveis. Aquest és el criteri d'igualtat imperant. Això té un efecte secundari, la crisi afecta socialment més a qui té una economia més basada en l'empresa privada. Si tinc un 24% de treballadors públics, tinc les rendes assegurades per bona part de la població. Tot acaba però.

Tercer tema pervers: El que es fa és senzillament no pagar proveïdors, amb la qual cosa desplaço el problema al sector privat i l'ofego. Aquí ja està passant, el tema de l'ACA n'és un exemple. El tema del pagament a proveïdors farà un pet com una aglà. El que fan a altres comunitats és ajornar el problema i maquillar els comptes. En cas de no tenir una mentalitat d'economia productiva, on és el problema?

Dit això també hi ha una component ideològic en el cas de Catalunya, mercats madurs i obertura de nous mercats via privatitzacions. Veurem què fa el PP. Estem en mans d'un govern de comptables; no es fa política, és quadren balanços. En lloc de prendre les grans decisions ens dediquem al "Debe y haber" i el país se'ns en va per l'aigüera.

En temes de frau fiscal sempre es parla d'estimacions, no són faves comptades. Les estimacions, i sobre això hi ha consens tècnic, indiquen que reduint el frau del 23% del PIB estimat a Catalunya al 13% -estimat com a mitjana a la Unió Europea-, podríem parlar de 7.000 milions d'euros. La primera retallada va ser de 2.700 milions i la pendent de 860 milions d'euros. Prendre mesures en aquest sentit no pot ser missió impossible.

Penso que aquest és el quid de la qüestió. Deia en Macià que la prudència pot ser el refugi de la covardia, si no va acompanyada de voluntat de lluita. És hora de ser valents, amb prudència però amb una ferma voluntat de lluitar. Som en una cruïlla de la història i cal prendre decisions.

Torno al concepte de cost d'oportunitat, quan passes per una porta deixes de passar per una altra. El que és clar és que seguir com fins ara ens porta al desastre, no hi ha futur, cal garantir uns serveis socials de qualitat, cal garantir les pensions, una economia que funcioni. Fa dies llegia que la taxa de consum d'alcohol havia pujat un 70% entre els adolescents, això és símptoma que les coses no van. O es pren una decisió ja, i els sectors socials que l'encapçalin marquen el rumb, o pinta molt malament. Els números surten i no ho farem pitjor que fins ara, segur.

El que vull deixar clar és que no és un tema de bons i dolents, nosaltres no som millors. També tenim problemes per resoldre i ho farem. És un tema ja de sobrevivència. Es pot dir que plantejar la independència és un acte d'insolidaritat, com si la gestió que se'n fes des d'Espanya fóra eficient i afavorís els interessos populars, com si el clientelisme i el paternalisme, amb els diners dels altres, fóra progressista. El gran drama de l'esquerra espanyola és precisament aquest. Fins que els sectors més desfavorits de la societat no surtin d'aquestes trames no hi ha res a fer. Diuen que els regals fan esclaus i les fuetades gossos, no voldria ser ni l'un no l'altre.