Menys de 48 hores després de les eleccions espanyoles, el “Molt honorable” president de la Generalitat d’aquí dalt ha anunciat noves mesures, d’aquelles que ells anomenen anticrisi i jo neoliberals. És, lamentablement, una pràctica habitual en els temps que corren. La covardia del senyor Mas no té límits. Quan va muntar el seu govern el va qualificar com “el Govern dels millors”. Si això és el millor que tenen aquest país té un problema, i greu. Com es pot ser tan cínic, hipòcrita i covard per a esperar que passaren les eleccions per fer les noves retallades? Aquesta és la política que ha provocat les dades d’abstenció de diumenge, l’augment del vot nul, en blanc o la candidatura d’escons en blanc, que ve a ser simbòlicament el mateix. Una política basada en el cinisme extrem, en l’allunyament constant entre governant i governat. En definitiva, una manera de fer totalment contrària a com hauria de funcionar un autèntic sistema democràtic.
La política de Mas, com la que farà Rajoy, o la que fan Camps i Bauzá, però, no és conseqüència de la crisi. No ens enganyem i que no ens preguen el pèl. Les seues polítiques són fruit del seu pensament neoliberal en termes econòmics. Un pensament inspirat en els principis dels clàssics del XVIII i XIX, però sobretot en les teories de l’Escola de Chicago i el seu màxim gurú Milton Freadman. Un pensament que proposa acabar amb l’anomenat Estat del benestar que tanta sang, suor i llàgrimes va costar aconseguir als treballadors del bloc occidental en els anys de la Guerra Freda. Un pensament que té com a base argumentativa la creença en la desaparició del sector públic, la privatització de tot tipus d’empresa i l’enriquiment, així, d’uns empresaris i banquers amb clares connexions polítiques. Quan el senyor Boi Ruiz recomana als catalans que es facen d’una mútua, ho fa perquè la seua tasca de govern va en la direcció de fer desaparèixer la sanitat pública. Quan la senyora Rigau signa acords amb la fundació “Empieza por Educar” que està presidida per Patrícia Botín -us sona el cognom?- i avalada pel Banco Santander i La Caixa, ens indica que allò que dèiem els mestres i professors que passaria amb la LEC –privatització de l’educació pública- és el que acabarà passant. Neoliberalisme de pa amb tomata, sí, però neoliberalisme al cap i a la fi.
Hi ha molta gent que es pensa que CiU no són tan dolents com el PP. Innocents. A hores d’ara, la democràcia cristiana catalana no ens és útil ni tan sols per a avançar en l’alliberament dels Països Catalans ja que la seua covardia històrica, per una banda, i el seu component regionalista representat per personatges com Duran i Lleida, per una altra, no ho fan possible. En termes econòmics, doncs, no hi ha absolutament cap diferència. Però cap ni una. I tot plegat ens mostra un panorama que ens fa evolucionar cada vegada més de l’estat del benestar al del malestar. Temps al temps.
La política de Mas, com la que farà Rajoy, o la que fan Camps i Bauzá, però, no és conseqüència de la crisi. No ens enganyem i que no ens preguen el pèl. Les seues polítiques són fruit del seu pensament neoliberal en termes econòmics. Un pensament inspirat en els principis dels clàssics del XVIII i XIX, però sobretot en les teories de l’Escola de Chicago i el seu màxim gurú Milton Freadman. Un pensament que proposa acabar amb l’anomenat Estat del benestar que tanta sang, suor i llàgrimes va costar aconseguir als treballadors del bloc occidental en els anys de la Guerra Freda. Un pensament que té com a base argumentativa la creença en la desaparició del sector públic, la privatització de tot tipus d’empresa i l’enriquiment, així, d’uns empresaris i banquers amb clares connexions polítiques. Quan el senyor Boi Ruiz recomana als catalans que es facen d’una mútua, ho fa perquè la seua tasca de govern va en la direcció de fer desaparèixer la sanitat pública. Quan la senyora Rigau signa acords amb la fundació “Empieza por Educar” que està presidida per Patrícia Botín -us sona el cognom?- i avalada pel Banco Santander i La Caixa, ens indica que allò que dèiem els mestres i professors que passaria amb la LEC –privatització de l’educació pública- és el que acabarà passant. Neoliberalisme de pa amb tomata, sí, però neoliberalisme al cap i a la fi.
Hi ha molta gent que es pensa que CiU no són tan dolents com el PP. Innocents. A hores d’ara, la democràcia cristiana catalana no ens és útil ni tan sols per a avançar en l’alliberament dels Països Catalans ja que la seua covardia històrica, per una banda, i el seu component regionalista representat per personatges com Duran i Lleida, per una altra, no ho fan possible. En termes econòmics, doncs, no hi ha absolutament cap diferència. Però cap ni una. I tot plegat ens mostra un panorama que ens fa evolucionar cada vegada més de l’estat del benestar al del malestar. Temps al temps.
